La revista digital setmanal d'Enderrock
- 35
Per Jordi Martí. Foto: Xavier Mercadé
El fill del mig amic
Peret, el fill del mig amic, no només ha estat la principal estrella d’aquest gènere encara jove, canviant i viu que és la rumba catalana. També ha estat un personatge entranyable, un d’aquells artistes que tothom coneix. Tothom, en un moment o altre, ha sentit la seva música alegre i la seva companyia.
Entrevistar Peret era beure d’una font d’anècdotes mig recordades i mig recreades. Si anaves a veure’l com a periodista te n’anaves amb la sensació d’haver fet només mitja entrevista. Això sí, mitja entrevista infinitament més sucosa que qualsevol entrevista sencera que haguessis fet abans.
L’any 2008 vam anar passejant amb ell i amb Toni Valentí (el seu elegant palmero i amic, mort aquest mateix estiu). El fotògraf Juan Miguel Morales els anava retratant a tots dos pels indrets on van créixer: el Mercat de Sant Antoni, el bar Los Pajaritos on els gitanets anaven a mirar la tele, l’ombrívol carrer Salvadors, on vivia Peret amb la seva família. I el carrer de la Cera, un dels bressols de la rumba catalana.
L’any 2008 vam anar passejant amb ell i amb Toni Valentí (el seu elegant palmero i amic, mort aquest mateix estiu). El fotògraf Juan Miguel Morales els anava retratant a tots dos pels indrets on van créixer: el Mercat de Sant Antoni, el bar Los Pajaritos on els gitanets anaven a mirar la tele, l’ombrívol carrer Salvadors, on vivia Peret amb la seva família. I el carrer de la Cera, un dels bressols de la rumba catalana.
Però atenció, no tot el carrer de la Cera. En sobrepassar les cantonades de Sant Climent i les Carretes, Peret va aixecar el braç –es notava molt que havia estat predicador– i ens va dir: “Alto! Aquí ja no és el nostre territori. D’aquí no passàvem”. En una altra entrevista em va assegurar que, segons ell, les palmes rumberes van començar a néixer fent ritme sobre un munt de farcells de roba, viatjant en autobús per anar a vendre a Sant Adrià del Besòs o a qualsevol altra banda on es pogués fer negoci. Segurament, el mestre mataroní s’excedia en la seva fixació per establir límits i portes a la rumba catalana. El que ningú no podrà discutir mai és la seva força escènica, la seva picardia, la seva gràcia vocal (i guitarrística!) i el seu carisma.
La confusa mort de Peret no només ens ha deixat en evidència als periodistes, immersos sempre en una cursa histèrica per ser els primers. Ara, també hauria de posar en evidència davant la societat que hi ha una música autòctona, la rumba catalana, que no sempre ha estat prou valorada ni estudiada. Peret ja no hi és. Ni Toni Valentí. Ni el seu germà Paló. Ni El Pescadilla. La memòria d’uns anys en què els gitanos catalans van saber parar les orelles i parir una música única i sincrètica s’anirà esborrant i diluint en aquest món de patrons anglosaxons si no hi posem remei. Els sons de la Barcelona gitana de la meitat del segle passat es van allunyant. Però encara tenim una elegantíssima estrella rumbera dels primers temps entre nosaltres: el Chacho.