Tot i que aquest 2014 Peret preparava un nou disc íntegrament en català i també un altre en castellà, el seu últim treball discogràfic editat va ser 'De los cobardes nunca se ha escrito nada' (Universal, 2009). Peret assegurava que amb aquest disc va revisar en clau rumbera les músiques que el van marcar de nen i de jove, entre les quals el cuplet, el tango, la copla o la música caribenya.  

Text: Jordi Martí / Helena Morén

Pere Pubill Calaf, Peret, esperava abans de l'hora el periodista Jordi Martí al restaurant Els Ocellets, a la ronda de Sant Pau de Barcelona. Temps enrere, el local es deia Los Pajaritos i els gitanos del carrer de la Cera s’hi asseien a la terrassa a l’estiu, o entraven fins al fons per mirar la tele darrere un biombo.

Amb aquest disc adaptes a la rumba catalana temes que et van marcar?
Sí, són músiques d’abans que existís la rumba. Començant pel cuplet i la copla, que era la música que tots sentíem de nens. Amb una cosina meva actuàvem com a Hermanos Montenegro, i imitàvem els cupletistes. I després van venir el rock i el mambo... Sí, les pel·lícules d’Elvis Presley i els discos de Pérez Prado eren el que a mi m’agradava. Va venir sense pensar-ho, ens passàvem discos... i barrejant tot allò al meu aire va sortir això que avui en diem rumba catalana, amb les seves parts característiques, diferents de la cubana o de la flamenca.

Com està Peret, de la veu?
Ara estic millor que mai. Al disc anterior, Que levante el dedo (K. Industria Cultural, 2007), vaig passar una prova de foc, perquè vaig cantar el tema “Xaví” en el mateix to en què ho havia fet quaranta anys abans. I això és gràcies a haver deixat el tabac.

Fumava molt?
Bé, molt no. M’ho fumava tot. Sempre estava amb un cigarro a les mans. 

Ara ha gravat dos tangos, “Malevaje” i “Por qué la quise tanto”, que diu que és el seu tema preferit.
És que hi ha unes músiques que als gitanos ens arriben més que altres, i el tango n’és una. Quan fèiem el film Los Tarantos (1963) m’enduia cada nit el director, Francesc Rovira Beleta, i Antonio Gades, Sara Lezana... a un cabaret de la Rambla de Catalunya on hi havia una parella ballant tango i milongues. Allà se’ns feien les cinc, i l’endemà els protagonistes havien d’actuar amb coliri.

Com va ser la seva participació a la pel·lícula Los Tarantos?
M’encarregava d’assessorar, de dir a qui s’havia de contractar… El que em volia fotre fora era el productor, perquè jo escollia sempre els artistes més cars. A Carmen Amaya la vam portar de Nova York, si no segurament s’hauria mort allà. I el Gades estava de ballarí a l’Scala de Milà...

I els extres?
Gitanets del carrer de la Cera i del Somorrostro. Els del carrer de la Cera hi van treballar pràcticament tots.

Va ser un rodatge fàcil?
Amb gitanos, ja m’explicaràs! En tenies un de figurant, assegut a la barra amb una copa i corbata, i l’endemà per fer la mateixa escena n’hi havies de posar un altre, perquè aquell havia desaparegut. Jo els deia: “Calla, que en tinc un que és igualet...”. L’avantatge que tenia era que els coneixia tots.

Deu ser un orgull que Raimon digués que “El mig amic” és la millor cançó feta en català...
És veritat, i ell no és l’únic que ho ha dit. És un gran tema, dels que surten ràpid, amb un part ràpid i suau. Aquests són els bons. I no sol passar. 

Recentment s’ha creat l’associació Foment de la Rumba Catalana (Forcat). És necessari que una música de carrer tingui un reconeixement institucional?
Em sembla que sí. Si no semblaria que aquesta música no té ni pare ni mare. A Catalunya, si tenim una música nostra i universal, és la rumba. Seria bo per part del govern de la Generalitat que tingués un reconeixement i una ajuda, igual que fan amb altres músiques. I crec que seria important també que hi hagués una escola per fomentar nous valors. No és el mateix haver d’aprendre tot sol, com vaig fer jo, que tenir mestres que et puguin ensenyar.

L’octubre del 2009 va morir l’Oncle Paló, una figura ben rumbera i de la Cera.
De petits ens feien cantar als gitanos, i ell va començar amb la Pepi, abans que jo entrés com a guitarrista amb ella com a Hermanos Montenegro. Ell no va fer res més —era un artista nostre, de les festes— fins que el 1991 vam muntar un espectacle amb gitanos de la Cera. Ell seia a l’escenari, vestit de blanc, amb un got de whisky. Arribava un moment que s’aixecava i ballava i cantava. Aquell minut era genial. Després, el seu nebot Antoni ‘Sicus’ Carbonell el va fitxar per a Patriarcas de la Rumba.

Per què hi ha tanta controvèrsia amb l’origen de la rumba?
Que ningú no s’enganyi pensant que la rumba és un palo chico del flamenc, malgrat el que molts flamencs hagin dit durant anys. Han sortit inventors de la rumba per tot arreu; es pensaven que jo era mort, o que no parlaria. Aquests de Lleida, quines troles! I en acabat aquests altres amb el Toqui i l’Orelles... La veritat és que el Toqui i l’Orelles van morir sense conèixer la rumba catalana, ells coneixien els tanguillos.

Quina és la substància de la rumba catalana?
Les palmes i la guitarra; són com el cervell i el cor. L’un no pot existir sense l’altre. Ara, el primer record que en tinc és anant amb una maleta de pell amb trajos a dins. Anàvem a vendre amb un autobús de dos pisos que anava a Sant Adrià o a Sant Andreu, percutint la maleta i cantant-hi a sobre. Aquell toc va ser el que després reproduiríem amb les palmes.