Reconeguts cadascú en el seu camp, Lluís Gómez (banjo), Carol Duran (veu i violí), Maribel Rivero (contrabaix i veu) i Javier Vaquero (guitarra) s'han aplegat per formar la banda FlamenGrass: un projecte que fusiona el bluegrass i el flamenc, i del qual avui n'ha nascut 'Alegria' (Microscopi, 2022). Parlem amb ells d'aquest primer treball discogràfic conjunt

Text: Sergi Núñez. Fotos: Oriol Forn.

El vostre projecte va començar arran de l’èxit del vostre concert al Jam A Thon de Califòrnia, on vau incorporar algunes cançons tradicionals del Mediterrani al vostre repertori de bluegrass. 
Lluís Gómez (banjo): Exacte. Feia temps que, quan anava per la resta d’Europa i els Estats Units, com a músic de bluegrass, bons amics i grans músics de l’estil -com Tony Trischka o Martino Coppo- i el públic general em demanaven: “toca alguna cosa de la teva terra, dels teus orígens…”. I va ser durant el confinament, on he tingut la sort de tenir una trobada en línia cada setmana amb en Béla Fleck i altres banjistes com Jake Schepps, Nat Torkington, Adam Larrebee i Hank Smith (ens diem els Flatheads), on ja es va materialitzar aquesta idea. De fet, quan pensàvem el repertori per al Jam A Thon els demanàvem consell a la resta dels Flatheads, i va funcionar molt bé. Podíem veure els comentaris i les respostes del públic, la gent ens preguntava si teníem discos... Sobretot, però, la nostra música té bona rebuda perquè crec que transmetem alegria. Riem i ens comuniquem molt en directe, i si ens equivoquem no passa res, tirem endavant!

Uniu dos mons que 'a priori' semblen molt diferents. El flamenc, proper a totes les tradicions del Mediterrani, i el bluegrass, format a partir de les arrels de la música negra i del món anglosaxó. Quins punts en comú hi heu trobat per a fusionar-les?
L.G: Jo crec que en el fons tenen molt en comú. Tenen una essència compartida: són dos estils musicals acústics, on tant la veu com la part instrumental són molt importants, i són festius i profunds. I en tots dos, el més important és fer gaudir i ballar la gent. A més, abans que 'pugessin' als escenaris, eren estils que es tocaven entre amics i família.

Javier Vaquero (guitarra): Sempre es pot trobar punts d'unió entre els diferents estils. La música està sempre en constant evolució. Per mi, no hi ha un estil que sigui pur, que no begui d'altres cultures. En el cas del flamenc, el mateix Paco de Lucía va ser criticat perquè hi va posar el caixó -que ara es diu flamenc, però que és originari del Perú...-. El flamenc ha evolucionat rítmicament i harmònicament amb altres estils. De fet, el que entenem com a flamenc ja és una mescla de cultures: els gitanos van fer el viatge de l'Índia fins a la península i es van trobar amb la rica música tradicional que tenim, inclosa la cultura andalusina. Per mi, tot és fusió, i tot ha sorgit d'una manera molt natural.



El paper de Javier Vaquero ha estat clau per definir els tipus d’arranjaments en moltes de les cançons?
L.G: Sense cap mena de dubte. En un principi, el projecte era a trio, però, també durant el confinament, el plantejament va canviar. En Javi i jo vam començar a intercanviar-nos classes en línia: jo li ensenyava banjo i ell a mi el llenguatge del flamenc. Un dia, li vaig enviar un dels temes que vam tocar per a la Jam A Thon i ell hi va posar una guitarra. Ens va encantar i el vam incloure a la formació. En l'àmbit dels arranjaments, en Javi ha aportat tota aquesta musicalitat que té i la riquesa del flamenc, amb falsetas, cierres, estructures, etc. Als temes "Alegria" i "Station to your Heart" els va donar la volta totalment.

