Cantant, músic, productor, locutor i DJ, o com li agrada més a ell, artista autònom de l’espectacle i creador de boniques melodies. Miqui Puig continua fent el mateix des que va començar amb Los Sencillos, cançons sense data de caducitat com les del nou disc de la seva carrera en solitari, 'Miqui Puig canta vol. 07' (Primavera Labels, 2022). L’artista de l’Ametlla del Vallès ha fet un treball coral en complicitat amb una banda que funciona a la perfecció i amb col·laboracions d’autèntic luxe com Queralt Lahoz, Iratzu València del grup basc La Buena Vida, Ferran Palau i Joan Pons ‘El Petit de Cal Eril’

Text: Ferran Amado. Fotos: Juan Miguel Morales.

El nou disc és una evolució amb les constants vitals dels anteriors treballs?
Totalment! És una evolució que hem mantingut des d’Escuela de capataces i 15 canciones de amor, barro i motocicletas fins a arribar al nou disc. Tots tres han agafat la mateixa direcció, la meva obsessió pel ball i la pista de fusta, el que més m’agrada i crec que necessito.

Una de les novetats ha estat la producció, que has fet a dues mans amb Raúl Juan. Com ha funcionat?
En aquest treball per primera vegada he tingut la mà dreta de Raúl Juan, amb qui he pogut executar moltes coses que no podia com a tècnic, músic o arranjador. Formem un gran tàndem que es completa amb les meves idees, i era el que buscàvem. També ha canviat la banda perquè la pandèmia ha fet que molts dels meus músics es dediquin a altres projectes, i al nou disc el Raúl ja hi va entrar com a director musical.

Parlant de pandèmia, com has sobreviscut musicalment parlant?
L’he passada preparant un disc de versions que finalment no ha pogut ser, perquè el procés era massa complicat. Per a totes les adaptacions que volia gravar calia demanar els permisos, i al final el mànager em va dir que ho deixéssim córrer, que ja era el moment de publicar un disc nou. La gran majoria de cançons les has creat amb la col·laboració d’altres músics i amics. Per què?
Volia canviar la manera de treballar i per això totes les cançons les hem creat de manera coral, amb el productor Raúl Juan i el guitarrista d’Intana, Guillem Callejón, que és veí meu. Ens trobàvem per compondre i donar forma a cada tema. També hi han participat el guitarrista francès Alex Remoue, que és una nova incorporació, i Jan Bosch de The Free Fall Band. Ens agrada compartir i hem format el col·lectiu LAVlab, un laboratori sonor en el qual poden passar moltes coses. Hem muntat tot el disc sense perdre l’essència del ball i del so dels vuitanta, però actualitzat, amb molta guitarra, metalls, cordes i sàmplers, que hem anat a buscar a diverses fonts per no haver de pagar drets. A més, hem jugat amb les veus que expliquen les diferents històries perquè jo no fos sempre el protagonista. Tot i això, el disc parla molt de mi mateix i, de fet, comença amb una cançó que es titula “Pors Puig”.

Quines són les pors de Miqui Puig?
Sóc un tio molt cagat, encara que no ho sembli, i la cançó parla d’aquells moments en què tinc molta por. Com tothom a la vida soc un poruc, per exemple quan estic en una carretera tornant d’un concert o quan vaig a una ciutat estranya. És la trajectòria de la meva vida, un paio que comença molt jove i ho peta amb una banda molt poderosa, i que després passa per la gran travessia del desert.

De quina manera les cançons del disc reflecteixen el teu moment actual?
Crec que hi ha de tot, i també hi ha mentides, com sempre. L’escriptor Carlos Zanón em deia: “No ‘pillo’ mai el teu missatge, hi ha moments en què entenc la cançó, però hi ha un gir i ja no sé si parles tu o d’una tercera persona”. La veritat és que sempre intento que les cançons siguin en primera persona. Per exemple, “Cadena de mimbre” parla de dos amics a qui els agrada ballar i d’una gran festa on l’alcohol i les drogues juguen un paper important. O “Mañana infierno” és una ‘mentida’ que he lligat amb Barcelona. Ja no ens estimem i amb el pas del temps hi ha coses que ja no són igual que abans perquè he canviat.



El tema “Adiós samurai”, amb Joan Pons d’El Petit de Cal Eril i Ferran Palau, parla de l’eutanàsia. Què en penses?
El tema de la mort digna em preocupa molt, i en aquest cas m’hi enfronto a ritme de ball, que és el que sempre he reivindicat.

“Propaganda” va dels impostors. A qui et refereixes?
La cançó parla de la gent que ens vol vendre coses que no són, que ens vol vendre fum.

I l’última del disc, “Los decentes”?
És una cançó molt emocionant. Diu que tornar a segons què no serveix de res. Intento no ser nostàlgic, però soc més aviat realista.
 

CANÇONS A LA RETINA

Es la mateixa nostàlgia realista que recuperes amb les cançons mítiques de Los Sencillos, que ara interpretes en directe? Per descomptat, però els meus fans militants sempre troben a faltar alguna cançó més als concerts. Aquest disc és molt curt, però un dia em vaig fixar en un comentari de Joan Colomo que deia: “Nosaltres anem fent discos, però de cada disc només queden quatre cançons que es mantenen a la retina i que s’afegeixen a les que anem tocant sempre”. És una gran reflexió perquè mai toques tot un disc nou als directes i sempre acabes sumant altres cançons. En canvi, Miqui Puig canta Vol. 07 és un disc que hem dissenyat per tocar-lo sencer en directe i ho combinem amb temes de treballs anteriors com “Vos trobava a faltar”, “Raros”, “Montjuïc” o “Doctor amor”.

