Després de tres treballs i un lustre al capdavant de Ljubiana & The Seawolf, el cantant i guitarrista barceloní s’estrena en solitari amb un llarga durada tant intimista com experimental. Es tracta de 'Salt mortal' (autoeditat, 2022), on compta amb les veus de Rita Payés i Sílvia Pérez Cruz, i la guitarra de Pau Figueres, entre d’altres col·laboracions. En parlem amb ell

Text: Èlia Gea. Fotos: Pol Castellví.

 
Et vam conèixer amb Ljubiana & The Seawolf. Com passes a fer aquest projecte personal i com ha canviat la teva manera de fer música?
El canvi ha sigut súper progressiu. No teníem cap intenció de deixar-ho estar amb Ljubiana, però el confinament ens va fer frenar les màquines, perquè no hi havia concerts. El fet d'estar tancat a casa, amb una guitarra espanyola, va fer que gravés aquestes cançons que estic publicant sota el meu nom. Abans amb la banda, hi havia una implicació de tots els membres, amb la producció o a vegades inclús amb la composició... Però aquesta vegada m’he trobat sol. Aquest ha estat el gran canvi. La forma de compondre, per això, sempre ha estat la mateixa. A Ljubiana normalment jo portava unes idees o uns temes fets, i ara ha sigut igual, però he treballat amb gent amb qui no havia treballat mai.
 
Amb Ljubiana aleshores, no heu plegat de manera definitiva?
No. És com preguntar si tornaràs a veure els teus germans o si tornaràs a passar-hi temps. És clar que sí. Hi ha moments per a tot. Som moltes persones diverses, i amb les nostres vides respectives, i crec que aquest ha sigut un molt bon moment per fer altres coses, perquè estàvem superdedicats amb allò des de feia molts anys, i hem volgut regar unes altres parts del jardí.
 
En el disc, de fet, has comptat amb en Garru, per exemple, que també compartia el projecte.
Sí. De fet, estan el Garru, el Jaume (guitarra), i està l'Adri (bateria)... Estan tots! [RIU]. Però és que sempre estem en contínua comunicació, compartint dies.. És inevitable. Però també hi ha altres convidats nous, que em fan molta il·lusió. Hi ha el Pau Figueres, que és un guitarrista que admiro: és un dels millors, i ha sigut un honor. També la Rita Payés, la Lucía Fumero, la Sílvia Pérez Cruz... Aquells dies de quedar amb ells i compartir música a l'estudi... Va ser supermàgic.
 
De fet, tot el disc l'has concebut en directe.
Sí. En un moment en què tot està molt produït, i hi ha claques a tot arreu... En el disc hi ha alguns overdubs, d'alguna guitarra que he gravat després, però el gruix del so és en directe i no hi ha talls. En el confinament em va donar la sensació que necessitàvem tornar una mica als orígens. Com si s'hagués anat la llum, no funcionés aquell piano electrònic i ara només tinguessis la guitarra, el piano i la veu. També tenia la sensació d’estar en un moment per viure en comunitat. La gent que ha estat sola durant el confinament ho ha passat molt pitjor que la gent que ja havia apostat per viure en comunitat i han pogut seguir amb aquest intercanvi social.
 
El disc té un punt experimental. Encara que no sigui entrant en etiquetes, com vius el viatge sonor que has volgut buscar amb aquest disc?
El problema és que jo no goso buscar [RIU]. Més aviat, el disc em busca amb mi. Igual que mai es pot dir que un disc s'ha acabat, sinó que l'abandones. És una feina de deixar anar, que és superinteressant. No sé explicar gaire, però sí que sé una cosa en ferm: en els meus discos sempre hi ha moltes diferències entre les cançons, ja des de Ljubiana, que estàvem tocant amb banjos però semblava un grup de punk, i de cop fèiem una balada molt acústica... Sento que dins meus hi ha moltes personetes, i suposo que les cançons són un reflex d'aquestes personetes, amb diferent caràcter, que viuen dins meu. 
 
