Formada als carrers de Barcelona per músics argentins i colombians, la ja històrica banda Che Sudaka compleix dues dècades i ho celebra amb el desè disc, 20 años (Carvernícola, 2022), i la biografia Sin fronteras (Descontrol, 2022). En parlem amb els germans Leo (guitarra) i Kachafaz (veu)

Text: Èlia Gea. Fotos: Arxiu.

Compliu 20 anys com a grup. Com hi arribeu i amb quines ganes?
Leo: Arribem agraïts a la vida perquè amb la pandèmia ens ha donat les primeres vacances en 20 anys. Afortunadament, hem pogut mantenir-nos units, tot i estar sense tocar per primera vegada. Ens feia falta descansar per veure. Han estat 1600 concerts en 47 països. I no pots gaudir-ho si no tens cert temps per seure i mirar. I amb aquestes 'vacances', que mai ens haguéssim pres si fos per nosaltres, som més conscients de com de bonic és el que ens ha tocat viure. Hem conegut gent maquíssima, hem viscut moltes experiències boniques -perquè fins i tot les que en un principi no ho semblen, al final es veuen com a tal-, i a més, tot ho hem imprès en un llibre, que acaba de sortir. I és des d’aquí que abordem tot el que ve d’ara en endavant: amb ganes de seguir, qui sap fins a quan. Però sigui com sigui, ha pagat la pena tot l'esforç fet fins ara, i comprem un altre bitllet per seguir girant.
 
Aleshores, fins a la pandèmia, no havíeu pogut descansar?
Kachafaz: La música mai s'adapta a tu, ets tu qui t'hi has d'adaptar. I així vam estar fins a pràcticament el 2020, adaptant-nos a cada situació i alhora fent discos, tocant molt i normalment fora de Catalunya i Espanya; lluny de casa. I això et fa entrar en una dinàmica de només treballar. És el que més ens agrada fer, i ho gaudim, però igualment arriba un punt en què sembla que tot això ho hagi viscut una altra persona [RIU]. És l'automatisme. I quan el 2020, que vam poder parar, vam poder reflexionar molt i assentar les experiències i Che Sudaka. El grup, avui dia, està més fort i viu que mai. I amb moltes ganes de tornar, però amb el que fèiem bé.
 
Què vol dir això?
K: Tornar, però no de la mateixa manera. Volem estar presents en allò que fem, gaudint-ho plenament. Realment, ho hem trobat molt a faltar, i crec que el que públic també ho necessita, no només de Che Sudaka, sinó música i concerts en general: la música salva vides, incloses les nostres. La nostra missió a la vida és transmetre que la música et pot salvar.
 


Això de plantejar-vos d'estar més presents, passa per fer menys bolos o fer-los més espaiats? 
L: No. La pandèmia ens va pillar de gira a Alemanya, com cada any, en el 32è concert de 38 que teníem planejats, a Salzburg. Vam cancel·lar només sis concerts, però va ser la primera o segona vegada que vam haver de suspendre una actuació en quasi vint anys. Quan vam arribar a casa, vam muntar un festival en línia, i cada dia, a través del nostre Facebook, convidàvem a tres bandes a tocar. Així ho vam fer durant 280 dies seguits.
 
Tal com ho dius, no sembla que paréssiu gaire, tampoc...
L: Era inèrcia. Portàvem un ritme de vida que no ens havia permès mai relaxar-nos del tot. I llavors, la vida de cadascú va prendre un matís diferent. Jo, per exemple, vaig estar casat durant 17 anys i en aquell moment em vaig separar, i vaig tornar a viure al Raval, com en el principi de Che Sudaka. Vaig començar un altre projecte: Alquimistas, amb Estefanía, amb qui en l'últim any hem fet 105 concerts per tota Espanya. És a dir que no es tracta de fer menys concerts, sinó d'adaptar-se a la vida. I això pot passar per sortir a tocar en un bar, en format duet, en comptes d’estar a casa preocupar per pagar el lloguer. Perquè de fet, és totalment infundada la preocupació: algú que sap un ofici no es morirà mai de gana. Un fuster, per exemple, no passarà fam encara que li posin 10 Ikees al costat, perquè se’l necessitaré sempre. Això és el que vam aprendre nosaltres: som obrers amb un ofici, que és la música, que el podem fer sota l'aigua. No necessitem ni un cable per fer música i guanyar-nos la vida. De fet, vam estar tocant al carrer de nou... Però per gust, no per necessitat.
 
