Hi ha artistes que han aconseguit bastir un món propi allunyat dels dictats de les modes i que han sabut imposar el seu propi criteri per davant de consideracions com el reconeixement popular o l’enriquiment econòmic. Artistes del nivell de Jaume Arnella o Biel Majoral han assolit el respecte a força de talent i d’honestedat artística. És el cas igualment de Xavier Baró, que, des del Segrià estant, allunyat de la indústria i dels mitjans de comunicació, gaudeix de la màxima llibertat creativa. Al darrer treball, La veu de la muntanya, hi trobem deu cançons de lletra i música pròpia, l’adaptació d’un poema de Maria Mercè Marçal (“Brida”) i una cançó tradicional (“Saltadors de camins”). A totes elles, el bard d’Almacelles ha sabut donar-los un caràcter unitari, de manera que tant poden passar per dotze cançons d’origen popular o per peces pròpies intemporals. Com si no tinguessin orígens diferents, tot encaixa i sembla formar part de la mateixa arrel: el llenguatge de cada cançó, les melodies, la instrumentació, les històries que s’hi expliquen... La destresa i el coneixement de Baró mostren la seva incomparable capacitat per transmetre credibilitat i emoció. I sobretot un so inequívocament català.