El trio d’Aiguafreda Els Catarres és una de les grans figures del pop-rock en català del segle XXI. Des del seu pas pel Sona9 amb “Jenifer” han passat tretze anys que permeten mirar enrere amb prou distància i revitalitzar la seva obra, una aposta només a l’abast dels clàssics. Ara presenten un nou disc, 'Invencibles' (Halley Records, 2023), on revisiten els seus èxits amb una llista de col·laboradors de luxe, i del 22 al 25 de novembre reviuran els seus últims quatre treballs a la sala Apolo de Barcelona

Text: Sergi Núñez. Fotos: Arxiu.

Presenteu un nou disc de versions dels vostres èxits i feu un quàdruple concert a l’Apolo per celebrar els deu anys de trajectòria. Ara bé, Els Catarres va ser creat a final del 2010. És una celebració endarrerida per la pandèmia?
Jan Riera: Sí, tot es remunta a l’any 2020, en què havíem de treure un disc i a partir d’allà emprendre la gira dels deu anys. Al final es va anar ajornant per la pandèmia tant el disc com l’inici de la gira i vam començar la celebració dels deu anys amb el llibre Els Catarres X: Secrets i confessions d’una dècada salvatge, que va escriure el periodista Jordi Basté. Aquesta celebració s’ha estès durant tota la gira, i ara la tanquem.

El 2011 vau viure un gran èxit amb una de les primeres cançons, “Jenifer”. Com va ser aquell esclat tan sobtat?
Roser Cruells: Va ser un any molt boig. Tots tres passàvem per un moment molt diferent de l’actual. El Jan i l’Èric treballaven, jo estava acabant la carrera d’Art i Disseny a l’Escola Massana, i tots tres ja vivíem a Barcelona. De cop i volta es va fer molt viral la cançó “Jenifer” i vam haver de replantejar les nostres vides d’un dia a l’altre. Tots tres vam tenir clar que era una situació única i que probablement no se’ns tornaria a repetir, i vam decidir posar tota l’energia en el projecte. Vam deixar les feines que teníem fins llavors i vam marxar de Barcelona perquè era una vida bastant estressant. En aquella primera gira vam acabar fent quasi 120 concerts en poc més d’un any. A partir de llavors vam tenir uns cinc anys molt bojos i intensos i ara anem una mica més tranquils perquè tenim més gent a l’equip. De gira som unes quinze persones. Ara gaudim del projecte d’una manera molt diferent de quan vam començar, però crec que és molt important haver viscut tota l’experiència que ens ha portat fins aquí perquè ara sabem tot el que comporta tirar endavant un grup.



També vau participar al concurs de grups emergents Sona9, que vau haver d’abandonar forçadament per una afonia d’Èric Vergés.
J.R: Sí, va ser una gran putada que l’Èric es quedés afònic just poques setmanes abans de la semifinal de les Festes de la Mercè a Barcelona. No hi vam poder tocar tot i que ens feia molta il·lusió, perquè l’Èric i jo toquem junts des que teníem 13 anys i sempre enviàvem les maquetes a l’Enderrock, a les ràdios i al Sona9, i quan per fi ens van seleccionar no hi vam poder participar! Per nosaltres era un somni i ens va fer molta ràbia. Encara recordem que el Sona9 tenia una prova en què havies de versionar un tema en català i nosaltres vam adaptar “Flying Free”, un tema discotequer que encara és una incondicional dels nostres directes.

A més, aquell mateix any vau aprofitar per gravar-la al vostre primer disc, 'Cançons 2011' (Discmedi, 2011).
J.R: Sí, no sabem si considerar-lo el nostre primer disc o si encara era una maqueta... Però sí, vam incloure “Jenifer” a aquell disc. Va ser una època molt guai perquè ens van passar coses molt noves. Després d’enviar cinquanta maquetes als mitjans, de sobte ens van fer cas i vam començar a sonar a totes les ràdios!



Al llarg d’aquests deu anys heu fet evolucionar la vostra sonoritat. D’un estil més proper al pop-folk una mica cumbaià heu passat a un pop més modern i electrònic. Com ha estat?
J.R: Els Catarres sempre hem estat molt a sobre de la producció de tots els nostres discos. Cap productor ens ha canviat mai el so, sinó que nosaltres hem buscat diferents sons i els productors ens han ajudat a fer-ho possible. En un primer moment ens vam voler imposar que érem un grup acústic, en la línia pop-folk, perquè així vam començar quan tocàvem en petits bars.

I què us va portar a electrificar la proposta?
J.R: Poc abans de gravar Tots els meus principis (Música Global, 2018) vam veure que mantenir sempre un format acústic era una ximpleria. Ningú ens ho havia demanat! I al final de gira de Big Bang (Música Global, 2015) vam decidir fer un concert electrificat amb guitarres i baix elèctrics, i ens va molar molt. Allò va suposar un canvi perquè vam veure que tot s’hi valia. Per què tallar-nos les ales si ens venia de gust posar programacions a una cançó? Si quedava increïble no volíem deixar de fer-ho perquè érem un grup acústic. I llavors vam obrir la veda per incloure noves sonoritats a les cançons.



I això també es va plasmar als directes?
J.R: En els directes som molt llepafils. Tot i que hi hagi programacions als discos, el directe sempre volem que sigui real i que tothom estigui tocant. Hem volgut conservar el fet de tocar en directe en un concert. A l’estudi, en canvi, pensem que tot s’hi val si aporta alguna cosa a la cançó.