I així els les dones veu.
Clar, és que és superimportant. Hi ha algunes que et fan més vergonya, d'altres de les quals estàs més orgullós, perquè les has pentinat i estan més guapes. Però és guai escoltar-ho tot.
 
Quines són aquestes que et fan més vergonya, o amb les que estàs més reticent?
"Artistas y toreros" no sé si em fa vergonya, però sí respecte. Era una cançó en clau de broma que em feia a mi mateix cada cop que veia a la declaració de la renda 'artista y torero'. I alhora, també era un homenatge al meu avi perquè de petit li preguntava a què es dedicava i ell em deia que era 'pirata, artista y torero'. I se m'ha quedat molt al cap. Ell era guitarrista de flamenc, però no era pirata, ni torero [RIU]. I el fet de cantar en castellà, d'aquesta manera, fer el vídeo com a actor... Són cares que no havia provat i de cop apareixen i és un esforç, una entrega. També ho va ser cantar en català a "Salt mortal", per primera vegada: canviar tot un llenguatge.



Tornem un moment per això a "Artistas y toreros". Té molta guitarra flamenca -que interpreta Pau Figueres-, castanyoles, etc. Entenc que, aleshores, també és part de l'homenatge al teu avi com a guitarrista flamenc.
Sí, totalment. La història del meu avi és una cosa molt personal, però la cançó també té un punt de crítica al Gobierno Español, que continua perpetuant aquest retrogradisme castizo, ... i m'encanta, m'encantaria fer-ne un perfum d'això. [RIU]
 
Fas crítica però de manera molt satírica, i en el videoclip queda molt palès. Un altre detall del clip, de fet, és el missatge que apareix al final: 'Belmonte de la Torre Cuevillas vivió sus últimos días en la villa familiar de Oviedo...'. Qui és Belmonte?
[RIU] Ostres... brutal. Ho deixarem aquí. És el jeroglífic del segle XXI. Això no ho puc dir així, alegrement. 
 
A la primera cançó (“Actos y armes”), hi dius una de les frases més corprenedores del disc: "Mamá, ya no quiero vivir tantos miedos".
És una de les cançons més abstractes. L'he posat la primera perquè em semblava un resum del disc. La cançó comença dient 'Los actos son las armas y lo demás no tiene sentido'. És una idea amb què he anat coquetejant molt al llarg de la meva vida. Al final l'important no és dir, és fer. Quan et passen coses xungues, això es fa més evident que mai. Tant a nivell de feina interior com a nivell relacional, que també s'ha de cuidar. ‘Cuidar’ és també un temàs, perquè ens costa molt. El primer que hem de cuidar és a nosaltres mateixos, i això és el que més costa, però tenir cura dels altres també és superimportant. Aquesta és la llavor que va fer sorgir aquest tema. Després canto la frase aquesta que citaves i 'Papá, quiero bailar en mi entierro', que suposo que és una crítica al cristianisme.
 
Suposes?
Entenc, sí... És que no ho puc afirmar [RIU]. Les pors i el patiment són conceptes molt cristians, i una cosa molt ibèrica, ens toca molt a tots. Les coses dolentes es viuen amb molt patiment i et fas molt partícep d'aquest dolor i també et fas víctima. I això de l'enterrament és també una crítica a la concepció de la mort que es té en aquest país, també amb patiment i dolor. I jo ho vull viure de forma diferent, o almenys intentar-ho. Suposo que per això vaig escriure això...
 
Estàs fent psicoanàlisi de les teves pròpies cançons!
Sí. És que mai penso a escriure sobre un tema concret per un motiu... Les paraules venen. Hi havia una corrent filosòfica, la patafísica, on escrivien sense pensar i després ho analitzaven. És diver. El que intento és que el meu subconscient parli, donar-li veu, perquè sinó no el sabria detectar. Com em costa molt tenir somnis lúcids, faig això. [RIU].
 
