Julieta Gracián és una artista barcelonina 360º de 21 anys. Ha fet ball, teatre i piano, i finalment s’ha decantat per la música com a principal forma d’expressió artística. Va engegar el projecte als 18 anys durant la pandèmia, com molts altres artistes de l’anomenat ‘pop de butxaca’, i en només dos anys ja acumula més de 40 mil oients mensuals a Spotify i ha actuat al Primavera Sound i a l’Apolo

Text: Èlia Gea. Fotos: Michal Novak.

La clau de l’èxit? El seu pop honest i emocional, que ha mostrat a Juji (Music Bus, 2021) i a Ni llum ni lluna (Music Bus, 2022), i que es concretarà en un àlbum previst per a la primavera, del qual avui ha avançat "Ens besem". Les seves cançons són trets al cor, ballables i festius, amb una producció urbana que la situa a l’avantguarda de l’escena musical. Es distingeix per la cura de la seva obra, tant de la sonoritat com de l’estètica de clips, fotos i vestuari, així com d’una posada a escena amb ballarines per aspirar a ser una diva del pop nacional. Dimecres 21 de desembre l'escoltarem en directe a l'Estrella Damm, en l'Enderrock Sona per presentar el nou número d'Enderrock que l'artista protagonitza, però de moment, avui parlem amb ella per saber més del seu projecte artístic.



Amb la pandèmia vas crear el projecte de Julieta. Què va passar?
A l’institut vaig aprendre a tocar flamenc amb la guitarra, de manera autodidacta, però va ser durant el confinament, experimentant amb l’aplicació Logic per a l’edició musical, quan vaig començar a trobar el meu estil. Al principi componia sobretot r’n’b en anglès, inspirant-me en artistes com l’anglesa Jorja Smith, perquè no tenia referents femenines que cantessin en català els gèneres que m’agradaven. Va ser un gran repte trobar alguna cosa que em sonés bé cantant en català.

Quina música escoltaves en català?
Molta, sobretot Manel i Oques Grasses, però no hi havia ningú amb el meu estil. Per això vaig haver de treballar molt per poder trobar la meva pròpia sonoritat.

Creus que les eines obertes de producció com el software Logic Pro han democratitzat l’accés a la creació musical?
Sí, i m’encanta pensar-ho. Ara hi ha moltes aplicacions que ens faciliten la composició. Abans sense un mínim de teoria musical no podies expressar-te, i actualment ho pot fer tothom que tingui alguna cosa a dir.



Creus que hi ha una alternativa entre les noves generacions que va més enllà de la formació al Taller de Músics o l’ESMUC?
Està molt bé estudiar música perquè dona moltes eines per expressar-te, tot i així hi ha gent que ha estudiat molt però no emociona quan canta. Jo no admiro la música per la tècnica, sinó pel que em transmet. El baixista Rai Benet (Stay Homas) em deia un dia que fins ara s’havia buscat molt la perfecció i fer sobretot moltíssimes preses a l’estudi per fer que una cançó quedés perfecta. Però al final quan la gent l’escolta, ni se n’adona, i el que realment importa és si emociona. Per això “L’amor és per valents”, del meu segon disc, la vaig gravar en una sola presa.

Trobes a faltar haver estudiat música?
Sí. A vegades hi ha coses que m’agradaria fer i no puc perquè no tinc la tècnica que cal. Tot i això, no ho veig com un dèficit que em condicioni en el meu projecte. Alhora també penso que, potser, si hagués estudiat música des de petita ara hi tindria una altra relació i hauria sortit un altre projecte molt diferent. Ara mateix soc més lliure a l’hora de crear, i quan no sé fer una cosa, miro d’aprendre’n de manera autodidacta segons la necessitat.

Quin model d’aprenentatge penses que s’hauria d’aplicar a l’educació musical?
En general, hauria de canviar la manera d’estudiar música. Encara hi ha una idea molt clàssica de l’educació musical, molt centrada en l’instrument, i potser seria més interessant donar classes als instituts sobre producció o composició. La tecnologia ho ha canviat tot, i l’educació musical s’hi ha d’adaptar.

CANÇONS EMOCIONALS

A l’hora de crear les lletres com transmets aquesta emoció?
M’agrada distingir entre la música emocional i la contemplativa, que seria la conceptual creada a partir d’un determinat raonament. No descarto fer-ne en algun moment, però ara estic supercentrada a compondre les meves cançons de música emocional.



Per això has arribat a fer lletres que no passen per la raó ni pel discurs de ser bones persones deconstruïdes?
Moltes vegades flipo amb les lletres que em surten i penso que estic boja! El meu cap és un embolic, perquè un dia sento una cosa i l’endemà escric la contrària. Si gravés un disc només amb cançons d’un amor supermaco i sa no seria honesta amb la manera com soc. Em sembla guai que hi hagi música amb una moral, però la meva obra ha de ser visceral i sense una ètica concreta.

