El duet barceloní d’electropop, proper a l’spoken word per art i gràcia del poeta Eduard Escoffet, presenta 'Un nou incendi' (BankRobber, 2021). Parlen de relacions sentimentals, del perill de fer que l’economia substitueixi el valor real de les nostres vides i de l’empremta que els deixa Víctor Nubla

Text: Helena M. Alegret. Fotos: Daniel Cao.

Amb el nom del grup voleu homenatjar l’arquitecte Francisco Juan Barba Corsini? 
Eduard Escoffet: Sí, és un homenatge a l’arquitecte Barba Corsini (1916-2008) i també una declaració d’intencions, ja que el tema de l’arquitectura sempre m’ha interessat i ja en l’època de Bradien havíem fet alguns temes sobre arquitectura. D’altra banda, i això ja més com a curiositat, el Pope, el meu soci, és el segon Pope que conec. El primer va ser el poeta Jordi Pope (1953-2008), que en realitat es deia Jordi Barba. Coincidències i cercles. 

Quines creieu que són les diferències entre la proposta de Bradien + Eduard Escoffet (2009-2016) i la de Barba Corsini?
Pablo Volt ‘Pope’: Diria que Barba Corsini va començar com una continuïtat de Bradien + Eduard Escoffet, però el punt al qual hem arribat ara és ben diferent del que fèiem abans, hem aconseguit un so propi.

E.E.: Tot dos veníem de l’anterior projecte, però aquí tot està més barrejat, tots dos fem de tot, estem investigant amb sons que anteriorment no ens havíem plantejat i, personalment, he anat molt més enllà pel que fa als usos de la veu. El soroll i el dub també han guanyat molta presència. 

Comenceu amb la hipnòtica “Pirineo” (amb videoclip), però no sembla que parleu gaire del Pirineu. Què hi ha darrere d’aquest tema?
E.E.: Un dia vaig arribar al local i el Pope havia recollit d’un contenidor un llibre antic de rutes pel Pirineu. Hi havia moltes imatges dels paisatges i moltes referències arquitectòniques. I vam començar a jugar. Jo vaig començar a recitar-ne síl·labes. Com altres temes del disc, va sorgir de sessions d’improvisació. 

P.V.P: El tema és un collage. Hi ha síl·labes i cors sintètics, i una veu que recorre el tema fent una melodia. Jo ho entenc com una postal abstracta del Pirineu.



La reiteració de “De tenir-te” és pel cansament de tantes opinions en el món on vivim?
E.E.: “De tenir-te” és un tema d’amor, però també va més enllà. Parla de la impossibilitat de definir-se, de situar-se sempre en un lloc clar. Passa en temes polítics, però també en una relació. No sempre és fàcil tenir opinió sobre tot, saber en cada moment què has de dir o pensar, què sents davant de tot. I si hi ha una relació de fons, encara és més difícil. 

“5 d’octubre” canta tot de dates d’octubre del 1582 combinades amb un ‘Ni jo mateix sabria com viure si no m’hi sentís obligat’... 
E: Parla d’uns dies que no van existir mai. Quan el 1582 es va introduir el calendari gregorià per substituir el julià, que no era del tot precís, per fer-lo quadrar es van haver d’eliminar els dies compresos entre el 4 i el 15 d’octubre, uns dies que no van existir mai en els països en què es va fer aquest canvi. Aquests fets serveixen per fer una petita impro entre veu i trompeta. 

“Cap mot” és un dels temes més antics de l’àlbum. També és el més pròxim al dub, i hi reivindiqueu un cert silenci...
P.V.P.: És un tema ideal per caminar i deixar-te portar... És molt dub i amaga unes percussions fetes amb un termo d’aigua.

E.E: Parla d’aquells espais o activitats en què no és necessari parlar. I no haver de parlar, avui dia, és una benedicció. M’agrada parlar sobre la necessitat de no haver de dir res, com quan som en una pista de ball o en un no-lloc com un aeroport. Aquest és potser un dels temes en què és més evident la nostra ànima dub... 
 

“Teoria actualitzada de l’esclavisme”, més de set minuts de música industrial, amb soroll i ritme incessant. És el rovell de l’ou del disc? 
E.E.: Sí, és el tema central, d’on surt també el títol de l’àlbum. D’una banda, hi ha tot el tema del noise i del ritme, que defineix un dels nostres principals interessos sonors. De l’altra, el tema parla dels perills de la nova economia digital col·laborativa i de com aquesta ‘nova’ economia és una merda pitjor o igual que el que ja coneixem. Paguem menys, però també cobrem menys. Ens atrinxerem a casa, però perdem l’espai comú, el carrer. Tot ho volem més barat i més ràpid, sense moure’ns de casa, i l’únic que fem és esclavitzar-nos i arrasar el planeta. De fet, conjuntament amb “Moneda”, articula el discurs polític i econòmic del disc. 

P.V.P: Aquest tema té de base un soroll creixent que ho acaba devorant tot, la veu i el ritme. La lletra parla de com l’economia ens vampiritza i colonitza tots els àmbits de la vida.

A “Moneda” us interessa mostrar la història de la moneda des dels temps dels fenicis? 
P: És un dels meus temes preferits del disc. Hi ha tres veus dient el text sobre l’aparició de la moneda i l’explicació dels bancs; la veu que canta que em fa pensar en Suicide, el ritme aleatori, les trompetes free... Té moltes capes.