Quin és el teu procés de composició doncs? Fas aquest exercici d'escriptura lliure una vegada tens feta ja la melodia?
Normalment tinc la melodia feta, sí. Suposo que si algun dia faig narrativa, primer faré la lletra, i després la música... Però ara per ara, quasi sempre començo amb una melodia, uns acords que ja donen un mood a les paraules que després hi pugui posar. Em condiciona totalment. Per això, a vegades escric coses que sonen bé... [RIU], i que tenen sentit dins meu. En el fons, suposo que també cada cop l'ésser humà és més dispers, i això serà la nova forma d'escriure de les futures generacions. De fet, la Rosalia m'ha passat pel carril de la dreta perquè ja no s'entén res del que escriu... [RIU].
 


M'ha fet la sensació que en el disc hi ha certa preocupació pel temps o pel pas del temps. Sobretot, és clar, en cançons com "Horarios".
Sí! El temps és un temàs. És el primer cop que escric coses molt íntimes, i per això sorgeix aquesta preocupació. Però no em preocupa el temps tal com l'entenem avui dia, sinó en un sentit més ampli: temps és amor, és voler crear espais de qualitat, és perdre els horaris, escoltar-se a un mateix... Tornar a ser una mica més animals. Perquè em sembla que tenim ja el neocòrtex superdesenvolupat [RIU]. I jo no vull viure així: és una declaració d'intencions, buscant la tribu, perquè sé que som uns quants els que estem així.
 
Imagino, per això, que la paternitat ha ajudat en part a perdre els horaris.
Justament, durant el confinament vam perdre una mica aquesta consciència dels horaris, i teníem tot el dia per a nosaltres. Realment, em vaig crear la primera rutina saludable de la meva vida. I tenia una relació amb els horaris, però era més amable, no era tan violenta. Era més corporal també, de fer exercici, de coses que em fessin connectar molt. I ara amb la baby és el mateix: ella és tota l'estona un friendly reminder del que realment importa. Ella té molt clares les seves funcions per sobreviure i això és increïble. Potser no dorms, però et marca el centre molt bé. Tot i que hi ha dies de tot [RIU]. Però és súper revelador en aquest sentit. El problema no són els horaris, sinó la tralla que portem, i la sobreinformació i tecnologies i pantalles...
 
Una de les peces més especials del disc és "Circular", que ha cantat Sílvia Pérez Cruz, i que a més n'ha escrit la lletra, que tracta sobre tu. Com va sorgir la col·laboració?
És fort que et facin un tema... No m'havia passat mai! Aquest tema ja el tenia gravat, però anava a quedar-se fora del disc, i al final la Sílvia li va donar vida. Ens vam conèixer ara farà un any i escaig i jo l'admirava molt. De sobte, ella va venir també a un bolo i li va encantar. I de cop, ens vam fer supercol·legues. Parlàvem moltes hores sobre la vida i connectàvem molt amb la manera de veure-la. Jo just estava gravant el disc i ella un dia de broma em va dir que molaria que la truqués per participar-hi. I ho vaig fer. Vaig pensar que gravés uns cors... Però pensava: "com tens els collons de trucar la Sílvia perquè et faci uns cors?" [RIU]. I tenia una cançó instrumental, que no tenia lletra encara, i li vaig enviar perquè s'ho escoltés, per si hi connectava. I l'endemà, anava jo a casa seva a gravar els cors, i vaig arribar-hi i em va dir que havia escrit una cançó a sobre del tema que li havia passat. I ja no vam arribar a fer mai els cors [RIU].
  