Al llarg de totes les cançons, el banjo i la guitarra estan panoramitzades als costats perquè es puguin distingir fàcilment. Ha estat una idea artística vostra o del vostre productor, Ferran Conangla?
L.G: Nosaltres ja teníem molt clar que era molt important diferenciar el banjo i la guitarra i, sobretot, donar-los el mateix protagonisme. Li vam comentar a en Ferran i li va semblar molt bé. De fet, ja ens va dir que també ho veia així. Va ser un plaer treballar amb ell. Recordo una tarda que vam estar els dos a l'estudi i va entendre el projecte de seguida.

A nivell temàtic, l’àlbum és molt divers: des del misticisme d’algunes cançons tradicionals fins a parlar de la pandèmia a “Quan s’atura el temps”. Aquesta varietat representa la vostra diversitat d’inquietuds i de temes a tractar?
Carol Duran (violí i veu): El disc és polièdric tant en l'àmbit estilístic com de lletres. S'hi troben des d’un romanç sefardita -"Abenamar"- fins a la tragèdia a una mina asturiana de Nel pozu; d’una cançó popular recollida per Lorca, com el "Zorongo gitano", a temes propis que fusionen de forma natural la rumba catalana i el bluegrass. Pel que fa a les tonades pròpies, giren entorn a l’alegria, que dona nom al disc. Una alegria que, després d’aquests darrers dos anys de pandèmia, és tan necessària. D’aquest concepte han sortit "Quan s’atura el temps" -composta durant el confinament-, "Alegria", "Rumbagrass", "Imatges" i "Station to Your Heart". Lletres vitals i optimistes per transmetre alegria i també una mica la pena que porta implícita la vida i que fa que assaborim millor els moments alegres. És una pena que ens encanta com es mostra tant en el bluegrass com en moltes músiques tradicionals amb un contrast ben curiós: la combinació de lletres tristes i melodies alegres.

Una de les cançons més variades, tant pel que fa a lletra com a música, és "Station to Your Heart". Com vau anar integrant les diferents parts i els diferents idiomes a la cançó?
C.D: Al bluegrass, un tema recurrent són els trens. Fins i tot, hi ha temes que imiten el so dels trens amb els instruments com l’Orange Blossom Special. També, el bluegrass i la rumba catalana amb el ventilador comparteixen un mateix batec rítmic, que recorda aquest motor dels trens. Jugant amb aquesta idea va sorgir "Station to Your Heart" com un viatge en tren a través de melodies, llengües i cultures, on el flamenc juga amb la rumba i el bluegrass. És un viatge a l’essència de la vida, la universalitat de l’amor, la pena i l’alegria.

Una de les cançons més singulars és "Abenamar". Com vau descobrir i acabar per incorporar aquesta cançó sefardita?
Maribel Rivero (contrabaix i veu): La música de tradició jueva fa temps que em va atrapar per una casualitat. A l’època que compràvem discos 'a cegues', el meu germà en va portar a casa un d’Itzhak Perlman, el violinista clàssic. Va resultar ser un concert en directe de música klezmer (gènere musical dels jueus asquenazis). També, en un festival de l’estil, vaig descobrir la música sefardita amb la banda alemanya Sarband. I més tard, em vaig assabentar que la meva mare coneixia alguns romanços sefardites! M’agrada aquesta idea de la constant evolució i permeabilitat de la música. Vaig proposar "Abenamar" perquè sento l’estil proper i em feia il·lusió que s’enriquís amb les aportacions dels meus companys.

On creieu que tindreu més recorregut per actuar, en el circuit de música d’arrel mediterrània o en els circuits de música tradicional nord-americana?
L.G: Jo crec que a tots dos. De fet, ja ens estan trucant per anar a festivals a tocar. Per exemple, aquest estiu anirem al festival més important a Europa de Bluegrass, que està a La Roche (França) i, de cara al setembre, volem anar als Estats Units. Pel que fa a l'àmbit mediterrani, hem començat a parlar amb alguns programadors. A més, tenim el suport del nostre segell discogràfic, Microscopi, on en David Mullor i en Carles Moreno, que ens han acompanyat des del primer moment, i ens veuen en els dos terrenys.