Fa 25 anys del disc 'En Privat', que va consolidar els manresans com una de les bandes punteres | Gossos segueix en aturada, però enyoren el fet de tocar junts

La història de la banda manresana va agafar embranzida en guanyar la Primera Mostra de Pop-rock per a joves organitzada per la Generalitat de Catalunya. “Hi havia unes eliminatòries i una final. Nosaltres ens vam trobar a Quòniams a la semifinal. La final va ser al Zeleste del carrer Almogàvers (actual Razzmatazz) i hi havia quatre grups més. En recordo un que sonava molt bé i que es deien 2530, que feien un heavy melòdic i el cantant després ha cantat a Fundación Tony Manero. També hi havia Els Penjats, un grup de Tarragona que feia ska que tenia una gràcia especial”. Aquell 30 de juny del 1994 Sangtraït era el cap de cartell del concert i, d’alguna manera, apadrinava els nous conjunts. “Per a nosaltres actuar en aquell escenari ja era un premi. Recordo que a Manresa es va muntar un autocar i van venir amics i coneguts. Vam tenir una bona claca”.

El premi era l’enregistrament d’un disc i la companyia escollida era Picap. “No ens vam posar d’acord perquè no estàvem d’acord amb les condicions del contracte. Vam enviar una maqueta a Ariola i allà hi treballava Manuel Cubedo. Però estava a punt de marxar. Li vam agradar i se’ns va emportar a Jercar, la discogràfica del seu germà Javier mentre ell muntava Magna Music. En aquella època ja havíem fitxat amb Michel González i suposo que alguna cosa hi devia tenir a veure…”.

El primer disc es va dir Gossos i va tenir una gran acollida. El 1996 van presentar En privat (Magna Music), el treball que els va consolidar definitivament i que contenia, entre d’altres, la que molts consideren la cançó més emblemàtica de la banda: “Quan et sentis de marbre”.



25 anys més tard, Gossos està en una aturada indefinida. “Fa un mes que ens vam trobar per dinar plegats. Fa dos anys i mig que vam parar i necessitem veure’ns de tant en tant. Estem contents que la pandèmia ens hagi enganxat aturats i no promocionant un disc com els ha passat a altres grups. Trobem molt a faltar el fet de tocar junts, però ens sentim alliberats de no haver de fer les altres feines relacionades: negociar contractes, estar pendent d’arribar a uns objectius, fer promoció, etc. Tard o d’hora tornarem a tocar junts i quan arribi el moment ja veurem si farem concerts puntuals o ens hi tornem a posar. Però això no té data, estem en un stand by”.

Mentrestant, els components de Gossos dediquen el seu temps a altres projectes: “El Juanjo es dedica a la masterització de discos amb Cat Mastering; el Santi, als cursos de body percussió; el Roger a l’edició de vídeo i grafisme; i l’Oriol està amb la producció d’una exposició itinerant que va portant per tot l’Estat. Jo estic en molts projectes: a SuperCoop Manresa, un supermercat cooperatiu que hem obert a Manresa; treballant per l’ecosistema del festival Esperanzah!; estic a la junta de l’Acadèmia de la Música…  La majoria de coses que faig no tenen remuneració i per omplir la nevera tinc una empresa d’energies renovables”. Però tot i això, encara guarda una mica de temps per a la música: “continuo tenint obert el projecte The Wireless d’homenatge a Bob Marley, i de tant en tant surt algun bolo i em serveix per treure’m el mono d’escenari. Aquest any en fem deu. Però amb tot el que faig i els dos fills que tinc, ara mateix no ho enyoro gaire”.