Els festivals que van programar el 2020 han presentat versions reduïdes diferenciades d’anys anteriors, sobretot respecte al cartell internacional. Per aquest motiu, la contractació d’artistes catalans (70%) i en català (43%) han doblat el percentatge respecte a l'any anterior, tot assolint una improvisada discriminació positiva lingüística. Per contra, la paritat de gènere ha retrocedit 3 punts amb el 41% de dones i grups mixtos i un pessimista 19% de propostes liderades per fèmines

Text: Helena Morén Alegret. Fotos: Xavier Mercadé.

L’Anuari de la Música 2021, coeditat per ARC i Grup Enderrock, només ha pogut quantificar 6 dels 12 grans festivals catalans que s’havien referenciat en les publicacions dels darrers quatre anys, per bé que per reforçar la recerca –amb un biaix diferent a causa de la reducció i canvi de formats de la majoria dels festivals (Les Nits del Primavera i Strenes 3.0 poc tenen a veure amb els cartells habituals)– s’hi han afegit sis noves cites comparables en dimensió i criteris: BarnaSants, Fes Pedralbes, Anòlia, Sons del Món, Porta Ferrada i Sant Boi Sona (alternativa local a l’Altaveu). Tot i això, la tendència ha estat similar en els dos casos.

L’àmbit més afectat després de la bona evolució dels darrers anys ha estat la presència de cantants femenines i grups liderats per fèmines als escenaris, que els darrers quatre anys s’havia triplicat i que ara s’ha reduït notablement. Les dades recollides per l’Anuari mostren que s’havia passat de l’11% registrat el 2016 al 32% del 2019, però el 2020 ha caigut al 19% de presència de projectes liderats per dones. La xifra s’ha compensat amb un 22% de grups mixtos, que pràcticament s’han doblat respecte a la temporada anterior. Tot i això, els cartells amb dones i formacions mixtes als festivals catalans ha caigut 3 punts respecte al 2019, després d’una tendència a l’alça que havia assolit el seu rècord l’any 2019.

Els festivals Anòlia, Strenes i Guitar BCN lideren el rànquing amb un terç de programació d’artistes femenines, tot i que globalment sumant els grups mixtos cal destacar els cartells paritaris tant de l’Anòlia (83%), com del Tradicionàrius (61%), Les Nits del Primavera Sound (47%) i l’Acústica (43%). Suspenen en aquest àmbit Porta Ferrada (8%) i Sons del Món (11%).
 

Per contra, en el darrer informe de l’Asociación de Mujeres en la Música (MIM), Estudio de género en la indústria de la música en España (gener 2000), partint del fet que el públic és sobretot femení, d’entre 30 i 45 anys, mentre que els artistes més populars són homes, l’estudi fa evident la feminització progressiva en el pla laboral de la indústria musical en els últims quinze anys. Del total de treballadors, un 48% són dones i el perfil és una dona jove adulta –nascuda entre el 1975 i el 1989–, tot i que encara hi ha un gran escull en càrrecs directius d’empreses del directe i discogràfiques. No s’hi pot associar com a causa la maternitat, perquè l’estructura de producció no afavoreix una conciliació social i familiar. De fet, l’informe indica que un 26% de treballadores del sector analitzades tenen a càrrec descendència i un 16% afirmen que a més d’infants es cuiden d’algun parent.

L’informe alerta de la sobrequalificació de les dones en la indústria de la música, de manera que estan infravalorades. Segons la MIM, “la indústria musical no és capaç de satisfer totes les possibilitats d’ocupació per a les quals les treballadores estan o poden estar preparades”. Alhora es parla del ‘terra enganxós’ (sticky floor), un concepte que recull el fet que hi ha dones que tenen “menys aspiracions” i que “renuncien a assumir plena responsabilitat”, tot i que n’hi ha que trenquen el patró. Hi ha diverses accions que pretenen capgirar la tendència, tal com indica l’estudi sobre Dones i poder de l’Institut Català de les Dones (ICD), que ha impulsat la llista de Spotify #BallemLliuresISensePor, o l’anàlisi dels llocs de presa de decisió de les dones en el sector cultural, que ha encarregat el CoNCA a la consultoria La Groc.

La MIM insisteix que hi ha una “major presència de dones que treballen en els sectors de la representació, el màrqueting, festivals de música i locals o empreses dedicades a la música en directe, i en menor mesura es troben perfils femenins en empreses relacionades amb els aspectes més tècnics de la indústria, com la distribució digital, les editorials o els estudis de gravació o producció”. En promoció, màrqueting i comunicació la presència de dones arriba al 25,5% i en periodisme musical és d’un 5,7%. En la música en directe hi ha un 12,5% d’artistes, de les quals només un 3,1% són intèrprets, i només hi ha un 2,6% de tècniques de gravació en estudi.

La temporalitat i la precarietat és compartida per dones i homes. La mobilitat ascendent és baixa en tots els casos i mostra que la feina en el sector tendeix a ser vocacional, tot i que elles comencen a treballar amb més precarietat i els costa més temps sortir-ne. I aquest és precisament un dels factors que dificulta el reconeixement de les dones. Per la MIM, “la clau del canvi és construir noves expectatives, la meritocràcia, les estratègies adaptatives i la resiliència dins la cultura laboral masclista imperant del networking que condiciona els noms dels responsables de contractació i promoció dels diversos àmbits”.

Tot i això, el 2020 han sorgit noves referents, expertes i prescriptores de la indústria musical que ajudaran a crear un nou cens del sector. Cada cop hi ha més artistes premiades, com Sílvia Pérez Cruz, Gemma Humet, Maria Jaume, Joana Gomila, Núria Graham o Marala, en l’àmbit dels reconeixements arreu dels Països Catalans. Cal subratllar el paper de Maika Makovski, que des del 2018 presenta l’espai La hora musa a TVE: “És una il·lusió que la música torni a la televisió, i també una (bella) responsabilitat. Espero que sigui un gran programa per regalar-vos”, va anunciar ella mateixa a l’inici. La mateixa cadena ha designat la periodista radiofònica Consol Sàenz com a subdirectora del programa Efecte Collins, que des del febrer del 2021 ha programat artistes en directe com Núria Graham, Tribade o Queralt Lahoz.