Es pot encendre el foc amb un encenedor, amb dues pedres... o amb cançons, com fa la cantautora pop Maio Serrasolsas. Entre el sexe explícit i la tendresa –que per ella mai haurien d’anar deslligats– la santandreuenca viu i narra el desig i l’amor lèsbic des de la lentitud, la cura i la lluita

Text: Helena Martín. Fotos: Michal Novak.

El seu segon treball, Suau (Propaganda pel Fet!, 2023) -que veurà la llum la setmana vinent-, és una finestra on el col·lectiu LGTBIQ+ comença a tenir referents en la indústria musical catalana, i també una excusa per trobar-se amb les amigues i fer caliu. En parlem amb ell i avancem una de les noves peces del nou àlbum, "Història de vagó".




Del teu àlbum de debut, 'Des dels marges' (Propaganda pel Fet!, 2021), vas dir que era un disc de tardor. De quina estació és 'Suau'?
El que passa és que els discos no els componc quan surten al mercat. Aquest l’he escrit durant l’hivern i la primavera, però tot i això, potser també acaba sent més de tardor. És un àlbum íntim, hi ha cançons molt fresques, però d’altres que són de sofà, manta i amigues. “Enyorar i trobar-se”, per exemple, és hivernal total, la vaig escriure pràcticament confinada a casa. I, en canvi, els temes “Fred a Barcelona” o “Història de vagó” són totalment de primavera.

A la tardor tot s’alenteix. La creació del disc també ha seguit el mateix ritme?
El primer disc el vaig compondre i enregistrar en un any i mig i aquest en només tres mesos. He viscut una època en què no dubtava durant el procés creatiu, tenia molt clar què volia fer i què volia dir. I, a més, estic en un bon moment vital. Les cançons m’han anat sortint com xurros i no n’he volgut descartar cap.

Com sol ser el teu procés de composició?
Sempre parteixo d’una primera idea. Hi ha un moment en què tinc molt clar que vull comunicar alguna cosa, i llavors agafo la guitarra i una llibreta. No escric les cançons pensant que aniran a parar a un disc, les escric per enviar-les a algú. Primer busco uns acords, començo a rascar la guitarra i en trec una melodia i hi poso la lletra. I quan tinc la cançó feta, vaig a l’estudi a produir-la i gravar-la.

Per tant, t’ho fas tot gairebé sola. Com t’has format?
No tinc formació musical. Em van apuntar de petita a piano, però vaig durar dos mesos perquè em semblava avorridíssim. Em va arribar una guitarra fa uns deu o onze anys, m’agradaven algunes cançons i en treia els acords. La meva germana Júlia [Ginestà] em va ensenyar a tocar, i a ella n’hi havia ensenyat el meu germà. No he fet cant, per això necessito productors que m’ajudin en les qüestions més tècniques.

Els teus productors han estat Xicu i Mario Patiño. Heu buscat algun concepte en concret?
Volia fer un disc post-punk amb molta bateria, baix i sintetitzadors, i de cop vaig decidir que no, que preferia una cosa més animada i radiofònica. Al final m’ha quedat molt íntim perquè el cos em demana lentitud, pausa i tornades més lentes.

El títol del disc apunta cap a aquesta direcció de suavitat. Per què valores el fet d’anar tan lenta?
M’agrada molt la lentitud, però m’ho he de recordar, perquè sovint em deixo portar per la inèrcia de la ciutat i les relacions sexoafectives. Avui dia el que és difícil és anar lenta, perquè tot t’empeny a anar a tota hòstia, a emportar-te la gent per davant i a tenir les coses clares. En canvi la lentitud té una cosa molt xula, que és que tens més temps per observar i saber com t’estan anant les coses, saber si t’estan agradant o no, o si necessites un canvi.

MÚSICA SÀFICA

En tota la teva música cantes sobre amor i desig lesbià. Quins són els teus referents?
M’hauria agradat tenir més referents per emmirallar-m’hi respecte a l’expressió de gènere. No els vaig tenir fins que vaig ser més gran, com Gata Cattana, Kumbia Queers, Sara Hebe, De Espaldas al Patriarcado… Però realment les meves principals influències també són Joaquín Sabina, Rosana, Juanes, Bebe, Julieta Venegas, La Oreja de Van Gogh… I, de l’escena catalana, Els Pets són la meva màxima referència, els escolto gairebé cada dia.

Quina és la cultura LGTB de la música catalana?
Ara mateix tenim molts artistes, com Anna Andreu, Ven’nus, Ariox, Las Bajas Pasiones, Paunezz, Elane, Tribade… En català, però, abans tots havíem patit un buit que estem començant a omplir. I aquest buit s’omple apostant per mostrar-me, per posant-hi el cos, plantant cara i estant convençuda que el que sento i visc hauria de ser a peu de carrer tota l’estona i a les ràdios, perquè a mi m’hauria agradat poder-ho escoltar.