Et sents identificat en aquesta dualitat que ella descriu sobre tu?
Sí. Des de petit, mai m'he concebut com un 'home'... [RIU] La figura de l'home sempre m'ha molestat una mica. En el primer vers, ella canta: 'Cuenta la historia de un niño nacido con cuerpo de hombre y mujer'. I això ha sigut molt fort, perquè jo en cap moment havia parlat amb la Sílvia d'això. Fa impressió. És com si la Sílvia m'hagués vist en el transcurs de la vida, i el que em queda per viure encara.
 


Una altra cançó molt especial és "La manzana": més intimista, senzilla i emocional. Com arribes i et fas teva aquesta versió de Gabriel Hernández?
El Víctor ‘Rey Lobo’ i l'Àlex Juárez són col·legues. El meu company de pis de llavors, que també és músic, em va dir que ells dos havien fet un regal al pare, que també era músic i que tenia un disc gravat en cinta fa molt de temps i ells l'havien publicat a spotify. I de cop vaig arribar a aquell disc, i el primer tema que en vaig escoltar va ser "La manzana". I vaig flipar. Em va saber greu que un disc d'aquestes dimensions hagués passat totalment desapercebut. Vaig pensar en tota la gent guai que ha passat desapercebuda: no només músics, gent excel·lent, amb una energia preciosa, que ha passat por la faz de la tierra. I fer aquesta versió em semblava una oportunitat superguai per començar a donar veu a gent que no l'ha tingut, o que per circumstàncies no ha transcendit. Per a mi, ha estat un homenatge a tots ells. Jo al Gabriel no el conec -conec als dos fills, que són encantadors i fan música increïble-, però vaig connectar molt amb ell, i també amb la seva forma d'escriure, que curiosament s'assembla molt a la meva: tota l'estona imatges. I va ser com trobar un pare. 
 


Amb “Salt mortal” has cantat, per primera vegada, en català. Com t'hi has sentit?
Bé, perquè la cançó va sortir d'una forma superorgànica. No ho vaig forçar, no em vaig obligar a mi mateix a fer un tema en català, sinó que va sortir així. Ara, ha estat la primera vegada que ho he fet, i em costa acostumar-me al so, a trobar les paraules i intentar preservar el meu estil o la meva forma de fer les coses. A vegades, el que em passa amb el català és que el veig súper explícit a les cançons i molt narratiu, i a mi m'agradava la idea de seguir creant imatges, sense haver de ser molt explícit.
 
I com és que has triat aquest senzill com a títol del disc?
Perquè em sento una mica així, fent un salt mortal. En uns moments molt crucials: la maternitat, està publicant el meu primer disc jo sol, tancat prenent decisions... També he viscut la malaltia de ma mare amb l'Alzheimer, des fa ja 6 o 7. Han estat moments molt potents. I em feia ganes donar veu a això perquè sembla que has de parlar de coses guais, quan la gent cada cop més té més depressions i està més trista que mai. M'agradava la idea de fer música en nom d'això per aprendre a curar. Una mica com si fos una pomada, un ungüent. Perquè aquestes coses ens toquen a tots, en algun moment o altre. Però tinc la sensació que la societat estar molt enfocada en la joventut, en un moment que és com un fogonazo al qual fan una foto i intenten estirar-lo per sempre. I em sembla que no va d'això la vida. Jo si vull alguna cosa, és arribar a morir-me tranquil. Tot això, en realitat, ho faig per mi! I si la gent connecta i empatitza, brutal. La música està per això.
 
Endinsem-nos una miqueta més amb totes les col·laboracions del disc: la Rita Payés hi té molta importància. També Eudald Payés, els vostres companys de Ljubiana... Ha estat un projecte molt familiar.
Sí, i també l'Elisabeth Roma, la mare de la Rita, que ha gravat les guitarres de "La manzana" i "Salt mortal". 
 