Precisament per al recopilatori d’aniversari heu reactualitzat els vostres èxits gravats en acústic amb aquests nous sons.
J.R: Sí, perquè el que passa amb moltes de les cançons és que la gent que ve als concerts ja sap que fa cinc o sis anys que les vam transformar, però la versió d’estudi la vam gravar en acústic en el seu moment. Per això les hem volgut enregistrar tal com les fem actualment en directe. En alguns pocs casos, per això, sí que se’ns en ha anat la pinça i les hem transformat molt.



Heu convidat una llarga llista de col·laboradors, com Stay Homas, Zoo, Joan Dausà, Figa Flawas, Lluís Llach, Balkan Paradise Orchestra o l’Escolania de Montserrat. Heu volgut anar a buscar amics de l’escena i artistes a qui admireu?
R.C: Sí, vam fer com una mena de carta als reis de qui ens agradaria que col·laborés al disc. I a partir d’aquí hem anat explicant el projecte i quina cançó havíem pensat a cadascú. Pràcticament tothom amb qui hem contactat ens ha dit que sí, i estem superfeliços perquè per a nosaltres és un somni poder comptar amb veus tan emblemàtiques com la de Lluís Llach. No ens imaginàvem que la seva col·laboració es podria fer realitat.
J.R: Volíem fer col·laboracions que no estiguessin enfocades a guanyar likes i reproduccions. Possiblement en podríem haver agafat altres que ens haurien donat molta més visibilitat, però no hi teníem relació i hi hauríem hagut de contactar a través de discogràfiques. La premissa era que fossin gent amb qui tenim bon rotllo i amb qui ens hem trobat al llarg de la nostra carrera.

En el cas de Lluís Llach, us torna el favor de quan vau anar a cantar al seu darrer concert al Palau Sant Jordi a final del 2021?
J.R: Sí, tot i que aquella col·laboració va ser un gran favor que ell ens va fer a nosaltres i no pas a la inversa. Quin favor hem de fer a Lluís Llach? [Riuen] Des de petit que en soc megafan i crec que les primeres cançons que vaig sentir a la meva vida eren d’ell. Tinc tots els seus discos i crec que és un artista coherent, implicat, amb una gran dignitat i que em fascina. Va ser un somni poder cantar amb ell. Sempre que me’l trobo l’hi dic! De fet, quan les meves filles van néixer la primera cançó que els vaig posar va ser “Viatge a Itaca”. Llach ha estat una figura molt important sense la qual no s’entendria la història de la música en català.

Com vau decidir qui cantaria cada cançó?
R.C: Vam fer una primera tria de col·laboracions molt ràpidament i ja vam iniciar la gravació de les primeres cançons, i posteriorment vam anar pensant quins convidats podien anar millor a cada cançó. Crec que cada cas està justificadíssim.
J.R: De fet, a cap artista li hem deixat carta blanca per escollir la cançó excepte al navarrès Zetak. Com que la volia produir ell, vam deixar que escollís quina li anava més bé, i al final va triar "Invencibles".
 

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Els Catarres (@elscatarres)

A més, fareu un quàdruple concert a l’Apolo del 22 al 25 de novembre. La pregunta és obligada: per què heu optat per fer quatre concerts a l’Apolo i no un d’únic de gran format?
J.R: El Sant Jordi Club és segurament la sala on ens sentim més còmodes, però ja hi vam tancar la gira anterior i també hi vam començar aquesta, i no volíem repetir. A més, volíem revisar tota la nostra discografia i fer un concert per a cada disc, i era molt difícil fer quatre Sant Jordi Clubs, que serien més de 18.000 persones... Vam voler agafar una sala que fos gran però que tingués un aforament màxim assequible per a quatre concerts.

Per què heu triat l’Apolo?
J.R: Perquè és la primera sala gran que vam omplir en la nostra carrera, al final de gira de Postals (Música Global, 2013). Quasi deu anys després, ens molava la idea de tornar-hi.
R.C: A més ens agrada molt com sona. De totes les sales de Catalunya és una de les nostres preferides, perquè se sent el caliu del públic i quan ets a dalt de l’escenari es desprèn una energia única.

Què us permet el fet de fer quatre concerts en lloc d’un?
R.C: Quan prepares un final de gira hi ha molta feina al darrere, i al final si només fas un concert s’acaba amb una hora i mitja i no tens la sensació d’haver-ho viscut plenament. Ens venia de gust assaborir aquest moment, i vam pensar que amb quatre concerts en podríem gaudir molt més. I per últim, també ens permetrà homenatjar a cada actuació un disc diferent de la nostra trajectòria. Hi ha moltes cançons de cada disc que normalment no toquem als directes però que molta gent ens demana.



Com ambientareu els concerts perquè recordin cadascun un disc?
J.R: Encara estem acabant de veure com serà el format, perquè una cosa és el que vodríem i l’altra la realitat. La gent no entrarà a l’Apolo i semblarà una platja, però volem que qui vingui pugui sentir-se de nou en el marc del disc Postals, per exemple. Tenim diverses opcions a través de projeccions o decoració de la sala, però encara està tot una mica a l’aire.

Als concerts hi haurà els col·laboradors del disc?
J.R: No tenim les col·laboracions tancades per als concerts. Òbviament ens agradaria molt que hi vinguessin, però si ja ha costat quadrar-ho perquè tothom gravés al disc, ja no m’imagino citar-los tots en una hora i un lloc concret. Segurament hi haurà algunes col·laboracions, però no tots els dies. Ens molaria que hi fossin tots, però hem de veure qui pot i qui no...