El barceloní debuta amb 'La taula del racó', 6 cançons que reflexionen sobre la presa de decisions
Martín Puig: «Aquestes cançons surten des de l'acceptació que les coses acaben»
Després d’haver participat en diverses bandes com a vocalista, fa tres anys va decidir començar el seu projecte individual. Ara, Martin Puig debuta amb 'La taula del racó' (autoeditat, 2022), 6 cançons que reflexionen sobre la transició entre el moment en què has de fer un pas i el moment en què decideixes dur-lo a terme. Un àlbum que ha produït conjuntament amb el seu company Vitu Valera. El músic gracienc de 27 presenta en directe el seu primer EP avui mateix a la sala Taro de Sants
Text: Nil Ortiz. Fotos: Joan Francesc Espinoza.
Què et va moure a iniciar el teu projecte en solitari?
Fa tres anys, en un concert a l'Heliogàbal, vaig pensar que feia temps que estava en grups i ja no em sorprenia a mi mateix. Quan escrivia, quan assajàvem o fèiem concerts, m'ho passava bé, però em faltava alguna cosa. No feia res amb què estigués 100% orgullós, musicalment parlant. Allí va ser quan vaig pensar que potser era el moment de parar i començar el meu projecte personal, curiosament sense cap disfressa narrativa, ni cap pseudònim.
Dius que trobes curiós que el teu projecte en solitari arribi "sense cap disfressa narrativa". A què es deu?
Ara amb les xarxes socials tot ha de tenir story telling, una coherència narrativa, tot ha d'estar molt ben pensat... Però a mi m'està anant molt bé fer tot el contrari: agafar la guitarra i començar a escriure com a Martín Puig. En un concert no m'he de concentrar per fer un paper, surto a tocar sent jo mateix.
Parlem de 'La taula del racó'. Què has volgut transmetre amb aquest àlbum?
Sempre he considerat que tot succeeix per alguna cosa i que, malgrat que no ho entenguem, hem de ser positius perquè el canvi serà a millor. Aquestes sis cançons parlen dels sentiments i les emocions que vius en un canvi d'etapa. Jo ho vaig notar, per exemple, quan volia marxar d'una feina que em donava estabilitat, però que no em feia plenament feliç o amb relacions d'amistat que acaben després de molts anys. Tenia tot aquest rebombori en veure que s'estava acabant una etapa i em van sortir aquestes cançons, des de l'acceptació que les coses acaben.
L'EP s'inicia amb un punt enigmàtic, de dubtes, i acaba amb una presa de decisió ferma: una ruptura i un nou inici. Parla d'alguna història en concret?
No parla de cap fet en particular. Crec que la societat ens marca uns ritmes i oblidem centrar-nos en el present. Amb aquestes cançons vull parlar del sentiment que hi ha darrere, d'acceptar-se a un mateix.
Aquesta reflexió del canvi és producte del confinament?
El confinament ho ha accelerat, però jo ho notava molt abans. Aquesta lluita interna ja la tenia abans, no és un disc dedicat a la quarantena. Està dedicat a la vida.
Com definiries el teu estil personal?
Intento jugar entre l'indie i el bedroom pop, sempre amb un toc càlid. M'imagino les cançons com un foc –molt petitet– que sempre està encès i has de cuidar. A vegades el bedroom pop potser molt fred, perquè s'hi utilitzen tècniques lo-fi, fetes a casa, sense recursos... I tenia molt clar des de l'inici que volia renunciar a això. Vull que la persona que ho escolti formi part de la cançó.
Quines referències tens per crear el teu so?
"Spotlight" és clarament una barreja entre The New Raemon i Los Planetas. En canvi, a "Passeig de Sant Joan" hi veig reflectit Pau Vallvé i Ferran Palau. I últimament, també estic escoltant Nico Roig, Sen Senra...
Creus que el fet que alguns d'ells cantin en castellà t'ha influït a escriure també tu alguns dels temes en castellà ("Spotlight" i "Expiration Date")?
Jo vull creure que no, però potser el subconscient sí que hi juga un paper important. No ho he fet expressament, però escoltar artistes catalans que fan coses en castellà potser sí que em desperta una mica aquest vessant.
A "Passeig de Sant Joan" expresses un costumisme de ciutat, com t'ha influït Gràcia?
Tota la meva família és de Gràcia i sempre he participat en les activitats populars del barri. De petit anava a l'escola a l'Eixample i per tornar sempre agafava el 39. I no sé per què, però quan arribava a Passeig de Sant Joan ja em sentia a casa. És un passeig molt maco, hi ha molta vida, i contrasta amb el seu germà gran, Passeig de Gràcia, que té molt luxe, botigues, i tot és més fred.