Les emocions poden ser ‘dolentes’, però els dones la volta i les balles. Per què?
Qualsevol emoció és bona. Tant se val que siguin dolentes, sempre que les visquis i les sentis. El tema “Trenca’m el cor” parla d’un sentiment trist, però viure’l intensament ja el fa bonic. Per això em surt ballar-la i cridar-la. Hi ha qui em pregunta si no em fa vergonya cantar tot el que em passa, però crec que en realitat és molt xulo. Totes les sensacions i sentiments que visc quedaran per sempre en forma de cançó; estic deixant un diari musical per a la posteritat.

Les lletres emocionals són per contrastar la teva part més racional com a estudiant d’Enginyeria de Sistemes Audiovisuals?
Segur. El meu pare sempre em diu que em regnen dues persones, com Dr. Jekyll i Mr. Hyde. La música és l’expressió de la Julieta més irracional, i potser és tan intensa perquè tinc una part molt racional. És bonic perquè em permet mantenir un bon equilibri. Ser una bona artista també implica gestionar bé la meva aposta racional, i per a això també cal molta disciplina.



Per expressar aquestes emocions, sovint utilitzes elements de la natura. Per què?
La natura forma part del món més irracional. Sempre he viscut a Barcelona, però també m’encanta la natura. Cada any estiuejo a la Cerdanya, i anar-hi és com un parèntesi a la meva vida. Tot i compondre a la ciutat, sovint m’inspira ser mentalment en un altre lloc, enmig de la naturalesa. És una eina que em serveix per expressar la meva llibertat.

LA DIVA DEL POP CATALÀ

El teu projecte va més enllà de la música?
Sí, perquè el meu objectiu és ser una diva del pop, com les artistes internacionals que tant he admirat. Per això he volgut fer un projecte de 360º, perquè com més maneres tingui per expressar-me, molt millor, ja sigui amb el vestuari, o amb els videoclips.

Apostes per liderar una escena diferent del que s’ha fet a la música catalana? 
Un altre element comú és la voluntat d’experimentar i jugar amb els estils?
La nova escena beu de la gran necessitat de superar el clàssic o pur, i té molt a veure amb una expressió emocional més lliure. Cada sentiment i cada cançó demanen una actitud diferent. Al meu darrer disc, Ni llum ni lluna (Music Bus, 2021), hi ha temes tecno i house i l’últim, en canvi, és amb la veu i la guitarra. Això és perquè accepto que tot forma part de Julieta; jo soc moltes coses, no només una.


  Agafo les coses que m’interessen de diferents artistes. Per exemple, de la londinenca Dua Lipa m’he agafat al seu vessant més pop i al tipus de melodies. En canvi, les instrumentals no m’interessen i m’agrada més l’estètica de la producció de la cantant francesa Angèle. I pel que fa als conceptes, em fixo especialment en Rosalia o Rauw Alejandro, que es dediquen a fer molts estils diferents. També m’interessa escoltar el Top 50 del mercat espanyol on sobretot hi ha reggaeton, perquè me n’agrada molt el beat.

LA PERSPECTIVA 'Z'

Ets d’una generació que ha viscut moltes crisis en pocs anys. Et fa la sensació que teniu menys esperança en el futur?
Sí, però cada vegada veig de manera menys negativa la incertesa. Estic canviant la manera de pensar, tan dràsticament que a vegades em fa por. Abans era bastant tradicional, i m’imaginava casant-me amb 25 anys i tenint fills. Ara ja no ho sento així, i ho accepto. També soc molt partidària de pensar que tothom és en el moment i el lloc en què ha de ser si fa les coses segons el que sent.

La manera de veure la vida –i la mística que sobrevola la teva obra– és una opció per ordenar una mica el món caòtic que t’ha tocat viure?
És tal com dius. El primer, però, és acceptar que la vida és caòtica. Jo no he estat mai una persona catòlica –tot i haver anat a una escola cristiana–, però trobo que la religió té coses bones, i entenc que fos una eina important per mantenir un cert ordre. Segurament era un ordre fals en molts sentits, perquè també penso que necessitem creure en alguna cosa. Ara mateix, la creença és acceptar el caos i dins de tot trobar el nostre ordre.



Tot i haver viscut els darrers processos polítics i socials, la teva música no és reivindicativa sinó que passa per l’emoció individual. ‘Allò que és personal és polític’, com deia la feminista Carol Hanisch?
És la meva manera de veure les coses per tal de canviar la concepció del món i les estructures socials. Potser no mantinc un discurs polític estàndard, sinó més aviat una nova manera de viure, que parteix de l’acceptació que els humans som molt emocionals.

L’emoció no té espai en la vida pública i política. Socialment, hem oblidat que som animals emocionals?
Totalment, i per a mi és important trencar amb aquest model. En l’àmbit polític, tot em sembla molt fals. Com pot ser que el meu president parli d’una manera tan estranya i impostada? No me’l crec, no és honest.