L’eclosió de sons sintetitzats a través dels teclats que es va viure als anys setanta i vuitanta va desembocar en un cert abús i embafament. Però en realitat els teclats són com qualsevol altre instrument, i segons l’ús que se’n faci poden dur-nos a la glòria o fer-nos cremar a l’infern. Això ho sap molt bé Josep Mas Portet ‘Kitflus’ (Mollet del Vallès, 1954), que al llarg de la seva vida ha tocat mil teclats i ha anat construint un so amb segell personal. Als 13 anys ja feia anar un Farfisa italià amb el grup molletà de soul Los Estoicos, amb qui versionaven Wilson Pickett i Otis Redding

Text: Jordi Martí Fabra. Fotos: Juan Miguel Morales.

Els primers passos professionals els va fer als 16 anys, com a pianista del grup de Frank Dubé a l’Emporion del carrer Muntaner de Barcelona. I el salt a les grans gires li va arribar de la mà de l’holandès establert a Barcelona Tony Ronald, amb qui va poder tocar un dels dos únics Minimoog que hi havia a l’Estat espanyol a principi dels setanta en èxits com “Help, ayúdame!”. Va ser el germà de Ronald qui va començar a anomenar-lo amb un estrany sobrenom, Kitflus, que ja no l’abandonaria mai més, tot i que no vol dir res. Ni tan sols ell sap del cert d’on ve, tot i que sospita que pot ser una deformació del sobrenom de ‘Kiss Guy’ que tenia com a integrant del grup de Frank Dubé.

Dels músics que acompanyaven Tony Ronald en va sorgir el grup de jazz-rock Iceberg, que va durar cinc anys, va gravar cinc discos i va gaudir d’un gran poder de convocatòria en els temps accelerats de l’Ona Laietana. Més tard, ja als vuitanta, cavalcaria amb una altra formació de pes instrumental imponent, Pegasus, al costat de Santi Arisa, Rafael Escoté i el guitarrista amb qui ja havia coincidit tant amb Ronald com a Iceberg, Max Sunyer, mentre començava a col·laborar amb un vell amic, Joan Manuel Serrat.

Amb el ‘Nano del Poble-sec’ va treballar en diferents etapes de teclista, arranjador i productor, de Cada loco con su tema (Ariola, 1983) a l’imponent homenatge a la Nova Cançó Banda sonora d’un temps, d’un país (BMG-Ariola, 1996), passant per intenses gires americanes. La tornada als estudis de Peret després de la seva etapa de predicador, les sintonies televisives –com ara “Per molts anys”, del Club Super3– i les bandes sonores han estat altres fronts de batalla fructífers en el camí d’un músic que ha adquirit, tocat i perdut tota mena de teclats, però que tampoc ha deixat mai d’estimar el piano acústic. Cal escoltar el disc que va gravar amb un altre pianista serratià, Ricard Miralles, o els que va fer amb Manel Camp.