La revista digital setmanal d'Enderrock
- 202
Premi Enderrock 2018 de la crítica al millor disc de clàssica
Antoni Rossell: «Busco reproduir una edat mitjana viva»
El doble CD 'Galicia y las Cantigas de Santa María' (Columna Música, 2017) ha estat valorat per la crítica com el millor disc publicat l'any passat en el camp de la clàssica. Antoni Rossell i el seu grup G. Courtly Music Consort s'acompanyen de músics de l'àmbit tradicional per fer una lectura viva de l'obra d'Alfons X el Savi.
Text: Jordi Martí. Foto: Arxiu de l
La interpretació que heu fet de les Cantigas de Santa María és poc ortodoxa. Busca més recrear l'ambient d'una època que no pas sonar acadèmica?
Antoni Rossell: "El que m'interessa és reproduir una edat mitjana viva, per això hem reproduït els sorolls que eren presents a l'època. Les olors no les hi podem posar, però sí que podem reproduir l'ambient de les ermites, les tempestes, etc. I després hi ha un altre aspecte important, i és que els cantants i intèrprets venen de la música tradicional: Eliseo Parra, Xavi Lozano, Antonio Sánchez, Pascal Caumont... Hem buscat enregistrar una música viva, amb tímbriques vocals més arrelades que no pas de conservatori. A més, els músics o bé són gallecs, com la Mercedes Peón, o almenys entenen el sentit del que canten. Sovint trobem interpretacions en què els intèrprets no entenen els textos. Aquí això no passa.
A més de la tria d'intèrprets, tots els aspectes de la gravació estan molt meditats.
A.R: Sí, des dels instruments que reprodueixen els del Pòrtic de la Glòria de la Catedral de Santiago, que ens van cedir en préstec, fins al tractament dels ritmes, que hem trencat per crear la sensació de proximitat i llunyania. Per exemple, a la primera càntiga hi sona un cor d'homes que són al mar, mentre que les dones són a la terra. Així es transmet la idea dels naufragis, que eren molt freqüents en aquell món. En general hi ha tota una feina de tractar l'obra en un context musicològic.
Alternant-se amb les peces musicals, els discos inclouen fragments de textos llegits.
A.R: Són intervencions de poetes i professors de tot arreu vinculats a la literatura galaicoportuguesa. Fer això ha suposat un esforç de producció important. Ha estat un disc doble molt treballat, penso que reeixit en el discurs lingüístic i musicològic. Té un contacte amb el vessant tradicional, sobretot en la tímbrica, però finalment no volia sortir de l'àmbit musicològic. En el resultat final, el paper d'Albert Moraleda, que ha dirigit la gravació, ha estat cabdal. Ell treballa amb molt de rigor, situant per exemple diversos micros a diverses distàncies per tenir més opcions de treballar el so després. Recordo quan vam gravar al convent gallec de Santa Clara: les monjes van retirar el culte durant els dies de gravació. Vam deixar l'església tota plena de cables!
Les Cantigas de Santa María, com el Llibre Vermell de Montserrat, són obres recurrents que generen sempre molt de debat quant a la seva interpretació, els criteris històrics o artístics que s'hi han d'aplicar, etc.
A.R: En música medieval, treballem sempre amb hipòtesis. Però això no vol dir que no investiguem i que no experimentem. Crec que totes les propostes són vàlides, sempre que no s'enganyi, que siguin honestes i que serveixin per anar endavant. En aquest cas, jo havia anat provant, tenia dubtes, tenia idees perquè les posessin en pràctica altres músics... I al final va ser un músic com Carles Santos qui em va donar l'empenta final: "Xiquet, això ho has de fer tu!".
Antoni Rossell: "El que m'interessa és reproduir una edat mitjana viva, per això hem reproduït els sorolls que eren presents a l'època. Les olors no les hi podem posar, però sí que podem reproduir l'ambient de les ermites, les tempestes, etc. I després hi ha un altre aspecte important, i és que els cantants i intèrprets venen de la música tradicional: Eliseo Parra, Xavi Lozano, Antonio Sánchez, Pascal Caumont... Hem buscat enregistrar una música viva, amb tímbriques vocals més arrelades que no pas de conservatori. A més, els músics o bé són gallecs, com la Mercedes Peón, o almenys entenen el sentit del que canten. Sovint trobem interpretacions en què els intèrprets no entenen els textos. Aquí això no passa.
A més de la tria d'intèrprets, tots els aspectes de la gravació estan molt meditats.
A.R: Sí, des dels instruments que reprodueixen els del Pòrtic de la Glòria de la Catedral de Santiago, que ens van cedir en préstec, fins al tractament dels ritmes, que hem trencat per crear la sensació de proximitat i llunyania. Per exemple, a la primera càntiga hi sona un cor d'homes que són al mar, mentre que les dones són a la terra. Així es transmet la idea dels naufragis, que eren molt freqüents en aquell món. En general hi ha tota una feina de tractar l'obra en un context musicològic.
Alternant-se amb les peces musicals, els discos inclouen fragments de textos llegits.
A.R: Són intervencions de poetes i professors de tot arreu vinculats a la literatura galaicoportuguesa. Fer això ha suposat un esforç de producció important. Ha estat un disc doble molt treballat, penso que reeixit en el discurs lingüístic i musicològic. Té un contacte amb el vessant tradicional, sobretot en la tímbrica, però finalment no volia sortir de l'àmbit musicològic. En el resultat final, el paper d'Albert Moraleda, que ha dirigit la gravació, ha estat cabdal. Ell treballa amb molt de rigor, situant per exemple diversos micros a diverses distàncies per tenir més opcions de treballar el so després. Recordo quan vam gravar al convent gallec de Santa Clara: les monjes van retirar el culte durant els dies de gravació. Vam deixar l'església tota plena de cables!
Les Cantigas de Santa María, com el Llibre Vermell de Montserrat, són obres recurrents que generen sempre molt de debat quant a la seva interpretació, els criteris històrics o artístics que s'hi han d'aplicar, etc.
A.R: En música medieval, treballem sempre amb hipòtesis. Però això no vol dir que no investiguem i que no experimentem. Crec que totes les propostes són vàlides, sempre que no s'enganyi, que siguin honestes i que serveixin per anar endavant. En aquest cas, jo havia anat provant, tenia dubtes, tenia idees perquè les posessin en pràctica altres músics... I al final va ser un músic com Carles Santos qui em va donar l'empenta final: "Xiquet, això ho has de fer tu!".