Es va donar a conèixer el 1967 amb un EP editat per Edigsa amb el nom de Miquelina Lladó, llavors vinculada a les Joventuts Musicals de Palma que organitzaven festivals de Nova Cançó al Castell de Bellver. El seu debut com a cantautora als 19 anys va incloure “El trobador”, “Pena”, “Jo som, tu ets” i “Quan vingui Déu a la terra”. Després d’uns anys de silenci va impulsar el referencial grup de folk Música Nostra, que enguany complirà quaranta anys. Amb el tombant de segle ha tornat a fer discos en solitari ja com a Miquela Lladó, 'Com un ventall' (Blau, 2004) i 'Tècnica mixta: Poemes i cançons' (Blau, 2014). La cantant palmesana és un dels valors més sòlids de la música mallorquina. Inquieta de mena, també ha pres part activa amb el grup folk-rock Siurell Elèctric, la formació de música antiga Ensemble Llull o Alea

Text: Joaquim Vilarnau. Foto: Juan Miguel Morales.

Fem una mica de memòria. Tu eres una nena a qui ja agradava cantar?
Sí, era molt cantadora i a ca nostra ens agradava molt sa música. Quan era petita teníem un pick up, i jo, a més, un d’aquells que servien per escoltar senzills i en deien comediscos. Escoltava moltíssima música clàssica, que agradava sobretot als meus pares, i també la cançó italiana de Tony Dallara, Domenico Modugno… M’agradava molt l’òpera i quan tenia només 7 anys ja me’n recordo de cantar ‘Una voce poco fa…’ [Il barbiere di Siviglia, de Gioachino Rossini]. Després vàrem canviar de casa i anava amb mumare als concerts de l’Orquestra Simfònica. Jo escoltava coples i, a partir de l’adolescència, em vaig aficionar a la cançó francesa: Jacques Brel, Charles Aznavour, Georges Brassens, Léo Ferré, Barbara… I també m’agradava Judy Collins, Joan Baez, Bob Dylan, Leonard Cohen… Tots aquests cantants van ser el meu brou.

Algú de casa teva es dedicava a la música, cantava o tocava algun instrument?
Només el meu germà, que tenia una guitarra i jo li prenia tot sovint. Ell anava a classe amb Bartomeu Calatayud i jo copiava el que feia. Em fixava en com posava els dits i l’imitava. El meu pare era valldemossí, i els estius anàvem a una casa que teníem al poble. Allà hi havia un ambient molt musical i anava a escoltar els assajos d’Els Valldemossa. Noltros vivíem a plaça de la Cartoixa, on hi havia el Palau del Rei Sanç i s’hi feia un espectacle folklòric de música mallorquina amb l’actuació de l’Agrupació Parado de Valldemossa. Aquesta és sa música que escoltàvem cada estiu. Crec que són les primeres tonades en directe que vaig sentir a la meva vida, perquè vaig néixer un 10 de juny i ja ens vàrem instaŀlar a Valldemossa. Al cap d’un temps, quan vaig ser un poc més gran i ja sabia tocar la guitarra, Els Valldemossa em deixaven tocar amb ells. Així vaig anar omplint la motxilla de música i, llavors, amb uns amics vàrem començar a cantar. Tocàvem cançons senzilles que amb dos acords ja les podíem aprendre, com per exemple “Palmero sube a la palma” del grup canari Los Sabandeños.
______
«A casa em van transmetre la passió per la música i la juerga» La teva família et va transmetre la passió per la música.
Sí, a casa em van transmetre la passió per la música i per la juerga. A mumare li agradava disfressar-se… I jo, com a mare també he procurat transmetre aquesta passió. La filla major va voler estudiar teatre i no li vàrem posar cap impediment. Jo volia haver estudiat música i em van dir que no, perquè era una cosa complementària. No vaig poder anar al conservatori fins que vaig ser gran.

A final dels anys seixanta va esclatar la Nova Cançó. Recordes les primeres cançons modernes en català que vas sentir?
Sí, les Joventuts Musicals de Palma muntaven recitals i van fer venir els cantants de la Nova Cançó. El que em va impactar més va ser Joan Manuel Serrat. També recordo haver vist en Joan Ramon i la Maria del Mar Bonet, Pi de la Serra… Jo hi anava perquè era sòcia amb carnet de les Joventuts Musicals, que van organitzar el Festival de la Nova Cançó, el primer any a l’hotel Jaume I, i els dos següents al Castell de Bellver.

