La revista digital setmanal d'Enderrock
- 171
Descobrim la vuitena conversa de 'Músics amb estrella i cuiners amb swing'
El Petit de Cal Eril i David Andrés: més enllà de premis i de reconeixements
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Amb menys de trenta anys, l’igualadí David Andrés ha estat reconegut dos cops com a millor cuiner jove de la península, és cap de cuina del restaurant Àbac (amb dues estrelles Michelin) i dirigeix el seu propi establiment, el Somiatruites, a la capital de l’Anoia. Fa tres anys el va inauguar amb un concert d’El Petit de Cal Eril.
Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Juan Miguel Morales
JOAN PONS: Jo treballo molt amb l’assaig-error i em sembla que tu també. No hi veig gaire diferència, com tampoc no la veig amb un fuster que construeix un armari... Són processos en què has de reflexionar i pensar per ser honest amb el que vols fer.
DAVID ANDRÉS: Sí, treballem en la mateixa línia. El que passa és que els cuiners hem de respectar molt el producte. Improvisem perquè cada setmana canviem el menú, però respectem la matèria primera de cada temporada. Al cap dels mesos miro l’agenda i veig com ha evolucionat tot, des que comença la temporada dels bolets fins que s’acaba. Quan una feina t’apassiona no vols fer les coses fàcils ni repetir plats, sinó poder fer-los sempre diferents.
J.P: Amb la música és molt semblant. Una mateixa cançó la pots fer de moltes maneres: pots improvisar algunes parts, canviar-ne el tempo... Però al final un concert d’estiu o un recital d’hivern és com el producte de temporada. És molt diferent actuar a l’estiu en un espai obert amb la calor que en una sala tancada a l’hivern. El repertori canvia i les cançons també. Estic segur que depenent de si gravo una cançó el 15 d’agost o si ho faig el 25 de desembre sonarà molt diferent. No faig mai el mateix directe, perquè passaria de ser una acció creativa a ser una cosa mecànica.
D.A: De fet, no comencem mai amb el cervell en blanc. Jo tinc uns productes, un receptari i els referents d’un tipus de cuina determinada... I llavors improviso sobre aquesta base.
J.P: De vegades només són canvis subtils, però per mi ja són excitants. És el que té dedicar-se a una feina artística.
D.A: Penso que tu ets més artista que jo. Per mi, la cuina és una feina artesanal; som artesans que transformem un producte amb una finalitat alimentària. Un artista va una mica més enllà.
J.P: Aquest debat entra més en la definició de la paraula que no en el que ens considerem. Tal com ho expliques, jo també em sento artesà. Coincidim en el fet que som creadors. Si d’això en diem art o artesania és igual. Em sento més creador que no pas músic.
D.A: Tens raó que és una qüestió de matisos. Sóc cuiner i m’estimo molt la cuina però no crec que sigui un art, en canvi amb la música és claríssim. Cuinar és una feina artesana i hi ha hagut grans xefs que han dignificat moltíssim l’ofici. Ens han donat l’oportunitat de ser molt creatius i que cada cop hi hagi més nivell.
J.P: Tot depèn de quina cuina i quina música. Que tota la música sigui art també és discutible. A més, hi ha un altre aspecte que m’encanta, que és la part tecnològica del meu ofici: els amplifica- dors, els pedals, les guitarres, els cables, els micros... m’interessen molt. A tu també t’agrada investigar aquest terreny?
D.A: M’agrada i la cuina m’obre un ventall immens de possibilitats, algunes encara per descobrir. La meva gran sort és que passo la meitat de la setmana en un restaurant d’elit mundial amb dues es- trelles Michelin gaudint dels mitjans econòmics, de personal i tècnics..., i l’altra meitat a Igualada, al Somiatruites, amb recursos molt més limitats que em fan treballar molt més el cap.
J.P: Ara que parles d’estrelles... Jo no he jugat mai a la lliga dels premis. Quan et reconeixen la feina et fa molta il·lusió, perquè si comences t’ajuda molt, però ara ja em trobo en un altre moment.
D.A: Jo vinc del món de l’esport i sóc una persona molt competitiva. Quan vaig entrar a la cuina, com que ja comporta molta adrenalina, vaig aparcar la competitivitat. A la cuina no competeixo amb ningú, simplement presento una obra. I encara menys al Somiatruites. Aquí no aspiro a cap estrella sinó només a donar vida a Igualada i al meu barri. Entrar en una guia és un èxit increïble, perquè una estrella no vol dir només que la cuina és bona; has de tenir una carta de vins, un servei i una infraestructura a la qual ara mateix nosaltres no aspirem.
Música a la cuina
J.P: Cuino tres cops cada dia. M’agrada molt fer mongeta tendra, peix... Però cuino senzill, molta planxa, molt vapor... Tinc una nena de set mesos i li faig verdura; un nen de tres anys a qui faig carn i pasta, i després el que mengem la resta. O sigui que faig tres menús cada vegada. També m’agrada molt menjar fora. I mentre cuino, poso la ràdio o escolto música.
