La cantant barcelonina Clara Sánchez 'Scorpio' va ser una de les set concursants de la primera temporada del concurs de talents de TV3 'Eufòria'. La seva actitud i el seu estil la van situar com una de les concursants amb més personalitat

Text: Sergi Núñez. Fotos: Irene Martínez.

Un cop acabada l'aventura televisiva, ha treballat en un primer disc, Antares (Delirics, 2023), que intenta ser doblement polièdric: per una banda, per a intentar mostrar un ampli ventall estilístic i, per l'altra, per a donar una imatge honesta i sincera de qui és Scorpio i que no només visibilitzi la seva cara més dura i rebel. Parlem amb ella sobre aquest disc i el seu pas pel programa televisiu.




Abans d''Eufòria' ja vas publicar algunes cançons a les plataformes. T'esperaves en aquell moment poder arribar a treure un disc?
No, després d'haver tret aquelles primeres cançons, pensava fer un EP, però, clar, segur que no hauria tingut tanta repercussió com la que està tenint Antares. L'hauria escoltat la meva família, els meus amics i no gaire gent més... És el tipus de coses que frustren una mica a l'artista independent perquè hi ha una inversió gran de diners i, sobretot, de temps i és fàcil que després el disc no arribi a on tu t'esperes. Per això, ara em sento tan afortunada de poder tenir un focus. Sense haver entrat a Eufòria, no sé si ara podria estar-me dedicant a la música.

Al concurs vau treballar diversos aspectes, però mai el de la composició. Com has viscut el procés compositiu del disc?
Agraeixo haver treballat abans d'Eufòria com a artista independent perquè m'ha donat algunes nocions importants, i crec que realment la part de la composició li va venir com a una cosa molt nova a alguns dels companys del concurs. Jo ja havia tret alguns temes abans i havia fet algun videoclip i això et dona un mínim rodatge. Ara tinc 21 anys i escric temes des dels 18, i això em permet tenir una mica més clar quin és el meu llenguatge. 



En el camp de la producció, has comptat amb el baixista i productor de Sexenni, Pep Saula i Jan Aygua. Com ha estat el treball conjunt amb ells?
Els dos m'han intentat entendre molt en tot moment. Hi ha hagut molta comprensió i empatia per part seva i sempre han escoltat les meves propostes, malgrat que al principi em feia molta vergonya mostrar-les. Moltes de les cançons que els vaig portar els van agradar des del primer dia això m'ha reconfortat molt al llarg de tot el procés. 

A 'Eufòria', tu et posaves al servei del programa i del que requeria l'actuació de cada gala, mentre ara tens persones que es posen al servei de les teves cançons i idees. Es podria dir que s'han canviat els papers?
Totalment. A Eufòria, fèiem una versió d'una altra persona, teníem una escenografia que no havíem plantejat i d'alguna forma havíem de fer el número que ens marcaven. A Eufòria, tot ens venia més fet i en segons quines preses de decisions, no teníem el control. Per descomptat, també teníem un gran nombre d'ajudes perquè, per exemple, ens posaven l'estilisme i, ara, jo me l'he de buscar. Òbviament, ara soc com la meva pròpia cap dins del meu projecte i puc decidir moltíssimes coses que abans no podia. Té les seves coses positives i negatives, però a mi m'agrada molt més poder prendre les decisions perquè em sento molt més lliure!

El disc es titula 'Antares'. D'on ve el nom?
Antares és una estrella de la constel·lació de l'escorpí, és la que està al pit i la que brilla més. I com que a mi m'agrada donar-li una profunditat i simbologia als noms, vaig pensar que aquest reflectia molt bé com soc quan faig música: transparent, sincera i vulnerable. 



Quins són els grans temes del disc?
N'hi ha tres: la fama, la part més personal i introspectiva, i l'amorosa. La fama va òbviament lligada a com Eufòria em va canviar la vida; la personal i interior va sobre la meva lluita vital, i l'amorosa va molt lligada al desamor que vaig viure just després d'acabar Eufòria. Va ser un gran cúmul d'emocions en molt poc temps i crec que d'això va l'àlbum. 

