La revista digital setmanal d'Enderrock
- 365
El periodista i crític musical analitza el nou i esperat àlbum de la banda de Sant Vicenç dels Horts
Els clarobscurs del 'Viaje épico hacia la nada', per Jordi Bianciotto
Arran de l’anterior àlbum, 'El poeta Halley' (Warner, 2016), Love of Lesbian mostrava senyals de sentir-se atrapat entre la demanda del públic massiu i les seves inquietuds de músics madurs, entre la xerinola del circuit de festivals i la veu interior que els requeria un llenguatge sonor menys pirotècnic. A hores d’ara ja sabem que el pop és un llibre obert a molts registres, i el grup se les ha enginyat per trobar un camí en què continua sent ell mateix compaginant les diverses pulsions de la seva ànima: els vestigis del bombo a negres, i sobretot, els desenvolupaments matisats i atmosfèrics.
Text: Jordi Bianciotto. Fotos: Michal Novak
Aquest Love of Lesbian de clarobscurs marca força la pauta a "Viaje épico hacia la nada", el seu disc que més s’ha fet esperar, cinc anys, i aquell en què manté més a ratlla el sentit de l’humor, arraconat per un estat d’ànim intranquil, amb signes de dol i d’enuig. Aquí no hi trobem una composició segurament tan antifestivalera com “Los males pasajeros” –que s’enfilava fins a prop dels set minuts–, però sí un reguitzell de peces tènues, amb elaborades capes de so, que requereixen diverses escoltes per ser païdes. I tot comença amb el tema que dona títol a l’obra, inspirat en el traspàs d’un vell amic de la banda, el Mario, que hi posa el pòrtic en clau existencial i hi deixa un pòsit de pessimisme i de fragilitat.
El món líric de Love of Lesbian sempre té un punt insondable, però s’hi adverteixen invectives de reflexió i de desengany al voltant de cançons com “Crisálida”, “Sesenta memorias perdidas” o “Cosmos (antisistema solar)”, dotats de sucosos girs melòdics, amb cert sobrepès de producció, on l’herència de The Cure topa amb el grandària simfònica de Simple Minds. Aquí cal situar també “Escuela de danza aérea”, el tall més aventurat, de revolts torturats, que pot acabar esdevenint un clàssic de culte al club lesbià.
Però Santi Balmes i companyia no es desentenen de la noció dels himnes pop, i “Eterna revolución” sacseja el cançoner amb mots de queixa filo-pandèmica i una tornada, aquesta vegada sí, de primera lectura; més ben trobada que la histèrica “Catalunya bondage”, peça de riff rocker, salvada pel contrapunt vocal de Cristina Martínez (El Columpio Asesino). En aquest tram final hi destaca el melodrama electritzant de "El sur”, un senyor duet amb Enrique Bunbury ple de tensió muscular i de dilemes interns en front de ‘la señal de la santa cruz’. Els tons acústics de “El mundo”, amb inesperats ressons de cançó popular, i a l’altre extrem, la mística de "El paso”, un xic inflada i petergabrieliana, tanquen un àlbum ple d’idees substancioses i que funciona sobretot quan no s’agafa al transcendentalisme per donar carta de naturalesa al seu pop adult.