Poesia musicada
Tot i que deixes enrere l’etapa com a intèrpret, no has renunciat a musicar poemes. Un és “Podries”, de Joana Raspall, que funciona com un cant a la diversitat.
Fa temps que conec el poema, tot i que no és gaire popular, i sempre havia pensat de musicar-lo. Joana Raspall escriu fonamentalment poesia infantil, però crec que és un poema que, tot i anar dirigit als nens, és molt clar i molt de debò. El que relata sobre la crisi humanitària és perfectament vigent i, desgraciadament, està passant. Expressa que tots som iguals, i el que vull dir i m’ha transmès és que la gent hauria de combatre la impotència i convertir el patiment en canvi.

L’altre és “La Quimera”, d’Alfonsina Storni, que parla del camí cap a la utopia.
Sempre havia cantat la cançó “Alfonsina i el mar”, que explica la història del suïcidi de l’Alfonsina, i arran d’això la vaig descobrir com a poetessa. Em vaig comprar un llibre seu, Las grandes mujeres (Nórdica, 2014), que està ple de poemes preciosos. “La Quimera” parla del camí cap a una utopia a la qual tots voldríem arribar, i ho fa des de la mirada d’un nen. Veure les coses des d’una perspectiva infantil i nostàlgica és una cosa que sempre m’ha agradat fer.

Abans havies interpretat Salvador Espriu musicat per Toni Xuclà. Ara has volgut reivindicar escriptores femenines?
No ho havia pensat! La veritat és que ha estat una cosa més natural que no manufacturada, però ara que ho dius... ja m’agrada.

La cançó protesta
La línia general del disc, en les vuit lletres que són teves, dona com a resultat un treball molt crític, quasi de protesta. D’on ho has mamat, tot això?
A casa meva sempre, de tota la vida, s’ha escoltat molta cançó protesta. Amb els meus pares i l’oncle Joan Baptista Humet m’han explicat els recitals d’Els Setze Jutges, i com feien reunions amagats de la policia als anys seixanta. Són històries que sempre he viscut molt de prop. A més, els pares sempre m’han parlat molt de la Guerra Civil, de Franco... Són referents que sento que han crescut amb mi, i que sempre m’han cridat molt l’atenció. De petita estava super flipada amb la Segona Guerra Mundial.

S’ha exhaurit la idea de cantar a l’amor?
Les persones amb la sort de tenir un micròfon –i que no som polítics– hem d’aprofitar per dir coses, perquè si no ho fem nosaltres, qui ho farà? Tenia la necessitat moral d’anar en aquesta direcció. Parlar d’amor i desamor és genial i m’agrada molt, però crec que s’han de dir moltes més coses. El món viu un moment transcendental, des del procés del nostre poble com a país fins a la crisi dels refugiats al Mediterrani, passant pels atemptats recurrents... Hi ha moltes coses a dir.