Un dels trets de la majoria de cançons és que barreges fluidament el català, l’anglès i el castellà. És fruit de la influència de l’urban i el pop anglosaxó?
Cent per cent. Crec que és una cosa que molta gent de l'urban fa, però sobretot, diria que és una cosa que em flueix de forma molt natural. Jo no em limito a cap llengua ni tampoc a cap estil concret. Voler explorar i no tancar-se crec que és una cosa maca. Al final, m'he criat amb les tres llengües: de part de pare, el castellà, de part de mare, el català i a través de molts referents com la Beyoncé, l'anglès. Encara recordo perfectament com, de petita, intentava entendre les entrevistes que li feien perquè n'era molt fan.



En el primer senzill “Deja vu” mostres més la Scorpio que es va veure a 'Eufòria' mentre a “Sayonara” ensenyes la part vulnerable que no es va veure gaire. En el disc has volgut mostrar moltes cares de la Scorpio?
Sí, crec que a Eufòria se'm va veure sobretot com a 'tia dura'. Ho soc, és la imatge que projecto i m'agrada, però alhora tenia ganes que la gent veiés aquesta cara vulnerable de "Sayonara". A Eufòria els vaig proposar diversos cops de fer una cançó més sensible, però no me la van donar. 

A quina altra cançó mostres aquesta cara més vulnerable?
A la balada "Volarem alt". De fet, vaig plantejar-me si treure-la per com n'és, de vulnerable, però al final, la vaig deixar perquè l'art és mostrar-se vulnerable i, sobretot, intentar que l'oient pugui connectar amb tu. No pots tallar els teus sentiments, ni en el cas de "Volarem alt", ni en un cas oposat com el de "El guapo", on deixo anar molta ràbia.

Tornant a “Sayonara”, hi reivindiques les teves amigues i companyes d’'Eufòria' i a més apareixen en el videoclip de la cançó.
Que vinguessin a rodar el videoclip només noies va ser coincidència! Ho vaig dir pel grup de Whatsapp que tenim i va resultar que totes les que s'hi van apuntar eren noies. Sempre dic que la relació amb els companys d'Eufòria s'assembla prou als amics que fas en un campament d'estiu o als amics que fas a l'institut. Amb un potser només hi parles de tant en tant quan coincidiu, i amb altres vas a fer un cafè cada setmana. Per a mi, tots ells són fonamentals perquè hem viscut una experiència inoblidable, però amb cadascú hi tinc una relació completament diferent.



Suposo que també hi fa bastant que alguns de vosaltres esteu en estadis força diferents: alguns com tu ja heu tret disc i altres exconcursants no han publicat encara cap cançó, per exemple. 
Als Premis Enderrock em vaig trobar el Triquell, l'Edu, la Laura i segurament, al llarg de l'any coincidiré més cops amb ells que amb altres companys que no estan tan dins de la roda de la indústria musical. Però, per exemple, la Llum me l'estimo amb tot el meu cor, quedem moltíssim, i hem acabat forjant una relació única. Com et deia abans, la relació amb cadascú és diferent i, al final, per a molts de nosaltres l'experiència d'Eufòria va ser sobtada, perquè no sabíem ni a què ens presentàvem...



Què vols dir?
Jo crec que al principi ni el mateix programa sabia el format que volia: no ens van dir fins a l'últim dia del càsting que no ens tancarien com en un reality. Nosaltres ens vam presentar a Eufòria en un correu que es deia [email protected] o una cosa per l'estil. Ens pensàvem que el programa seria més a l'estil d'Oh Happy Day per tot el tema de les segones veus. Molts companys es van apuntar al programa perquè cantaven bé i tenien ganes de fer el programa, però no tenien clar fins a quin punt volien ser cantants.

Tens la sensació que la indústria musical us fa competir per ocupar el lloc de l’exconcursant d’'Eufòria’ que triomfa?
Crec que no, perquè tots estem anant per camins molt diferents. Cadascú té un estil molt únic i no hi ha ningú que faci una música similar a la meva. 

T’incomoda que tot i que passi el temps se’t quedi per sempre l’etiqueta d’exconcursant d’'Eufòria'?