Heu volgut recuperar l'essència...
L: Trobar-la, en realitat, perquè encara no ho havíem fet. Nosaltres som immigrants que vam venir fa 20 anys. Vam estar quatre anys sense papers cadascun, creuant fronteres per guanyar-nos la vida amb la música. Ara això no és així. Ara potser seguim fent el mateix, però ho fem per ganes. Si calcules les hores que hi dediques, sembla que no surti a compte, però com algú que sap un ofici, és bonic. Ets un artesà. És com qui s'aixeca per fer pa a les 6h del matí, o a les 4h. T'ha d'agradar fer pa, i que la gent se l'endugui per fer millor la seva vida. Són oficis que et permeten veure el resultat en la gent. Toques i el públic se'n va més content del que ha vingut. I tu també. Aquest és el sentit que hem trobat.
 
De quines altres maneres van canviar les vostres vides durant la pandèmia?
K: Nosaltres som germans, i com dèiem, durant aquest temps, ell s'ha separat després de 17 anys, i jo m'he casat, després d'una relació de 12. Ell ha engegat Alquimistas amb la seva parella, i jo La Risa Bonita amb la meva dona. El Sergio, l'acordionista, també es va separar, va conèixer una altra persona, i ara té una filla. La vida s'acomoda, quan tens el temps per parar-te a pensar ‘Més enllà de Che Sudaka, la vida com és?’.



Amb tants bolos com feu amb Che Sudaka per això, ha de ser complicat compaginar-ho amb un altre projecte.
L: El projecte és la vida. És l'únic projecte que hi ha. cal valorar el present i la respiració per sobre de tot. 
K: Sí, és díficl. Però què és fàcil? Voler és poder. SI un realment vol, busca temps. Tant sigui amb una banda, una parella o un projecte. 
 
I com ha evolucionat la proposta de Che Sudaka en aquestes dues dècades?
L: En els nostres primers discos estàvem molt enfadats: estàvem sense papers, molt enfadats amb la vida, amb Barcelona, l'autoritat... I avui ho veiem com una cosa simpàtica, perquè afortunadament, vam passar-ho per ara haver-ho dit i amb la distància veure que va gener un canvi, i també la felicitat que podem sentir ara mateix a Barcelona. No hi ha res que sigui fàcil, però no hi ha res que no sigui simple. Ens compliquem nosaltres amb la por de què passarà.
 
I com heu deixat enrere el cabreig?
L: A mi se'm va passar el quan vaig reconèixer que el cabreig era amb els meus pares. El dia que els vaig poder donar les gràcies per donar-me la vida i deixar-me jugar és el dia que vaig començar a veure germans a tot arreu, i en cada situació, una oportunitat. 
K: En el meu cas, va ser en adonar-me que criticava una societat de la qual formo part, i per tant em criticava a mi, estava enfadat amb mi. Si hi ha alguna cosa que no m'agrada de la societat, i evidentment és una cosa que jo continc també, què puc fer jo perquè canviï? 
 
Cantar-ho no és suficient?
K: A tu no et serveix per res que jo en una cançó et digui que hi ha guerres; això ho fan els telenotícies. Ara intentem buscar què podem fer per millorar-ho, ser més constructius. 


 
Què heu aportat o canviat en aquests 20 anys?
L: No ens correspon a nosaltres valorar-ho. El canvi principal és a dins, sentir-se en pau. On nosaltres estem ara, amb aquesta consciència, tenim la responsabilitat, de generar bons espais. On estem nosaltres està la vida, perquè si estem presents, ja està. Però aquest camí implica un esforç gran: nosaltres vam deixar l'alcohol fa molts anys, no ens droguem mai, no prenem cafè i som vegans... No vol dir que la gent no pugui fer res d’aixòi, però si ho faig jo genero un mal a la societat: si em fa mal la cervesa, i m'emborratxo i trenco una vidriera, li estic fent mal a la resta, i això no m'ho puc permetre. Si no t'agrada la guerra, viu en pau. No hi ha més.
K: Quan un se n'adona que està amb guerra amb un mateix, hi ha tantes coses a solucionar endins, que no tens temps de mirar enfora. Els enemics no estan fora, són dins. 
 
