La revista digital setmanal d'Enderrock
- 173
Miquel Àngel Landete (Senior i el Cor Brutal) explica què significa per ell el festival Vida
La vida al Vida
Text: Miquel Àngel Landete. Foto: Xavier Mercadé
Bosc de la Masia d’En Cabanyes, principi d’estiu. Huit de la vesprada. Els últims rajos del sol es filtren entre les fulles dels arbres i el capvespre del Garraf ens regala una briseta bona, de les que et fan oblidar l’apegalosa calor que eixos dies ofega València.
Som a segona fila, en un contrapicat privilegiat. La major està al meu costat, asseguda en la falda de sa mare, i la menuda està dempeus, davant nostre, mirant alternativament l’escenari i a nosaltres, amb la boca i els ulls ben oberts dibuixant-li una expressió en la cara que diu "Un vaixell dins del bosc! què fa un vaixell dins del bosc?". I trobe que tot és on ha de ser, que tot és com ha de ser.
L’intèrpret que hi ha damunt el vaixell és l’autor d’un meravellós i extens cançoner que m’ha acompanyat al llarg de la meua vida i al llarg de la vida de la mare de les nostres filles. I ara porta uns temps acompanyant-les a elles també. Recorde quan la major va escoltar per primera vegada "Lobo López". Es va quedar quieta, immòbil, com una pedra, al costat de l’altaveu, assimilant i entenent el significat de la cançó.
Va haver d’escoltar sencera la primera cara del disc abans de poder separar-se del hi-fi i preguntar "qui és, papi?". A més, el músic que acompanya a l’autor me l’estime una barbaritat. Vam treballar junts una temporada i ara mateix trobe a faltar aquelles llargues i profitoses jornades de treball, amistat i autoconeixement.
Tots estos pensaments em venen just quan Kiko [Veneno] comença l’arpegi inicial del tema, eixa progressió d’acords tan profundament americana, tan de Woody Guthrie, que ell toca amb eixa gràcia tan del sud que només ell té. I Raül [Fernandez 'Refree'], al seu costat, separa les mans de la guitarra, tanca els ulls i mou el cabet al ritme de la melodia i somriu. I veus que està tan dins la cançó que no podrà interpretar-la. I després d’uns pocs compassos, Kiko se’l mira i li amolla un "venga, engánchate" que treu Raül del tràngol i entra just abans que Kiko comence amb lo de "dice la gente que de algo hay que morir".
I la cançó s’enlaira. I Kiko diu això i també ho diuen a l’uníson les nostres filles i sa mare i els amics i coneguts que reconec i la resta de desconeguts que són allà. Tots fem el mateix: cantar junts. I tot torna a ser com ha de ser i tot torna a ser on ha de ser.
Escrivint ara aquestes línies, recordant aquell moment, m’envaeix una certa calma: em sent justificat. No estic gens segur que la felicitat haja de ser un estat vital ni que siga un objectiu a assolir en el nostre transitar per aquest món, però sí que tinc aquesta certesa: sentir momentàniament que les coses són com han de ser, sent cada una al seu lloc, revaloritza les nostres vides, les projecta cap al futur donant al passat la veritable dimensió dels records: formar el diari de la nostra existència.
Som a segona fila, en un contrapicat privilegiat. La major està al meu costat, asseguda en la falda de sa mare, i la menuda està dempeus, davant nostre, mirant alternativament l’escenari i a nosaltres, amb la boca i els ulls ben oberts dibuixant-li una expressió en la cara que diu "Un vaixell dins del bosc! què fa un vaixell dins del bosc?". I trobe que tot és on ha de ser, que tot és com ha de ser.
L’intèrpret que hi ha damunt el vaixell és l’autor d’un meravellós i extens cançoner que m’ha acompanyat al llarg de la meua vida i al llarg de la vida de la mare de les nostres filles. I ara porta uns temps acompanyant-les a elles també. Recorde quan la major va escoltar per primera vegada "Lobo López". Es va quedar quieta, immòbil, com una pedra, al costat de l’altaveu, assimilant i entenent el significat de la cançó.
Va haver d’escoltar sencera la primera cara del disc abans de poder separar-se del hi-fi i preguntar "qui és, papi?". A més, el músic que acompanya a l’autor me l’estime una barbaritat. Vam treballar junts una temporada i ara mateix trobe a faltar aquelles llargues i profitoses jornades de treball, amistat i autoconeixement.
Tots estos pensaments em venen just quan Kiko [Veneno] comença l’arpegi inicial del tema, eixa progressió d’acords tan profundament americana, tan de Woody Guthrie, que ell toca amb eixa gràcia tan del sud que només ell té. I Raül [Fernandez 'Refree'], al seu costat, separa les mans de la guitarra, tanca els ulls i mou el cabet al ritme de la melodia i somriu. I veus que està tan dins la cançó que no podrà interpretar-la. I després d’uns pocs compassos, Kiko se’l mira i li amolla un "venga, engánchate" que treu Raül del tràngol i entra just abans que Kiko comence amb lo de "dice la gente que de algo hay que morir".
I la cançó s’enlaira. I Kiko diu això i també ho diuen a l’uníson les nostres filles i sa mare i els amics i coneguts que reconec i la resta de desconeguts que són allà. Tots fem el mateix: cantar junts. I tot torna a ser com ha de ser i tot torna a ser on ha de ser.
Escrivint ara aquestes línies, recordant aquell moment, m’envaeix una certa calma: em sent justificat. No estic gens segur que la felicitat haja de ser un estat vital ni que siga un objectiu a assolir en el nostre transitar per aquest món, però sí que tinc aquesta certesa: sentir momentàniament que les coses són com han de ser, sent cada una al seu lloc, revaloritza les nostres vides, les projecta cap al futur donant al passat la veritable dimensió dels records: formar el diari de la nostra existència.