D.A: Al Somiatruites posem música a la sala. Tenim una llista de Spotify amb música catalana.
J.P: Alguna vegada m’hi he sentit... I tu, quina música escoltes?
D.A: Escolto música quan vinc el cap de setmana a Igualada, i normalment sona Luciano Pavarotti, Elvis Presley i Albert Pla. A més, també tinc ganes d’organitzar concerts al restaurant.
DAVID ANDRÉS: Sí, treballem en la mateixa línia. El que passa és que els cuiners hem de respectar molt el producte. Improvisem perquè cada setmana canviem el menú, però respectem la matèria primera de cada temporada. Al cap dels mesos miro l’agenda i veig com ha evolucionat tot, des que comença la temporada dels bolets fins que s’acaba. Quan una feina t’apassiona no vols fer les coses fàcils ni repetir plats, sinó poder fer-los sempre diferents.
J.P: Amb la música és molt semblant. Una mateixa cançó la pots fer de moltes maneres: pots improvisar algunes parts, canviar-ne el tempo... Però al final un concert d’estiu o un recital d’hivern és com el producte de temporada. És molt diferent actuar a l’estiu en un espai obert amb la calor que en una sala tancada a l’hivern. El repertori canvia i les cançons també. Estic segur que depenent de si gravo una cançó el 15 d’agost o si ho faig el 25 de desembre sonarà molt diferent. No faig mai el mateix directe, perquè passaria de ser una acció creativa a ser una cosa mecànica.
D.A: De fet, no comencem mai amb el cervell en blanc. Jo tinc uns productes, un receptari i els referents d’un tipus de cuina determinada... I llavors improviso sobre aquesta base.
J.P: De vegades només són canvis subtils, però per mi ja són excitants. És el que té dedicar-se a una feina artística.
D.A: Penso que tu ets més artista que jo. Per mi, la cuina és una feina artesanal; som artesans que transformem un producte amb una finalitat alimentària. Un artista va una mica més enllà.
J.P: Aquest debat entra més en la definició de la paraula que no en el que ens considerem. Tal com ho expliques, jo també em sento artesà. Coincidim en el fet que som creadors. Si d’això en diem art o artesania és igual. Em sento més creador que no pas músic.
D.A: Tens raó que és una qüestió de matisos. Sóc cuiner i m’estimo molt la cuina però no crec que sigui un art, en canvi amb la música és claríssim. Cuinar és una feina artesana i hi ha hagut grans xefs que han dignificat moltíssim l’ofici. Ens han donat l’oportunitat de ser molt creatius i que cada cop hi hagi més nivell.
J.P: Tot depèn de quina cuina i quina música. Que tota la música sigui art també és discutible. A més, hi ha un altre aspecte que m’encanta, que és la part tecnològica del meu ofici: els amplifica- dors, els pedals, les guitarres, els cables, els micros... m’interessen molt. A tu també t’agrada investigar aquest terreny?
D.A: M’agrada i la cuina m’obre un ventall immens de possibilitats, algunes encara per descobrir. La meva gran sort és que passo la meitat de la setmana en un restaurant d’elit mundial amb dues es- trelles Michelin gaudint dels mitjans econòmics, de personal i tècnics..., i l’altra meitat a Igualada, al Somiatruites, amb recursos molt més limitats que em fan treballar molt més el cap.
J.P: Ara que parles d’estrelles... Jo no he jugat mai a la lliga dels premis. Quan et reconeixen la feina et fa molta il·lusió, perquè si comences t’ajuda molt, però ara ja em trobo en un altre moment.
D.A: Jo vinc del món de l’esport i sóc una persona molt competitiva. Quan vaig entrar a la cuina, com que ja comporta molta adrenalina, vaig aparcar la competitivitat. A la cuina no competeixo amb ningú, simplement presento una obra. I encara menys al Somiatruites. Aquí no aspiro a cap estrella sinó només a donar vida a Igualada i al meu barri. Entrar en una guia és un èxit increïble, perquè una estrella no vol dir només que la cuina és bona; has de tenir una carta de vins, un servei i una infraestructura a la qual ara mateix nosaltres no aspirem.
Música a la cuina
J.P: Cuino tres cops cada dia. M’agrada molt fer mongeta tendra, peix... Però cuino senzill, molta planxa, molt vapor... Tinc una nena de set mesos i li faig verdura; un nen de tres anys a qui faig carn i pasta, i després el que mengem la resta. O sigui que faig tres menús cada vegada. També m’agrada molt menjar fora. I mentre cuino, poso la ràdio o escolto música.
D.A: Al Somiatruites posem música a la sala. Tenim una llista de Spotify amb música catalana.
J.P: Alguna vegada m’hi he sentit... I tu, quina música escoltes?
D.A: Escolto música quan vinc el cap de setmana a Igualada, i normalment sona Luciano Pavarotti, Elvis Presley i Albert Pla. A més, també tinc ganes d’organitzar concerts al restaurant.