Aprofitant el confinament, el vocalista i guitarrista de Brighton 64 i Matamala ha gravat el primer àlbum en solitari, 'Infinites rutes invisibles' (Chesapik, 2021). El barceloní Ricky Gil es mou entre el rock d’autor i la psicodèlia, acompanyat de la banda Biscuit i amb la col·laboració estel·lar de la veu de Joana Serrat

Text: Ferran Amado. Fotos: Juan Miguel Morales.

La pandèmia ha estat culpable que hagis publicat el teu primer disc en solitari?
La pandèmia va significar la suspensió de gairebé tot. El confinament em va donar temps per acabar les cançons, pensar com volia que fos el disc i acabar de coordinar els assajos i la gravació. Com diu la dita, més val tard que mai.

Són cançons que no tenien cabuda a Brighton 64 i que havien d’anar per a un projecte propi?
Algunes no hi haurien tingut cabuda pels tipus d’ambients i de ritmes, però d’altres sí. Quan vaig fer aquestes cançons tenia claríssim que anirien directes al meu disc. A més, totes les lletres són molt recents, fetes just abans de la gravació i escrites a darrera hora. Són producte de certa maduresa i plenes d’històries.

El grup rocker vilanoví Biscuit t’ha acompanyat a la gravació. Per què els vas triar a ells?
Per fer el disc m’he emmirallat en molts dels músics que admiro. Ja sé que no m’hi puc comparar, però he agafat el model que van utilitzar, per exemple, Bob Dylan amb The Band i Neil Young amb Crazy Horse. Són bandes que et faciliten molt la feina i pensava que el resultat podria ser millor si buscava un grup estable, i per això vaig triar uns històrics de l’escena rockera i underground catalana. A més, vam gravar en directe, excepte les veus, i sense pressa, com es feia abans.  El disc l’has gravat a mig camí entre Catalunya i Andalusia, a l’estudi de Paco Loco, on vas fer les veus i un parell de temes en acústic. Va ser per algun motiu en especial?
La veritat és que hauria estat bé gravar tot el disc amb el Paco Loco, però treballar amb diferents estudis i productors va bé perquè et van donant idees i consells que després pots fer servir. Al Paco li va agradar molt el que vam portar, va fer una mescla molt potent, i estem molt contents amb el resultat. És un disc que té molta força. 

Joana Serrat canta a la cançó “En una altra vida”, i també hi col·labora Guille Caballero (Surfing Sirles, Chaqueta de Chándal) tocant el piano a “Ungüent de serp”.
“Ungüent de serp” l’havia de gravar jo sol, però finalment vaig voler que fos el Guille, perquè havíem fet concerts junts i hem connectat molt bé. Vaig pensar que si ell hi tocava el piano quedaria millor perquè és un músic brutal. I en el cas de la Joana Serrat, és una col·laboració que ha superat les meves expectatives. L’havia vist moltes vegades en directe i m’agrada molt com canta, però no m’esperava que la seva veu encaixés tan bé en aquesta cançó. El dia de la gravació va ser impressionant, i “En una altra vida” va agafar un altra dimensió. Sempre m’ha agradat la combinació entre la veu femenina i masculina, per això tenia moltes ganes de col·laborar amb ella. 


  Sí, totalment! Tens raó, la cançó és molt psicodèlica, i això en gran part és per la participació de Biscuit, que vam fer una gran feina de desenvolupament instrumental a l’estudi. Víctor Català és una escriptora que m’agrada molt, i quan em va caure a les mans un recull de relats seus molt antic vaig pensar que hauria d’adaptar algun poema. Em feia gràcia posar-li música, perquè quan ella va escriure el poema, el 1947, el rock’n’roll encara no existia i, en canvi, la història que explica el text és molt actual.

Més enllà d’aquesta peça, tot el disc en conjunt té un so molt psicodèlic i de rock progressiu. Era el que realment buscaves quan vas començar a compondre les cançons?
En realitat, inicialment més aviat tenia una idea musical encaminada cap al folk-rock, però a mesura que vam anar assajant i tocant em vaig anar oblidant també del pop. Si la gent s’hi fixa, veurà que no hi ha gaires jocs de veu ni cors, he preferit desenvolupar diferents arranjaments musicals i també investigar en aquest aspecte estilístic. En definitiva, Infinites rutes invisibles eé un disc que reflecteix la música que sempre m’ha agradat.

La presentació del disc serà el 22 de maig a la sala La Nau de Barcelona. Podràs compaginar aquest projecte en solitari amb Brighton 64?
Actualment crec que puc compaginar els dos projectes en directe, però és un moment estrany i complicat, perquè moltes de les sales mitjanes i petites que són el nostre hàbitat natural estan tancades i les que estan obertes només poden fer-ho al 50% de la capacitat. Però tal com estan les coses, ara per ara ens haurem d’adaptar.