El cantant santfeliuenc Nil Moliner presenta l’esperat tercer àlbum, Lugar Paraíso (Warner Music, 2023). Quinze cançons –amb un tema en català amb Lluís Gavaldà– a través de les quals ha construït un lloc confortable on poder-se aixoplugar i sentir-se lliure, tant en els moments de màxima felicitat com quan la tristor fa que les llàgrimes acariciïn les galtes

Text: Marc Serrano. Fotos: Steven Bernhard.

Quin és el teu ‘lloc paradisíac’ més personal?
Qualsevol lloc pot arribar a ser-ho sempre que vingui acompanyat de la gent que estimo. A partir d’aquí, altres elements que em poden ajudar a construir aquest tipus d’espais idíl·lics són els records i els moments viscuts. Coses que guardo en el meu interior, i que de vegades em porten a visitar llocs paradisíacs que tant poden ser mentals com físics. Són els racons que em permeten ser jo mateix, sentint-me lliure, alegre, relaxat, eufòric o trist, a parts iguals.

El nou àlbum és especialment variat estilísticament. Consideres que és el teu treball més eclèctic i trencador?
Sí, és el típic disc en què pot no agradar-te una cançó però que la següent sigui la teva preferida. He jugat bastant en l’aspecte sonor, i això ha fet que tingui una potent mescla d’estils molt diversos entre si. A l’estudi ens ho hem passat molt bé amb la producció, perquè s’ha convertit en una investigació constant, de manera que trobar el que demanava cada cançó no s’ha regit per cap límit.

La influència de l’afrobeat és present en algunes de les noves cançons, sobretot al principi i a la darrera. A què és degut?
La veritat és que tinc influències de tota mena! Des de petit que escoltava molta música d’estils diversos, i ho he anat mantenint a mesura que m’he fet gran. M’agraden tots els gèneres i no m’he volgut casar mai amb un de sol. Els meus amics no suporten quan poso les meves llistes de Spotify, perquè són tan variades que de vegades s’espanten i tot! [Riu] Penso que la màgia de la música és poder-te inspirar en molts artistes i estils diferents.



'Lugar Paraíso' també és un treball molt festiu i alegre. Et consideres una persona positiva?
Sí, tot i que també tinc els meus mals moments... Quan m’assec a l’estudi amb la guitarra a les mans m’acaben sortint moltes cançons optimistes, però també en tinc altres de més tristes i esquinçadores. De fet, en aquest disc alguna n’hi ha, tot i que en vaig posar més a Un secreto al que gritar (Warner, 2021). És inevitable que alguna n’acabi caient, tot i que sempre dic que cal aprendre a celebrar la vida. Sovint només són aniversaris puntuals, però també cal celebrar la resta de coses bones. Els humans estem acostumats a lamentar els moments dolorosos, però no a celebrar els alegres i macos que, al final, són els que ens transmeten felicitat.

L’amor, però també el desamor, són dues temàtiques molt presents en els nous temes. En relació amb la segona, quina és la teva manera d’afrontar les ruptures?
La meva manera de superar les ruptures és fent cançons! [Riu] Escriure és una teràpia i compondre és una de les coses que més m’ajuden quan tinc un mal moment. O fins i tot, a l’altre extrem, també em serveix quan toca celebrar un episodi de felicitat.



Es nota que hi has posat un munt d’emocions. En aquest disc t’has despullat emocionalment?
Em passa una cosa curiosa, que quan escric no soc conscient que aquell text d’una llibreta acabarà sent la cançó d’un disc. I això fa que expressi la meva veritat més profunda, tot i que quan arribi el moment de publicar-la m’entri cert neguit. És impactant veure com la gent es fa seves les cançons i hi troba interpretacions diferents de les que jo havia imaginat a l’inici.

En recordes algun cas concret?
Una vegada em van explicar que “Soldadito de hierro”, una de les cançons del meu primer disc, Hijos de la tierra (autoeditat, 2017), havia sonat tant a un casament com a un enterrament! És en aquests moments en què m’adono de la força que pot tenir la música, i com pot variar el significat d’una cançó en funció de qui l’escolta.



En aquest tercer disc una de les col·laboracions més sonades és al tema “Quan no siguis a prop”, amb Lluís Gavaldà d’Els Pets.
M’ha fet moltíssima il·lusió, sobretot perquè Els Pets és un grup que he escoltat molt. Em transporta als campaments amb el cau, quan trèiem la guitarra i ens posàvem a cantar, o a casa començant a tocar els primers acords. Fins i tot recordo quan van venir al poble a tocar quan era petit. Vaig començar a compondre una cançó que estava molt influenciada per Els Pets i vaig pensar: “Tant de bo Lluís Gavaldà pogués ser aquí”. Va ser molt especial tenir-lo gravant al disc; si ho arribo a dir al Nil de fa uns anys no s’ho hauria cregut. Em fa molt feliç que formi part de la segona cançó que he publicat en català.

Què és el que més t’agrada de convidar col·legues de professió?
Cada col·laboració aporta unes coses o unes altres, i això és fantàstic! Per exemple, amb Auryn comparteixo una amistat des de fa molt de temps, i gravar “Luces de ciudad” era un deute que teníem. Però, en canvi, col·laboracions amb Pitizion o Marlena m’han permès arribar a conèixer-les millor. Ara han passat a ser bones amigues. La música uneix gent d’arreu del món, i al final amb tothom amb qui he col·laborat hi mantinc una relació molt bona. I això és preciós.



El 20 d’abril de 2024 presentaràs aquest nou àlbum en directe al Palau Sant Jordi. Has pensat com serà aquesta vetllada especial?
Serà increïble! Un xou molt potent on es veurà un espectacle que anirà més enllà de la música. Vull que la gent vingui a formar part d’una cosa única, d’una nit que quedarà a les nostres memòries. Hi haurà sorpreses! I, en aquest sentit, estic molt impressionat de com està anant la venda d’entrades. Realment m’adono que hi vindrà molta gent, i de tot arreu. Estic molt il·lusionat i estic segur que serà una actuació màgica, que recordarem per sempre.