Tu també has fet bolos amb elles...
Sí, toco alguns temes en els concerts de la Rita, i hem introduït també "La manzana" dins del bolo. Fa molta il·lu perquè té un punt una mica gitano de cançoner familiar, i anar viatjant i tocant aquest cançoner. Ha estat un disc d'intentar passar gust i convidar tots els col·legues -bé, a tots no, perquè se me n'han quedat molts en el tinter-.  Aquesta idea de rodejar-te d'amics i família per construir el disc, em fa la sensació que casa amb la mateix concepte del treball d'anar a l'essència.
Totalment. Tot el món familiar està molt present al disc. Hi ha la cançó per al meu avi, però també "Trozos de papel" que li escric a ma mare. Per aquest motiu sento que publicar aquest disc és publicar una foto meva en boles [RIU], se m’hi veuen totes les vulnerabilitats. Per això també, el disc es diu Salt mortal.
  
La producció del disc ha estat a càrrec de Juan R. Berbín, amb qui també heu coincidit al projecte de Rita Payés i Elisabeth Roma, i que ha estat recentment guardonat amb un Grammy Latino. Com ha estat treballar amb ell?
Vaig començar el procés produint jo sol el disc, a l'estudi, decidint quins micros, de quina forma gravar cada instrument, quins instruments necessitava cada cançó... Ha sigut superimportant per a mi perquè ha estat el primer cop que he estat en un estudi jo sol -amb un enginyer de so que m'ajudava- prenent totes les decisions. I això ha estat molt guai. Quan ja vaig acabar de gravar tot, tenia les sessions per casa i les anava remenant i anava desenvolupant idees, però m'agrda molt que, arribat a cert punt del treball, el pugui externalitzar. I en aquell moment, jo estava fent la gira de la Rita per Europa, l'any passat, i vam estar amb el Juan, que n'és el bateria i percussionista. Vam estar molt temps junts i em va sortir de manera natural pensar en ell. També perquè és un disc on, tret d'"Artistas y toreros", "Weird Thing", i alguna més, no hi ha percussió, i em semblava molt interessant la figura del Juan, perquè és percu, productor i enginyer de so, i em podia fer la mescla des d'un punt de vista molt baterístic i tractar un projecte que no ho és d'una manera poc explícita. I currar amb el Juan la veritat és que ha sigut molt guai. És una persona que sembla que hagi viscut 10 vides, en sap de tot, i és brutal. Després ell m'ha fet algun feedback també: un dia, per exemple, em va dir que mesclant, un tema el va fer plorar. Que pugui passar això, amb la gent que curres és increïbre.
 
I el màster, qui l’ha fet?
El disc l'he masteritzat amb l'Ànder Agudo, que ja havia produït l'últim disc de Ljubiana, Libra (Bankrobber, 2018), i anteriorment ja havíem currat junts amb Luciana Carlevaro 'Nubla', i em vaig enamorar d'ell. Va ser un amor a primera vista, i després, una relació molt llarga. Llavors, va començar a fer les produccions amb mi. Amb ell he après molt i per això també vaig prendre la decisió d'anar jo a l'estudi i fer-ho tot, perquè vaig aprendre molt al seu costat i em va ensenyar una forma de viure el procés de gravació supermaco, i vaig voler fer-ho seguint el seu flow. I ell l'ha acabat de tancar des d’Estats Units, cosa que ha estat molt guai.
 
Els videoclips, que heu treballat amb Corte A Films i Fabrica Mudita, també han jugat un paper molt important en el projecte.
Sí, Fabrica Mudita és el projecte de David Solans, i Corte A de la Jana Llompart. A mi sempre m'ha molat molt ser conscient que en el món de l'art hi ha diversos llenguatges, i tots tenen una única funció, que és crear mons imaginaris. M'agrada poder afegir a la música aquest món visual, perquè avui dia tenim els ulls superdesenvolupats... casi tant com el neocòrtex [RIU]. I darrere del món del vídeo hi ha coses molt maques, i penya genial. Realment, va ser un rodatge superdeliciós, amb gent molt maca i una energia molt guapa.