L'any viscut per Joan Pons i companyia pot tenir molts qualificatius, i sens dubte un d'encertat seria el d'intens. Amb El Petit de Cal Eril presentant el disc △ (Bankrobber, 2018), el de Guissona ha trepitjat bé i fort el territori català, a més de fer incursions a altres punts de la península. El disc ha estat un dels més reconeguts de la seva trajectòria, que arriba als 10 anys, i els Premis Enderrock de la crítica l'han declarat millor disc de cançó del 2018.

Text: Marcel Pujols. Fotos: Xavier Mercadé, arxiu, Marta Font.

Parlem amb Joan Pons perquè ens expliqui amb les seves metafísiques paraules com ha viscut aquesta darrera etapa creativa.



Quin balanç fas d'aquest disc?
Aquest any ha estat com un somni, hi ha hagut moltes sorpreses, ens han passat un munt de coses. És el disc que hem fet més ràpid i alhora el que ha tingut un feedback més instantani, la gent hi ha connectat de seguida. La veritat és que ha estat un any molt especial, no hem parat de tocar.

Com creus que has crescut artísticament amb aquest treball?
Crec que més que creixement en el pla personal, el que ens ha donat aquest disc és una confirmació com a banda. La gravació es va fer conjuntament, i la producció també la vam fer entre tots cinc. S'ha solidificat tot plegat i el directe ha estat molt fluid.

Com encares la creació d'un nou disc? Veient que la fórmula grupal funciona et planteges repetir-la?
La gràcia és no repetir-se. Ara al gener entrem a gravar de nou i ho plantejarem d'una manera radicalment diferent. Volem capgirar-ho per no sentir-nos massa segurs, perquè la incògnita de no saber què passarà t'ajuda a ser més original. Ens enduem a l'estudi la feina feta, però part de la gràcia és que no sabem exactament què farem, viurem la incògnita intensament. No ho tinc gens clar, només sé que serà diferent.

Ara que tanques l'etapa d'un dels discos que ha inaugurat el pop metafísic, com va aquesta etiqueta?
La gràcia és que ens l'hem feta nostra, tant que la podem fer i desfer a la nostra manera. És una denominació que no ens tanca cap barrera creativa, més aviat al contrari. Hem trobat que hi ha alguna cosa boirosa que està en concordança entre els grups metafísics i el que hem anat fent amb en Ferran Palau aquest any és obrir l'espectre del concepte, més que fer que la música sigui esclava de l'etiqueta.

Ara fa pocs dies també heu revelat els detalls del primer Festival del Pop Metafísic, que es farà a Ponts (Lleida) el 13 de març. D'on surt aquesta idea?
És una iniciativa que ens fa una il·lusió especial per definir el nostre públic, no és tant pels grups sinó sobretot per la gent. Volíem reunir els grups que creiem que ens trobem en aquesta mateixa fase –Núria Graham, Germà Aire, Ferran Palau– i que la gent ens disfruti. La idea ja fa temps que la vèiem, sense marques i en espais en desús o que estiguessin a punt de tancar. Ens trobem que els nostres grups no són de Barcelona i és a la capital on més bona acollida tenen. Volíem fer adonar a la gent que als llocs més recòndits, fora de la gran ciutat, també hi poden passar coses.

Aquest festival és com una culminació d'una etapa daurada tant per tu com per en Ferran?
En absolut, és una continuació. Quan vam tocar amb en Ferran a l'Apolo a principi d'any vam inaugurar el pop metafísic. Ara quan ens demanen si estem acabant la gira, sempre diem que nosaltres som al Never Ending Tour, com Bob Dylan, perquè no pensem mai en tancar les gires. No ens podem permetre estar dos anys sense tocar perquè tots ens volem dedicar a la música. S'han de buscar fórmules que transmetin a la gent que està veient coses noves, i això es fa construint un mercat nou. Ens hem d'espavilar a trobar maneres d'ensenyar el que fem. Ara hem passat a l'acció de muntar un festival que ja fa temps que pensem, i com que hem fet entre seixanta i setanta concerts aquest any, la gent es fixa en el que fem.