Va ser d’aquesta manera que et vas incorporar a la Nova Cançó.
Sí. Quan vaig veure els concerts que organitzaven em vaig adonar que era justament el que jo volia fer: cantar i fer cançons en català. I oblidar-me de tota la resta.

El teu primer recital va ser al Castell de Bellver, el segon any de festival.
Sí, i em vaig sentir molt bé a l’escenari. Tenia un repertori molt curt però hi havia necessitat que hi hagués intèrprets de Mallorca i no fossin tot cantants de fora. També hi van actuar uns frares mallorquins que es deien Los 4 de Asís, Esperança Ensenyat, Gerard Mates… Després de cada festival s’organitzava una petita gira pels pobles i hi anàvem uns quants dels que havíem actuat. Vàrem anar a Campos, Inca, Felanitx… I també ens acompanyaven altres cantants, com Lluís Llach. Tot i que havíem de passar censura, va ser una època molt guapa. El que passa és que el públic era molt minso. Podria dir que alguna vegada hi havia més gent a dalt de l’escenari que entre el públic. Quina relació tenies amb altres cantants?
No gaire. En realitat jo era una nina que venia de l’estatus social de la burgesia i no formava part del nucli de la Nova Cançó. Em sembla que a Catalunya hi havia més unió entre els cantants, es veien més sovint que noltros. Jo vaig anar a cantar a Catalunya, a València i fins i tot a un coŀlegi major a Madrid.

El nucli era a Barcelona. Raimon i Maria del Mar Bonet s’hi van instaŀlar. Et va passar mai pel cap establir-te a Barcelona?
No, perquè no entrava en els meus esquemes convertir-me en professional de la Cançó. Realment, a Mallorca no hi havia sortida. A mi m’agradava cantar, em considerava una cantadora però també volia fer altres coses com viatjar, estudiar… I a més, me vaig casar. Tenia ganes de formar una família i ser mare. Per això vaig deixar la música.

Va ser decisiu per deixar la música?
No, vaig deixar-ho per anar a Barcelona a estudiar disseny tèxtil d’estampats. També havia estudiat anglès i tenia ganes de més. Em vaig casar i vàrem fer una estada d’un any a Londres. Allà em vaig treure la titulació i en tornar em vaig quedar embarassada. Era el 1972 i al cap d’uns mesos de tenir el meu infant vaig començar a treballar de professora d’anglès. Primer cobrint un baixa i després ja em van fer fixa.
______
«És difícil conciliar la vida artística i la familiar» Maria del Mar Bonet no té fills, ni Núria Feliu, ni Marina Rossell… Era un hàndicap ser mare per a una dona que cantava i que volia fer una carrera?
Crec que ara no tant, però que en aquell moment sí que ho era. Jo vaig tenir tres fills i feia feina tot el dia i tenia altres inquietuds. Tot i que estàvem sempre amb números vermells, vàrem tenir cangurs per cuidar els infants.

Crec que en el cas de les dones és més clar però si segueixo la llista, tampoc no tenen fills ni Raimon, ni Lluís Llach, ni Sisa…
És que és difícil conciliar la vida artística i la familiar. I per mi, en aquell moment, era una cosa prioritària. Em feia iŀlusió tenir infants, tenir una feina i poder gaudir de la música aquí a Mallorca.

Vas deixar completament la Cançó?
En públic, sí, però no vaig deixar de fer cançons en català. Les cantava amb els meus amics. I com es pot imaginar, llavors cantava una mica de tot, les meves cançons i les que ens venien de gust, des de Mercedes Sosa fins a Judy Collins… Això sí, de cara al públic sempre he cantat en català.

Abans has parlat de la censura. Hi vas tenir alguna topada?
Pràcticament cap. Una vegada a Felanitx ens van prohibir una cançó que deia: ‘Aucell que dins sa gàbia te fiquen per cantar, sa porta t’obriria perquè estim sa llibertat’, que mai no he arribat a gravar… Però a banda d’això res més. No vaig ser una persona gaire compromesa amb les lletres. Tot i que estava convençuda que havia de cantar sempre en català perquè volia reivindicar sa nostra llengua i sa nostra cultura.