Però, malauradament, no ha estat així…
Hi ha gent que hi ha posat el cos des de fa molts anys, però a la indústria musical no li ha interessat que hi fóssim. De fet, sempre hi ha hagut cantautores lesbianes! Tot i això, encara hi ha gent que no té referents on emmirallar-se; per exemple, les persones racialitzades no tenen referents de músics que rebin premis o a qui donin portades. No sé quantes portades ha fet l’Enderrock de músics negres o amb diversitat funcional. Ara les blanques lesbianes sí que hi som, però encara ens estem deixant molta altra gent.
 

SEXE I POLÍTICA

Al primer senzill del disc, “Suau”, cantes sobre ‘follar sense cometes’. A què et refereixes?
Sento que hi ha un gran buit per parlar de sexualitats sàfiques de manera explícita. Hi ha mil cançons sobre fer l’amor amb una mirada heterosexual, però les lesbianes també follem, no som només amigues. Jo necessito que algú m’expliqui una sexualitat explícita en una cançó i que sortim dels eufemismes. També falta parlar de fer l’amor i la tendresa, perquè l’altra persona no és un objecte.



En el disc, també poses sobre la taula el sexe de corporalitats que sovint s’han exclòs del panorama del desig perquè no s’ha considerat vàlid. D’això també cal parlar-ne de manera explícita?
Hi ha una equació conflictiva, que és la que té a veure amb identitat, sexualitat i corporalitat. Persones racialitzades més sexualitat igual a hipersexualització. Persones gordes més sexualitat igual a invisibilització i fetitxisme. Persones amb discapacitat més sexualitat igual a infantilització. Persones grans més sexualitat igual a blanc. Hi ha un discurs horrible que manifesta que quan exposem identitats com aquestes en videoclips o cançons estem omplint la quota, però no és així. El que era forçat és que abans no hi hagués persones grasses als videoclips.

Ara tampoc no hi ha gaires persones grasses o amb discapacitat als videoclips, més aviat al contrari…
Fer música és una responsabilitat molt gran i hi ha gent molt irresponsable. J Balvin va fer un videoclip amb ties racialitzades lligades amb cadenes com si fossin gossos. Podem fer música en clau de drets humans, si us plau? Tenim la possibilitat de fer les coses de manera diferent en els nostres rodatges. Per això ara l’Enderrock i altres mitjans tenen l’oportunitat de ser còmplices i apostar pel canvi. Qui no vegi que és una necessitat col·lectiva és qui té el problema. Qui no té la necessitat que hi hagi etiquetes és que mai les ha necessitat.

'Suau' també parla d’abolicionistes i Feministes Radicals Trans Excloents (TERF). Quin és el teu posicionament?
No parles d’aquestes violències si no te les trobes. Per exemple, no et planteges l’existència de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH) fins que no desnonen la teva veïna. Tribade té un discurs antiabolicionista i anti-TERF, i jo tinc amigues treballadores sexuals i el meu entorn és trans, marica i bollo, i els drets d’aquests col·lectius estan totalment vulnerats. El relat TERF és un discurs d’odi.



Amb el segon disc has fet pública una altra part de tu. 'Suau' és un disc més personal que 'Des dels marges'?
Crec que aquest disc està molt més reposat que l’anterior, perquè hi ha hagut un procés de maduració i de treball personal. He crescut i canviat molt en aquests dos anys, a més he fet teràpia, i he canviat de casa i de curro. He après de moltes persones diferents i ja no soc la mateixa persona. He volgut mantenir l’essència, no hi ha un personatge ni cap màscara. El que faig amb la música és explicar la meva vida i quedar-me tan tranquil·la. M’estimo molt aquest disc, l’he fet amb el cor obert i amb molta emoció. Els dos són discos molt propers, però les quotidianitats canvien i les persones també. Ara he tingut més clara la sonoritat; el primer disc va ser una mica de prova i en aquest segon ja sabia com volia sonar.

La sonoritat fa intuir un directe més mogut. Serà així?
Sí, en els concerts apujarem el ritme. Em ve de gust divertir-me, però també que hi hagi moments de guitarra i veu per obrir-me en canal. M’encanta moure el cul i, per tant, serà un directe més mogut. Vull transmetre més eròtica i tendresa, i m’agradaria poder-ho separar i que l’escenari pugui continuar sent un espai terapèutic. És un lloc on em sento bé i segura de mi mateixa.