Ens va deixar amb 38 anys, però la seva flama continua encesa a cada homenatge i referència que antics i nous companys li rendeixen. Aquesta setmana el canal 33 ha emès el documental "Xesco Boix. Vull ser lliure", una coproducció d'Utopia Global i el Grup Enderrock, dirigida per Carme Canet. Aquesta commemoració, es realitzarà a partir d'entrevistes a persones properes al cantautor i d'altres que n'han rebut influència, com Manel, Joan Reig, Jaume Arnella, Raimon o Jordi Roura.
Al Grup Enderrock, des de fa tres anys, li rendim també homenatge amb un guardó dels Premis Enderrock al seu nom: el Premi Xesco Boix. The Penguins i 2princesesbarbudes van ser condecorats, respectivament, el 2019 i el 2020. En aquesta tercera edició ha estat guardonat el grup Xiula pel seu treball Descontrol MParental (autoeditat, 2020). Tanmateix, enguany recordem la figura de Boix recuperant un reportatge publicat l'any 2009 al número 11 de la revista impresa de Sons de la Mediterrània.
Xesco Boix, 'Un cant il·luminador'
La feina pionera de Xesco Boix —i de Jordi Roura, i de Jaume Arnella, i de tants altres— és a l’origen de dos grans rius paral·lels, la música folk i l’animació infantil, que fent-se grans a partir dels seixanta i setanta han desembocat al segle XXI amb més cabal i amb nous afluents.
Xesco Boix tenia un sentit artesanal de la cal·ligrafia, de la feina i de la vida. Els rastres de la seva personalitat i del seu carisma poden resseguir-se no només als discos, també a les postals i les cartes, escrites amb lletra polida i sovint personalitzades amb dibuixets, que es guarden a moltes cases. I als cançoners que va il·lustrar i fer córrer. O a les gravacions d’entrevistes radiofòniques on se'n senten la dicció extraordinàriament clara i la retòrica, senzilla i treballada. També deixen testimoni del seu caràcter meticulós les llibretes que l’acompanyaven sempre allà on anava, i les fotos on se’l veu carregat amb un arsenal de bolígrafs, sempre a punt a la butxaca de la camisa per caçar noves paraules, expressions o històries. En definitiva, en Xesco era un home que es prenia molt seriosament la seva feina, i que la feia des de la base. Sempre a prop dels treballadors de base per excel·lència: els mestres.
Abans de dedicar-se a l’animació infantil, va ser dels primers a emmirallar-se en el folk nord-americà, una influència que de retruc acabaria sent tot un revulsiu per a la música popular i tradicional catalana. De Pete Seeger va aprendre que no només era important cantar, sinó també fer cantar. I això li seria extraordinàriament útil amb el públic infantil. La seva manera d’adreçar-se als infants, amb frases ben construïdes i tractant-los com el que són, persones intel·ligents, va resultar tan revolucionària com les grenyes i la barba de guerriller que es va deixar créixer a partir dels anys setanta. Amb bones formes, exposava pensaments tan rotunds i punyents com aquest: “Si els diaris i les televisions no són nostres, doncs que ho siguin els carrers i les festes majors”. O com aquest altre: “Una cançó és una forma de vida, una cosa estimada que ajuda a viure, que uneix les generacions, les classes socials, les nacionalitats... Té un valor molt gran. Esponja el cor i ajuda a estimar…”.
El 8 de desembre de 1984, encara sota l’impacte emotiu de la mort de Xesco Boix —ocorreguda el 21 de juliol a Malgrat de Mar—, se li va fer un multitudinari homenatge al parc de la Ciutadella de Barcelona, el mateix espai on ell, com a integrant del col·lectiu del Grup de Folk, havia trencat motllos la primavera del 1968 amb el primer gran festival a l’aire lliure sota el franquisme. Vint-i-cinc anys després, la petjada fonda d’en Xesco, que desconfiava dels grans embulls mediàtics, encara perdura al carrer o a les associacions, i darrerament s’ha revitalitzat amb diferents iniciatives. El 2007, uns quants dels companys al Grup de Folk van recordar les seves cançons al disc Què fas, polissó? (DiscMedi).
Els mateixos companys, a més d’altres que van treballar al seu costat, nens que el van escoltar i que ara són grans, nens que no el van escoltar perquè encara són nens… tots junts van fer petit el CAT de Gràcia el 19 de març del 2009, cantant a la multitudinària festa-homenatge “A vol d’oreneta”. Una expressió amb la qual Xesco Boix, amant de les carreteres secundàries, anomenava els descensos amb Lambretta amb el motor apagat i el vent de cara per rutes intransitades. A internet, s'ofereix un bon grapat de documents relacionats amb el músic i animador barceloní, des del vídeo on Joan Baez canta “No serem moguts” al Palau d’Esports de Barcelona fins a la darrera entrevista radiofònica a Ràdio 4.
En l’àmbit editorial també hi ha hagut una aportació més que significativa a la divulgació de l’obra i la vida d’en Xesco: el llibre Història de la nostra història (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2009), un recull d’entrevistes amb una cinquantena de persones que, a partir dels seus records, formen un retrat polièdric de la persona i l’artista. S’hi aborden el sòlid entorn familiar i cultural en què va créixer, el seu esperit ecumènic, la descoberta del folk a través de Seeger i la posterior feina com a animador infantil.
El treball és obra de Lluís Maria Panyella i Maria Josep Hernàndez, el duet d’animació La Bicicleta —una de les cançons del repertori de Xesco Boix—. I és que, juntament amb Noè Rivas, Àngel Daban i Toni Giménez, van recollir el seu exemple i al voltant d’ell van formar a final dels setanta el col·lectiu Els Cinc Dits d’una Mà. “Més que un grup, allò va ser un equip de treball —explica Panyella—, els animadors d’aquell moment ens vam reunir per treballar els instruments, la llengua, la recerca de cançons… seguint la filosofia d’en Xesco: ‘divertir i educar’.”
Panyella i Hernàndez, que ja havien publicat la biografia Un amic, un mestre (Raima, 1995), van decidir-se a encarar aquesta feinada i posar fil a l’agulla per una mena de ‘compromís generacional’: “Les persones del seu entorn més proper tenim entre cinquanta i setanta anys, i potser aquesta era la darrera oportunitat d’oferir un treball amb un bon nombre de testimonis directes, de tocar en Xesco Boix a través de la gent que va tractar-lo frec a frec”.
La cinquantena d’entrevistes els posa en una situació privilegiada a l’hora de valorar un personatge sovint encasellat en el tòpic o en la visió reduccionista i superficial del ‘kumbaià xirucaire’. “En Xesco tenia una forta personalitat, amb molts matisos, i cada persona amb qui hem parlat en conserva un —considera Lluís Maria Panyella—. En general, es té una imatge d’ell com d’un bon cantant, pedagògic i divertit. Però si s’aprofundeix en la seva personalitat, es descobreix un combatent extraordinari que ens va deixar moltes eines. Va entendre la seva feina com una eina de servei, el seu geni el va dur a ser un pioner constant”.
L’animador i escriptor també explica que hi ha apo