Com valoreu el panorama actual, i sobretot, dels que van seguir la vostra estela musical? 
L: La música i la cultura estan en constant moviment en relació amb els esdeveniments. A nosaltres, quan érem joves, ens va molestar la guerra d'Irak; als joves d’ara els molestarà aquesta. I crec que la pandèmia haurà remogut moltes coses també. Quan passen coses, sempre floreix la creativitat, i això sempre és una bona notícia. Per això, jo crec que l'escena gaudeix de bona salut. I així serà mentre passin coses, i segueixi havent-hi contacte humà, encara que sigui per les xarxes socials, de cor a cor. I a Europa, en general, almenys a l'oest ara mateix, es gaudeix d'una pau com per poder fer-ho; a Amèrica Llatina és molt més complicat.
K: Dins de la música hi ha molts matisos. Hi ha qui vol ser una estrella del rock, qui vol pasta, qui només vol satisfer el seu ego artístic, i qui vol transmetre un missatge. En el nostre cas, sempre hem tingut coses a dir, peruqè ens ho demanava el cor, l'ànima. Joe Strummer de The Clash deia: si no tinc res per dir, perquè he de fer un disc?. El nostre cas s'assembla: nosaltres sempre hem fet música perquè hem volgut transmetre alguna cosa, també en els projectes paral·lels. Sempre des de la voluntat d'aportar alguna cosa. Algun dia no hi serem, el viatge de la vida s'acabarà, i el que quedarà és el que hem fet. I tant debò pugui ser útil a algú. Per a nosaltres la festa està molt bé, però també s'ha de dir alguna cosa. 
 
De tota aquesta introspecció que hem parlat neix el nou llibre que heu publicat?
L: El llibre va començar a escriure’s el 2007. La banda tenia cinc anys aleshores. Nosaltres el recomanem perquè crec que li farà bé a qui el llegeixi. Fa agafar ganes de sortir a fer coses. Nosaltres no hem parat de fer, i aquí estem, feliços. En el llibre està tot, perquè hi expliquem totes les dificultats del camí. La vida sempre va ser bonica, però nosaltres érem crítics amb la vida. Aquesta és la reflexió del llibre. El llibre és una confessió, i en aquest sentit, és més que un disc. Perquè, a més, tens els discos per anar il·lustrant el que vas llegint, i entendràs el perquè es va fer allò, i tot el context. És un context de gent immigrant que ve aquí a fer alguna cosa, no a veure què passa. I és més, influencia un munt de gent, que després és exitosa perquè no tenien aquells mateixos problemes i vivien a casa els seus pares. Es mereixen un gran aplaudiment per part meva, perquè van ser intel·ligents, van començar a fer, com ho fèiem nosaltres, però sense les nostres dificultats. Com Txarango, per exemple. I potser en aquell moment ens vam enfadar i tot, i avui ens en podem riure.



I què ha canviat en aquests anys?
K: Principalment, l'autocrítica. però no en un sentit d'autoflagel·lació, sinó del fet de reconèixer on realment un mateix no està fent les coses bé. Fundamentalment, per això, ho va propiciar la decisió de deixar l'alcohol. 
 
Ho vau deixar com a banda?
L: Sí, quasi bé. En el meu cas, que vaig ser el primer en deixar-ho, va ser perquè tenia una faringitis amb 40 concerts per endavant. I amava jo amb una cervesa a la mà, i amb dues notes menys a la veu per sortir a defensar el disc que acabàvem de treure. I no sé si la cervesa tenia a veure amb la faringitis, però no em feia bé i vaig decidir acabar-me d'un glop la que tenia a la mà, i dir-li adéu. Això va ser l'11/11/11. Ja fa més de 10 anys. I automàticament, la vida va començar a ser bella. Vaig deixar de ser-me infidel a mi mateix: begut feia coses que no s'alineaven amb el que jo volia. Jo mateix em traïa; i no hi ha infidelitat pitjor que cap a un mateix. Jo totes les infidelitats, entesa com fer coses que no entraven dins dels meus valors, les he fet alcoholitzat. I em moro de tristesa si ho faig. Una setmana després que jo ho deixés, el guitarra, Jota, ho va deixar perquè tenia tendinitis. I ara tenim 48 i 43, i estem millor que mai, o almenys és com ens sentim. El cos ho agraeix. Si tu fumes, o beus i et fa bé, no hi ha cap problema. 
K: Amb els vicis hi ha un problema important de necessitat, dependència. En el meu cas, pensava que si no bevia no em divertia, no tenia vida social. Imagina't com de profunda és una afirmació així. Necessitar una cervesa per divertir-se és faltar-li el respecte a la vida. I quan un deixa de beure, és complicat o difícil, i un comença a veure que a molts els passa el mateix, i està molt acceptat. Dependre de l'alcohol, els mòbils, etc. per fer la teva vida millor és una porqueria. No necessites res de tot això per viure i ser feliç. Les coses estan per gaudir-les, no necessitar-les. Ens omplim de coses que no necessitem, i quan te n'adones, comences a desempallegar-te d'elles. El dia en què et posiciones i et qüestiones què vols fer realment a la vida, i si vols ser feliç, no hi ha excusa; ja saps on falles: en necessitar coses que realment no et calen.

