La rapera Salut Cebrià Santa Salut llança el segon àlbum, 'Discordia' (Yuukii Records, 2022), sobre la davallada de l’amor a l’infern. La jove artista sabadellenca de 23 anys mostra la nova faceta urbana més melòdica jugant amb diversos gèneres, que van de la balada al tecno i del mètal a la rumba. En parlem amb ella

Text: Èlia Gea. Fotos: Juan Miguel Morales.

Des del seu debut amb Conversaciones íntimas (autoeditat, 2019), Santa Salut no ha parat de créixer fins a consolidar-se com una de les noves promeses femenines del rap català. En aquest darrer any, l’artista ha gravat “Un altre petó” i “(No)cima” amb Colors Studios, un estudi de fama internacional que, conegut per la seva estètica minimalista, promou els artistes emergents, i per on han passat María José Llergo, Nathy Peluso, Sen Senra, Billie Eilish, Jorja Smith o Doja Cat, entre altres. A més, ha llançat “Fantasmas del pasado” amb Estrella Damm: “Jo sempre he estat d’Estrella, així que em va fer molta il·lusió”, declara.

El nou disc és més melòdic que el teu debut i has passat de la denúncia social a l’amor. Com has assumit el canvi?
És l’evolució que he fet com a artista. He anat agafant confiança, tant en el pla compositiu com vocal, i cada cop m’agrada més experimentar. Volia fer un disc sorprenent, que aportés i que expressés un concepte i un trajecte personal. Volia aprendre a fer música i a rodejar-me d’altres artistes.

Cantes sobretot en castellà, però no és estrany que en una mateixa cançó hi hagi versos en català, anglès o francès. Et sents igual de còmoda amb tots els idiomes?
Cada cop em sento més còmoda cantant en català i anglès, perquè m’hi vaig acostumant amb noves idees. Cantar en castellà té a veure amb el fet d’haver escoltat, en general, més rap en aquesta llengua, per falta d’altre material que amb el temps he anat descobrint. En aquest disc hi he volgut incorporar més cançons en català, i en algun cas és l’idioma predominant.



'Discordia' és un viatge per una relació més o menys tòxica (“Oasis” o “Sense tu”), passant per l’infern, i un ressorgiment a base de l’amor propi. L’has concebut com un àlbum conceptual?
Sí, perquè des del principi ja volia explicar una història que passés per diverses fases. I en cadascuna he jugat amb uns sons i unes temàtiques diferents.

De fet, les bases també estan farcides de detalls, hi ha moltes instrumentals amb canvis de ritme i jocs sonors. Com ho heu treballat?
Amb els productors, Hug Sound, Juan Galan i Roots, hem escoltat molta música i ens hem inspirat els uns en els altres. Quan vaig proposar al Hug de gravar el disc, vam fer una pluja d’idees per apuntar alt. Li vaig dir que volia fer cançons tecno i trap, una balada o buscar una sonoritat acústica. Vam deixar fluir les idees per veure on ens portava la inspiració.



“La minifalda” és un dels primers temes que vas presentar, replet de referències a temes emblemàtics, com “Muchas flores” de Rosario o “Obi obá” d’El Príncipe Gitano.
Sí, crec que això li dona un aire divertit i em serveix de punt d’unió amb l’oient perquè és impossible no cantar-les de manera compartida. I també és un tribut als músics que m’agraden.

A “Three” s'hi senten les veus d’Elane i Sofia Gabanna (també als cors de “Trocito de paz”).
Sí, al disc hi ha col·laboracions amb persones properes, perquè volia ajuntar qui ha estat rellevant per mi. L’Elane la vaig conèixer fa quatre anys en un Micro Obert. Vam començar a cantar juntes i ens hem fet molt amigues. I amb la Sofia ens vam conèixer just després que es mudés de l’Argentina a Barcelona, i ja vam ajuntar-nos les tres per rapejar.



A partir de la cançó “Self Love” el to del disc es torna més fosc, tant en les lletres com en la sonoritat.
És el primer tema de la davallada a l’infern, i volia expressar el sentiment ofegat de dir-se a una mateixa que ja n’hi ha prou de ser dins el món obscur que comporta la baixa autoestima, el mal d’amor, les crítiques externes... La suma de totes les forces negatives que t’acaben enterrant. Vull que qui l’escolti senti també la seva lleona interior.



Aquest ‘infern’ encara es fa més patent en les lletres de cançons com “Cadena de plata” o “Cha cha cha”, creant una contradicció entre el nom de Santa Salut i l’avern.
El meu nom artístic sempre ha significat una sàtira de com se suposa que han de ser les coses. Santa Salut vol ser desafiant i contundent. La dualitat entre el bo i el dolent dona molt de joc.

L’infern del qual parles sembla un terrabastall emocional que va de l’amor a la 'Discordia' del títol del disc, tal com deixes entendre a l'“Outro”: ‘Es el amor el que trae la discordia’.
La conclusió final del disc és que per molt que et sentis al fons del pou més profund, l’amor per una mateixa sempre és el principi d’un nou dia. En aquest mateix sentit, la cançó “Outro”, que tanca l’àlbum, vol ser el desenllaç de la història i anima a ser lliures per sentir i aprendre del que és dolç i del que és amarg de la vida. La dualitat sempre existirà, perquè sense la foscor no pot haver-hi llum.

Com traduireu 'Discordia' al directe?
A les actuacions volem mesclar l’estil més clàssic dels instruments orgànics amb la modernitat i underground del rap amb un discjòquei. A l’escenari el Daax (Flashy Ice Cream) farà de PD, la Sofía Roma 'Ultra' s’encarregarà dels cors i el beatbox, Fran Massareli tocarà la guitarra i, finalment, quan pugui venir, Andrea Beardo ens acompanyarà amb el saxo.