La situació de la llengua ha canviat gaire en aquests anys?
Em sembla que sí, que ha canviat per a bé però ara s’està complicant. Els nins estudien i escriuen en català perquè han estudiat la llengua, cosa que noltros no vàrem poder fer. Però que sigui una llengua generalitzada a tot arreu, ja no passa. Pel carrer et trobes molta gent que xerra en castellà. La majoria dels productes culturals són en castellà. Noltros encara anam contra corrent.

El 1981 –enguany farà 40 anys– vas fundar Música Nostra. Què et va fer tornar?
Em vaig trobar amb uns músics fantàstics. Vaig anar a l’Escola de Música i Danses per aprendre a ballar jotes i boleros, però em van demanar si volia fer de cantant i tocar la guitarra. Hi havia uns músics extraordinaris i es va crear una química molt especial entre noltros. Trobar-nos amb Toni Roig, un altre dels fundadors de Música Nostra, va ser molt important per l’energia que duia i els projectes que tenia en la música tradicional.

El giravolt folk
Quin era el tret característic d’un grup referencial com Música Nostra?
No volíem fer música folklòrica en el sentit més pejoratiu del terme. No ens agradava fer cançons vestits de pagès sinó que volíem anar al nostre aire, fer uns arranjaments actuals i anar vestits amb texans. Cal dir que en aquell temps ja hi havia altres grups que també ho feien, com per exemple Aliorna.

El grup menorquí Traginada o l’eivissenc Uc van influir en Música Nostra?
Jo m’havia anat comprant els tres discos de Traginada a mesura que es van anar publicant. Abans de Música Nostra ja els tenia i pensava que era una idea meravellosa. Ens van ajudar a centrar-nos i a triar objectius perquè era una bona manera de fer les coses. A més, vàrem incorporar al grup un baix elèctric i uns arranjaments que s’allunyaven dels típics arranjaments establerts.



Què hi va aportar la figura de Toni Roig, que després va crear Al-Mayurqa?
Va ser molt important des del primer moment, perquè va fer moltíssima feina. Tenia molta iniciativa i es cuidava de tot, des dels temes de contractació fins a posar el cotxe per als desplaçaments. Era una persona molt organitzada i molt centrada. Li agradava fer un tipus d’espectacle amb continguts molt explícits, perquè era molt reivindicatiu. La resta del grup érem més subtils a l’hora de cantar i ens agradava dir les coses d’una altra manera. Jo, per exemple, no em sentia identificada amb la sensibilitat de les seves lletres. I no vull dir que no pensés com ell, sinó que ho hauria dit d’una altra manera. A mi m’ha agradat més partir de les emocions i els sentiments que de la reivindicació, que he trobat més tard quan he musicat poemes. Ell va fer una sortida del grup en coherència amb les seves idees i posteriorment va seguir fent molta feina amb Al-Mayurqa.

I quin ha estat el paper del multiinstrumentista Pep Toni Rubio?
És una altra de les peces indispensables de Música Nostra. Amb els anys ha estat la persona que va agafar el testimoni de Toni Roig en tot el que és la contractació i s’ha convertit en un referent musical molt important. Amb Xeremiers de Sa Calatrava van ser els mestres joves de tota una generació de xeremiers i flabiolers a Mallorca. En Pep Toni també era molt reivindicatiu i ho va canalitzar a través del grup Mesclat. I actualment segueix en marxa en altres projectes.

De manera paraŀlela a Música Nostra, l’any 1987 vau fundar el grup de folk-rock Siurell Elèctric. Com el recordes?
Va ser una aventura que no va anar a més. Siurell Elèctric volia ser una revolució, perquè tocàvem els estils que no tenien cabuda amb Música Nostra. El problema va ser que partíem del repertori tradicional, i això té un límit. No podíem estar fent les mateixes cançons amb els dos grups i la química que teníem a l’un no es va traspassar a l’altre.



Amb Música Nostra sempre heu tingut molta cura dels detalls. Començant pel primer àlbum, Ball de bot (Maller, 1982), amb uns dibuixos que es despleguen quan obres la carpeta…
Sí, hi apareix tot de gent vestida de pagès. Més tard, amb el tercer disc, Ball a sa plaça (Blau, 1988), en vàrem fer un altre de similar però la gent ja no anava vestida de pagès.

