L’exmembre del grup barceloní Estramoni Marc Tinés presenta el primer llarga durada en solitari amb el sobrenom de MTINES. Els dies iguals (Montebello, 2023) és un àlbum conceptual i circular, que reflexiona al voltant de la rutina i la quotidianitat a través de la sonoritat del pop metafísic. El treball té les col·laboracions de luxe de David Carabén de Mishima i Anna Andreu.

Text: Marc Serrano Farrerons. Fotos: Lluís Tudela.

Què vols transmetre amb 'Els dies iguals'?
Marc Tinés: Els ‘dies iguals’ engloba dos significats diferents en un de sol. D’una banda, em refereixo als dies que vivim quan som petits, en els quals no hem de decidir res i gairebé tot ens ve donat. I de l’altra, als dies que formen la monotonia de la vida adulta, en la qual acostumem a repetir els mateixos errors. Els dies iguals és un disc que parla de rutina i quotidianitat. Cada jornada és un dia igual que es repeteix de manera diferent.

En aquest sentit, podem trobar-hi similituds amb la mitologia grega del Càstig de Sísif. Tot acaba tornant?
M.T: Exacte. El mite de Sísif representa a la perfecció l’absurditat vital de seguir endavant encara que les coses semblin sempre iguals. Però és que dins la igualtat també hi trobem diferències! És per això que en Sísif sempre ho torna a intentar una vegada i una altra. Tot es repeteix, però de maneres diferents.

Hi ha alguna manera de canviar la rutina del dia a dia?
M.T: Sí, els canvis existeixen. Tot depèn de prendre una decisió i ser-ne conscient. A més, a còpia d’ensopegar una vegada i una altra, acabem aprenent a esquivar els nostres errors o a fer-los de maneres diferents. Els humans som un animal que acostuma a ensopegar mirant les estrelles, amb les seves pròpies il·lusions. Pot ser que, tot i les caigudes, aquestes il·lusions no canviïn del tot, però sí que canvia la manera d’afrontar-les.



El nou projecte que presentes com a MTINES s’obre i es tanca amb dues cançons de tall melancòlic, “On és l’amor?” –amb la col·laboració d’Uma– i “Els dies iguals”. Per què els humans tendim a romantitzar el passat?
M.T: El passat el veiem perfecte perquè no el podem modificar. El romantitzem per no assumir que l’únic que tenim és un present que se’ns escapa de les mans, perquè es viu al mateix temps que es mor. Per tant, romantitzem el record per perseguir el temps perdut.

La vida és una lluita amb el temps?
M.T: Cada minut que passa és un minut que se’n va i, tal com deia l’escriptor francès Marcel Proust, l’edifici immens del record és una manera de lluitar contra de les coses que se’n van. La vida és un exercici per aprendre a morir-se, com comentava Plató, un dels filòsofs més influents de l’antiga Grècia.



A la cançó “Si tu m’ho demanes” expliques com d’embadalits ens tornem quan estem enamorats. Seríem capaços de fer qualsevol cosa per amor?
M.T: Quan estem enamorats hi ha moments en què sembla que depenguem únicament de la voluntat de l’altre. Com diu la lletra de la cançó: ‘Si tu m’ho demanes, no tinc res a fer’. Demanis el que em demanis, ho acabaré fent. I és just en aquest moment quan apareix la por a causa d’aquesta entrega absoluta.

La por també és present en alguns dels temes d’aquest treball. Quines coses espanten MTINES?
M.T: Ara mateix estic en un moment vital molt tranquil i convisc harmònicament amb les meves pors. Tot i això, m’espanta acabar vivint una vida que no vull. Intento mirar als ulls tot allò que em pot fer por, per tal de reconèixer-ho i alliberar-me’n.



A la cançó “Estimada Glòria” –una havanera amb la participació d’Anna Andreu– dius que et fa por el buit que deixen les coses que no arriben a passar i que es moren pel camí.
M.T: Crec que, tal com afirma Manel a la cançó “La bola de cristall”, la vida que ens hem perdut simplement no existeix. Comparteixo aquesta mateixa idea i l’he intentat plasmar en aquest tema que dedico a la meva àvia. Ella no ha pogut viure la vida que hagués volgut, i això em va animar a escriure-li aquesta cançó, en la qual també parlo de la vellesa i de la mort.

Parlant de la mort, a “Treus la mà” t’inspires en versos de “The Wasted Land” del poeta nord-americà T.S. Eliot per reflexionar sobre com afecta el final d’una vida al naixement d’una altra. De vegades el record d’una pèrdua ens impedeix avançar?
M.T: Aquesta cançó representa la dualitat de voler viure coses noves però alhora sentir-se paralitzat pel record d’una mort propera. Les vides antigues ens influeixen a l’hora de crear-ne de noves. És inevitable, de vegades, que les arrels que comencen a néixer s’acabin podrint abans d’hora. Però cal entendre que la mort no és només el final, com cantava Bob Dylan a “Dead Is Not the End”. La mort i la vida ho són tot alhora; una no s’entendria sense l’altra.

El teu primer disc s’acompanya a més d’un curtmetratge dirigit per Laura Sisteró, dividit en quatre videoclips. Com heu plantejat el suport audiovisual del projecte?
M. T: La Laura ha plantejat un curtmetratge en el qual s’explica la història amorosa de dues persones que estan estancades en un loop temporal. Totes dues en volen sortir, però no poden. Tot plegat acaba sent la metàfora d’una parella que està morta, però que no vol posar-hi punt final.