Text: Sergi Núñez. Fotos: Carla Oset.

L'actriu barcelonina Aida Oset ha estat una de les cares conegudes del cinema i teatre del nostre país. En televisió ha participat en sèries com El cor de la ciutat, Cites, Les de l'hoquei o Moebius i, ara, s'ha embarcat en un projecte musical en solitari amb el qual acaba de publicar el seu primer treball discogràfic: Les evasions mínimes (Hidden Track Records, 2023). Un treball de nou escapades del món exterior convertides en cançó, que reflexionen de forma profunda i personal sobre la vida, l'existència o les relacions.



La teva carrera professional s’ha centrat en el teatre i en el cinema. Com vas començar en la música?
Jo vaig estudiar música i interpretació alhora i des dels inicis, la idea ja era compaginar totes dues coses. Després, el món professional m'ha portat a treballar molt com a actriu i  la meva part musical l'he combinat amb espectacles de teatre i cinema. La meva primera banda, Levy In Black, va néixer quan vaig acabar els meus estudis a l'Aula de músics i, més tard, vaig començar el projecte de pop electrònic Nuu. 

Per què ara has decidit començar en solitari i a cantar en català?
Quant a cantar en català, vaig trencar el gel el 2018 amb el monòleg teatral Lleugeresa i altres cançons, dirigit per l'Ivan Benet i escrit per ell i el Víctor Borràs. En aquell espectacle, jo feia d'actriu i també cantava en directe cançons en català que jo havia compost. Allà vaig tenir-hi el primer contacte i, de fet, hi ha dues cançons del disc, "Desert" i "Ícar", que venen d'aquell espectacle. Per altra banda, vaig decidir començar un projecte en solitari perquè amb Nuu teníem necessitats diferents i a poc a poc, vaig anar acumulant cançons i vaig començar aquest projecte que s'ha allargat en el temps.



Per tant, el disc s'ha anat creant lentament?
Sí, a part de les meves feines com a actriu, enmig de tot aquest procés, l'any passat vaig ser mare. De fet, la gravació del disc es va fer en tres fases, i en la primera estava embarassada i en les altres dues de postpart. Per això, no he tingut gens de pressa en treure el disc, perquè el volia fer amb cura i sabent el temps que li podia dedicar en cada moment.

El disc es titula ‘Les evasions mínimes’. Es podria dir que cada cançó és un petit espai per sortir del dia a dia i fer una introspecció i revisió d’un mateix?
Sí, són una evasió de la realitat i del món exterior per a connectar amb el teu món interior i "poder tornar a posar el cos", tal com diu Marina Garcés. Totes les lletres del disc tenen un espai d'intimitat i reflexió o bé neixen a partir d'imatges petites. El títol del disc surt a partir d'una frase de Sartre de l'obra de teatre A porta tancada en què fa referència al parpelleig com a "4000 evasions mínimes en una hora".

Com has bastit les cançons a nivell musical?
Les cançons les he anat fent jo sola, fent una primera maqueta d'instrumentacions. No partia de com seria en el directe i com ho faria una hipotètica banda, sinó que simplement anava component. El disc l'he produït amb l'Oswaldo Terrones, qui ja havia produït els discos de Nuu, i ha respectat força l'estil de les maquetes. La seva feina s'ha enfocat més a unificar i trobar una sonoritat comuna entre totes les cançons.



El disc arrenca amb el senzill “L’espasa”. Com va néixer la idea de la cançó?
L'espasa va sorgir d'una fotografia de la meva germana Carla, que té una sèrie de fotos que retraten com la llum incideix en les parets. A partir d'aquestes fotos, em vaig imaginar que l'espasa és aquesta llum de forma punxeguda projectada en la paret i que metaforitza una persona que es lleva al matí i té angoixa vital per haver d'afrontar un dia més. Per altra banda, la meva altra germana s'ha encarregat de dirigir el videoclip, i plegades vam plantejar el clip com una batalla entre la vulnerabilitat i la força. Per això, hi aparec convertida en Joana d'Arc.

A “El tacte” parles d’atrevir-se a posar-nos en llocs incòmodes i difícils. Per viure i sentir plenament cal acceptar que a vegades podrem ser ferits?
El tacte parteix d'una frase del filòsof Josep Maria Esquirol en el seu assaig La penúltima bondat que diu que deixar-se afectar per l'altre és deixar-se ferir. A més, ell també matisa que aquesta ferida fa mal, però alhora també és un punt de sutura que pot curar.

Per tant, el vers final “Aquesta afecció que ens cura, que és trau i inici de sutura” és una cita literal d'Esquirol?
Sí, de fet al llibret apareix en cursiva per aquest motiu, i li vaig demanar permís per a poder incloure la cita. Per a mi, Josep Maria Esquirol és una gran inspiració. 

A “L’espera” acceptes la impotència davant la vida i el pas del temps. És una catarsi per a conciliar-se amb la vida?
Exacte, "L'espera" la vaig escriure un dia que em vaig asseure al piano i em va sortir tot de cop: la lletra la melodia, l'harmonia... "L'espera" està molt relacionada amb "El dol" i parlen de la dificultat que jo i la meva parella vam viure per a tenir un fill i quedar-me embarassada. "L'espera" podria ser l'espera d'un test d'embaràs, mentre "El dol" va sorgir a partir d'un dol perinatal. Per això, aquestes dues cançons són temes molt personals.  Alhora, però, creus que la lletra és prou oberta perquè cadascú li pugui donar un context diferent?
Sí, tot i que no hagis viscut cap experiència similar a la meva, aquesta impotència envers els límits humans i allò que escapa del nostre control permet que cadascú li pugui trobar una connexió diferent. Al final, crec que totes les lletres són del disc són molt poètiques i tot i que jo les he escrit des d'un lloc concret, vull que cadascú se les pugui fer seves.

El disc acaba amb “La resistència”, un final en què la resistència cedeix i els protagonistes s’enfonsen. Volies donar-li al disc una cloenda poc esperançadora?
No ben bé. "La resistència" la plantejo més a nivell col·lectiu i de societat, i hi faig una metàfora amb la resistència dels materials per a parlar de com som posats a prova com a societat i fins a on som capaços de resistir. Més que desesperançador, diria que és un crit a no permetre certes coses i a fer veure que si no ens unim i no som un gran aixopluc per a tothom, el final serà una gran caiguda. Vivim una època molt individualista i, com a societat, això ens impedeix anar a una en moltes de les lluites amb les quals ens podríem mobilitzar i sortir al carrer. 

Finalment, quins concerts tens a la vista?
De moment, tenim el 19 d'octubre a l'Apolo, en què estarem obrint la nit en el concert de l'Anna Andreu. Segurament, la presentació del disc serà de cara a principis de 2024. El format del directe serà amb una banda de quatre persones: l'Andrea González a la bateria, la Núria Botía al baix i teclats, el Pablo Yupton a les guitarres i el baix, i jo a la veu, sintetitzadors i teclats.