No has pensat mai de reunir Los Sencillos ara que tornen tants grups dissolts?
Vam estar a punt. Els del festival Blues & Ritmes de Badalona ens van venir a buscar i al principi els vaig dir que sí, però a un membre de Los Sencillos no li va agradar la idea. El que era clar és que o ens reuníem tots o no tenia sentit, i vam estar a punt. La idea era fer-ho amb dignitat, una gira d’estiu per festivals tocant el nostre disc top, Encasadenadie, però no va funcionar. He anat incorporant als directes les meves cançons amb Los Sencillos, però sense nostàlgia, donant-los la volta i tocant-les amb el so de cada moment.

Al llarg de la teva trajectòria has notat un canvi generacional en els teus seguidors?
La veritat és que sí. Ara apareix molta gent jove als concerts, i és important. A València tinc un públic molt jove que no para de ballar en tot el bolo. I després ens vénen a felicitar, és molt sorprenent. La cadena de transmissió no ha estat la que voldríem, però si a la gent jove els agraden les nostres cançons és un punt a favor. La meva neboda de 16 anys va venir al concert de la Monumental i em va dir “tiet, he flipat amb el teu concert”... És gratificant que algú de menys de 20 anys escolti un senyor de 50 i se’l cregui. Qui són els culpables del desconeixement que tenen les noves generacions?
Crec que és la mateixa indústria, tant l’espanyola com la catalana. Molts artistes apareixen i desapareixen, i si no ets en el mainstream no tens res a fer. Hi ha qui al·lucina quan dic que he gravat el setè disc en solitari i que he publicat tretze discos. Alguns tenen més repercussió que altres, i cal seguir fent feina. No vull culpar ningú, simplement penso que el tarannà del país és que la gent s’oblida de molts artistes i sembla que no existeixin. El que està clar es que si una cançó agrada a la gent jove li és igual qui sigui l’artista.

Miqui Puig és músic, compositor, productor, locutor, DJ, melòman...?
Sempre dic que soc un autònom de l’espectacle i m’agrada reivindicar la feina de fer cançons. Jo faig moltes cançons, i amb el Raúl Juan n’hem escrit dues per al grup de Reus Koeman. A més, Júlia ens ha demanat de fer un remix d’un tema seu, i tenim altres feines en cartera. Ens agrada treballar com a productors i ens retroalimentem.

Ara que triomfa Eufòria, de què et va servir el pas per 'Factor X' o 'Operación Triunfo'?
Quan vaig començar a l’Sputnik de TV3 no volia fer televisió però se’m donava molt bé, i a vegades la gent del gremi es pensava que ho feia per tenir notorietat. És un mitjà en què he sabut treballar, m’ha anat molt bé i a més m’hi he guanyat la vida. I això hi ha gent que no pot o no ho vol entendre. Hi ha una part de l’equip de so del meu estudi que vaig comprar gràcies a Factor X, i m’ha servit per gravar discos meus i d’altra gent. Ha estat una reinversió. Tinc molt clar que ja està fet, i no puc tirar enrere ni vull renegar-ne.

De fet, en el teu pas per 'OT' vas ser professor de cultura musical dels alumnes.
Sí, televisivament és el millor que he fet. Hi vaig descobrir les ganes de conèixer que té la gent jove, va ser una bona experiència. Crec que incorporar aquesta secció al programa és una de les coses bones que ha fet OT.


 

UNA MUNTANYA RUSSA

Has mantingut una trajectòria de 32 anys amb molts alts i baixos?
Potser sí, i la veritat és que he estat massa radical en algunes decisions. Potser amb un altre tipus d’enfocament comercial la meva proposta podria haver anat d’una altra manera, però no me l’hauria cregut. Sempre dic als meus músics que el dia que em vegin fent el ridícul m’ho diguin i em parin. Una de les pors que tinc és veure la meva decadència, com els passa a alguns amics músics... No vull arribar-hi i per això em controlo tant. M’he mantingut tot aquest temps, però costa molt defensar una carrera als 54 anys i que encara hagi d’anar trucant portes perquè em diguin que no tinc prou likes. Ara resulta que la música es mesura així. La meva és una altra manera de fer música, ja no tinc la pretensió d’omplir les Festes de Badalona ni anar al Canet Rock, perquè no són els meus escenaris naturals. La meva trajectòria em permet fer funcionar l’engranatge i, a més, m’ho passo bé artísticament.

Encara t’ho passes bé fent cançons?
És com la feina –que no em vull comparar– d’un escriptor, moltes hores i molt de retall. Escric amb una metodologia pròpia de tenir primer el títol, i a partir d’aquí crear un escenari i començar a construir la melodia. I és llavors quan hi encaixo les paraules.

Per què una cançó funciona i altres no?
Una cançó es una creació personal, intransferible i plena d’emocions, a mi em toca la fibra però potser a algú altre no li dirà res. Hi pots anar a favor o en contra, però per sort hi ha tanta música que no ens l’acabarem mai i morirem sense escoltar totes les cançons que voldríem. Cada vegada que m’emociona una nova cançó em converteixo en el seu altaveu i ho explico a tothom. És una de les coses que més m’agrada fer com a productor o locutor.