La revista digital setmanal d'Enderrock
- 52
Millor disc de clàssica del 2014
Roger Padullés: "Als cantants catalans, Mompou ens entra d'una manera quasi imperceptible"
'Mompou Songs' (Opus Arte, 2014), el treball amb què el jove tenor sallentí Roger Padullés aborda el repertori de cançons d'un dels grans compositors catalans de la història, Frederic Mompou, s'ha endut el Premi Enderrock de la crítica al millor disc de clàssica del 2014 i també al millor disc de Patrimoni Català. Aquest exquisit treball compartit amb el pianista Iain Burnside és una prova més –ja en portem unes quantes– que els joves valors formats a Catalunya s'estan fent un espai propi al panorama internacional.
Text: Jordi Martí Fabra Fotos: Marta Escobar
EDR: Com sorgeix la idea de dedicar un treball a les cançons de Frederic Mompou?
Roger Padullés: Per ser-te franc, va sorgir durant un sopar. Acabava de cantar un recital a Londres amb Iain Burnside, i l'organitzador del concert i gran amant de la música Ian Rosenblatt –fundador dels Rosenblatt Recitals, en el marc dels quals s'ha enregistrat aquest treball– ens va comentar la possibilitat d'enregistrar un disc. Li vam proposar que estaria bé dedicar-lo a la música de Frederic Mompou, un compositor no gaire conegut al Regne Unit, i van confiar en nosaltres.
EDR: Recordes com vas entrar en contacte amb aquest repertori?
R.P: M'és molt difícil recordar quan vaig sentir Mompou per primera vegada, però imagino que devia ser escoltant algun enregistrament de Victòria dels Àngels, una cantant que va brillar enormement en l'òpera i amb un gust exquisit cantant cançons per a veu i piano del repertori internacional. Suposo que als cantants catalans Mompou ens entra d'una manera quasi imperceptible.
EDR: Creus que les cançons de Mompou estan prou valorades, o queden eclipsades per la seva obra pianística?
R.P: És innegable que Mompou és més conegut per les seves obres per a piano. En part perquè per als cantants internacionals el català no és una llengua habitual. Però Mompou té també producció en castellà, francès, gallec... D'altra banda, és feina dels músics catalans que correm pel món el fet de programar obres catalanes en els nostres recitals i d'ajudar a perdre la por d'interpretar peces en la nostra llengua als col·legues que s'hi vulguin atrevir. A Alemanya em vaig fer un fart d'impartir classes improvisades de pronúncia del català!
EDR: Per què vas triar Iain Burnside per a aquest projecte? Com el definiries com a pianista?
R.P: Amb l'Iain ens coneixíem d'un concert anterior plegats. És un pianista amb molt de prestigi internacional que ha enregistrat multitud de discos amb els millors cantants, però que al mateix temps desenvolupa una important tasca de docència a la Guildhall School de Londres. També és un gran comunicador que intervé regularment a la BBC i fins i tot fa de director d'escena de diverses obres de creació pròpia. És una sort i un plaer treballar amb ell. Com a pianista, i deixant de banda la seva gran capacitat tècnica, crec que és la combinació perfecta entre sensibilitat i estómac. A cap dels dos no ens interessa sortir guapos a les fotos sinó expressar emocions als que ens escolten.
EDR: Què va fer decidir-te per la música en lloc del periodisme?
R.P: He de dir que el periodisme m'entusiasmava i continua fent-ho. Vaig passar molt bons moments i vaig fer grans amics, però la sensació d'immediatesa i de contacte directe amb el públic és una cosa que t'atrapa i ja no et deixa mai. Ser amo de tu mateix i tenir camp per crear també són aspectes que em van estirar cap al cantó musical.