Anar vestits de pagès era el folklorisme que sempre vau voler superar?
Sí, al principi quan ens vàrem presentar com a grup, anàvem vestits de pagès, perquè el primer àlbum era de música de ball. Al segon, Vetllades d’antany (Blau, 1983), ja hi vàrem incorporar cançons tradicionals i populars per poder escoltar, i a poc a poc vàrem anar afegint-hi més temes nostres.

De quin disc estàs més satisfeta?
Potser... de De dia i de nit (Blau, 1996), perquè és un disc molt bo. Hi vàrem incloure les veus de les persones que ens havien ensenyat les cançons tradicionals i una peça amb el popular cantador l’Amo en Xesc de Son Cloquis.



Què apreciava la gent de Música Nostra?
Que sonàvem molt bé i que érem diferents. No eren les cançons folklòriques de sempre sinó que tenien un aire nou, més actual. I la gent se les va fer seves.

Veníeu del franquisme i dels Coros y danzas de la sección femenina i aquest repertori sonava resclosit?
Exacte! Vàrem fer una renovació de repertori i més tard vàrem anar incorporant temes propis, cosa que tothom va agrair molt perquè no et pots passar tota la vida ballant el mateix.

I va arribar un punt en què en un disc en directe, entre el repertori s’hi va colar una versió del “Piensa en mi” d’Agustín Lara, molt popular en aquell moment per una versió de Luz Casal.
Sí, són coses que passen. Ens varen demanar de fer una participació en un muntatge teatral i ens van encarregar cantar el “Piensa en mi”. Així que vaig decidir adaptar-la. Va agradar tant que el públic ens la demanava, i al final la vàrem incloure al disc.



Des de fa dotze anys, amb Canta Nadal (Blau, 2008), que no heu gravat cap nou disc. Què fa ara Música Nostra?
Estem aturats per la pandèmia. Fa temps que no publiquem nous discos perquè actualment no tenen sortida i si no trobem ningú que ens el produeixi, és una despesa que noltros no podem fer. Els membres de Música Nostra no vivim del grup, tots tenim altres feines.

Enguany complireu 40 anys. Teniu previst celebrar l’aniversari?
Sí, ho tenim pensat però encara no podem dir res. Entre altres coses perquè no sabem si la pandèmia ens deixarà, per exemple, fer una ballada. Hem de veure com evoluciona tot.

Paraŀlelament a Música Nostra has tornat a cantar en solitari. Per què?
Perquè ho duia a dins, era la meva motxilla i tenia ganes de cantar. Totes les cançons del disc Com un ventall m’agraden molt. Va tenir molt bona acollida i em vaig animar a seguir. Vaig gravar una adaptació de “Pena, penita, pena” i també “Saler de sol”, que és una de les cançons que havia fet els anys que no em dedicava públicament a la música. I una peça que de sempre m’havia agradat del folklore de Mallorca, “Es Puig de Selva”, o “El cant dels ocells”, una altra meravella...



El teu darrer treball és Tècnica mixta, una combinació de poemes i cançons.
La veritat és que sempre he tingut interès per la poesia. Per exemple, al centre on impartia classes d’anglès vàrem organitzar uns Jocs Florals. I amb el meu germà Rafel, que és escenògraf, vàrem muntar dos espectacles de poesia. Després de tot plegat, em vaig atrevir a musicar uns quants poemes, i vaig pensar que ja tenia una altra motxilla per fer un disc.

Al marge de tot això has format part de dues formacions més, Alea i Ensemble Llull... No has parat mai!
Sí, he fet moltes coses perquè he tingut la sort de conèixer músics molt interessants, com Rosa Zaragoza. Amb ella vàrem muntar Alea i cantàrem al Líban, a Turquia, a París, a Portugal… Fèiem cançons de les tres cultures, cristiana, jueva i musulmana. I amb la Maria Laffitte vam muntar l’Ensemble Llull per dedicar-nos a cantar peces de música antiga. Amb Alea no vàrem arribar a publicar cap disc, però amb l’Ensemble Llull vàrem enregistrar D’amic e amat (Ona Digital, 1988), que està totalment exhaurit.

I ara? Estàs preparant alguna cosa?
Estic omplint una altra motxilla i ja veurem què en sortirà. Estic treballant amb l’obra de poetes d’arreu dels Països Catalans.