Com ho transmetreu això als concerts?
L: Tot això que estem dient és el que contenen les lletres de l'últim disc. Nosaltres som músics d'ofici, i dins la música trobem la manera d'expressar-nos, i compartir el que creiem que pot fer que la nostra presència valgui per alguna cosa positiva, bonica i constructiu. Això és el que hem intentat sempre. En el primer disc ja teníem una cançó que es deia "La guerra és per dins", el 2001. El plantejament estava clar, però havíem de trobar la manera. Ara la coneixem. La vida, hem entès, és quan un tanca els ulls, no quan els obre. El que hi ha fora, és interpretació. I alhora de fer música només podem fer el que ens fa bé. Che Sudaka mai ha pogut ser maquiavèl·lic, perquè no hem deixat que la ment estigués per sobre del cor. La ment és la maquiavèl·lica: pensarà en fer una cosa per aconseguir una altra; el cor, no. El cor mai s'equivoca i es rebel·la quan la ment col·lapsa.
 
Com es tradueix això en les dinàmiques de grup?
Una persona sola es pot equivocar, però quatre o cinc, és impossible. Nosaltres mai votem, no som una democràcia: sempre hi ha hagut consens. Si algú no estava d'acord amb un tema, també tenia raó, perquè veia alguna cosa que els altres no vèiem. 
 
Parlem del disc que publicareu: estarà replet de col·laboracions.
K: De col·laboracions n'hem tingut des del primer disc. Sempre sempre des de l'amor: gent que vam anar coneixent o gent que admiràvem, com Facundo Cabral, Manu Chao, Fermín Muguruza, etc.
L: O fins i tot La Pegatina, que ens va ensenyar, fent les coses d'una manera més simple que nosaltres, començant més tard. Ells van aprendre de nosaltres, i ara han pres un altres camí al qual nosaltres no haguéssim arribat perquè ells ho van fer simple.
K: Nosaltres al principi érem bastant obsessius amb la feina, treballàvem sense descans, totes les hores de cada dia. I s'ha d'anar amb compte amb allò que és feina i distingir l’estimar o voler alguna cosa de l’estar-hi obsessionat. I reprenent el que dèiem, sí, les col·laboracions estan fetes des de l'amor. Amb Amparo Sánchez (Amparanoia) vam gravar dues vegades i va ser màgic. És una persona fantàstic, amb un talent genial i que crea una atmosfera fantàstica i s'implica. I això t'ensenya també: veure artistes com ella, amb la seva experiència, i que vulguin que allò amb què participen surti bé. O encara que no hi participin, com Manu Chao, que és amic del barri, que coneixem des de fa més de 20 anys, però que ha passat moltes vegades per l'estudi i ha suggerit idees.



Què més ens podeu avançar del disc?
L: Sortirà aquest any, i fins aleshores, anirem publicant senzills. Contindrà 20 temes, pels 20 anys. Alguns són versions nostres, alguns són temes nous, i d'altres són covers d'altres artistes.
 
Com heu escollit el repertori?
L: Són cançons que havíem gravat durant anys, però que no havien sortit perquè no hi havia temps. I quan per fi en vam tenir, vam entrar a l'estudi a veure què hi havia. No teníem ganes de treure un disc per vendre. Volíem compartir el que hem après, o almenys el que no volem a la vida. I si serveix, fabulós.