Per Xavier Mercadé

Dimecres passat se’n va anar un dels grans, Alfredo Calonge (1961-2014), a causa d’un infart. No era gran en popularitat, el seu nom havia de buscar-lo més als títols de crèdit que no a les portades dels discos, però era d’aquelles ànimes inquietes capaces de mantenir la integritat, lluitar contra corrent, ser fidel a una estètica i anar creixent tant musicalment com personalment. La seva guitarra i clara influència es troba en diversos grups residents a Barcelona i amb un evident amor pel pop dels seixanta: Los Negativos, Doctor Love, Bondage o The Canary Sect.

La seva incorporació a la formació Los Negativos va fer possible la transició del pop a la psicodèlia i el canvi de les parques i l’uniforme mod per camises plenes d’amebes i paramecis, mentre elefants roses i imatges lisèrgiques començaven a circular per les seves cançons. Tal com recordava el cantant del grup, Carles Estrada, “l’Alfredo era l’home ideal perquè primer de tot ens queia bé com a persona i encaixava perfectament en la imatge del grup. A més, tocava guitarra i una mica el teclat, la qual cosa ens permetia ser més versàtils musicalment. Sense ell no hauria estat possible”.

La coproducció a càrrec d’Enric Lindo a Piknik caleidoscópico (editat originalment el 1986 pel segell Victoria-PDI i amb una reedició de luxe l’any 2005, a càrrec de Mushroom Pillow) va ser la clau de volta a un univers que fins llavors ningú no s’havia atrevit a explorar: cintes gravades al revés, sons d’aspiradores, clavicordis, teclats Farfisa, guitarres Rickenbacker, serrells lisèrgics i detalls d’acidesa dolçament pop i sorprenentment ingènua. Eren milers de detalls que esclataven a cada oïda i una claredat d’idees inusual que lligaven un pressupost discogràfic també sorprenent per a un grup novell. Dissortadament en el seu moment el disc va tenir més èxit a les cubetes de rebaixes que no pas a les llistes d’èxits.

 

L'empremta d'Alfredo Calonge també es va fer notar a Doctor Love, una deliciosa maquinària pop formada pel també ex-Negativos Robert Grima i la cantant Maika Vilchez de Kamembert, entre altres. Segons reconeixia el mateix Alfredo, tenien "un repertori molt influenciat pel soul, i bandes com Style Council i Blow Monkeys, tot i que després vam anar cap el pop sense etiquetes”. Un pop sense additius que també es va fer palès a Bondage, on trobem músics que després van triomfar en grups com The Pinker Tones. El seu amor pel so britànic de la dècada dels seixanta el va dur també a formar part de The Canary Sect, una banda basada en l'ortodòxia més propera al pop, el soul i el rhythm’n'blues.

 

Recentment Los Negativos ens van sorprendre amb un retorn al món discogràfic amb el single “A tumba abierta” / "Túrmix” (Butterfly Records, 2014), una meravella a 45 revolucions per minut que servia d’aperitiu d’un sorprenent nou disc de la banda. Dissortadament quedarà com l’obra pòstuma d’Alfredo Calonge.

 

Aquesta mort s'endú un músic i també un amic, algú que sempre et passava el flyer del proper concert de Live Nation amb un somriure i a qui et trobaves sovint pel carrer Tallers enganxant cartells a les botigues (era una de les seves feines), que responia immediatament qualsevol missatge que li enviessis i que, si el seguies pel Facebook, et feia partícip de les seves col·leccions de joguines antigues i de retrats d’establiments a punt de desaparèixer dels mapes urbans. És una mort sobtada, fotudament injusta i arribada abans d’hora.