El cantautor de Montcada i Reixac ha gravat el seu tercer disc en solitari, Corazón de magüey (Calaverita Records, 2025). Adrià Salas aborda la maduresa creativa als seus 40 anys i, al marge de La Pegatina, amb qui fa més de vint anys que roda, ha trobat recer en la natura i aspira a tenir més calma. El disc es presentarà en directe el 6 de febrer a la sala Apolo de Barcelona

Text: Helena Morén Alegret. Fotos: Mireia Rodríguez.

La natura és l’eix central del nou disc. Què hi trobes?
La natura és ben present al disc, perquè el magüey és una atzavara mexicana d’on s’extreu el tequila, el mescal i el pulque. És una referència que també apareix a cançons com “Aire y tierra” i “Gorgonia”, que és un corall del fons del mar. Les cançons són un reflex dels sentiments del final d’una etapa en què la natura em demana buscar més pau i tranquil·litat.



Al tema “Corazón de magüey” cantes amb Maruja Limón ‘Antes todo era volar, ahora solo enraizaría’. És un retrat de com et sents?
Tant elles com La Pegatina hem viscut de tocar i viatjar pel món, però arriba un punt en què ja no gaudim dels estímuls. Ara em veig tornant a casa de la meva iaia a la Llagosta, on estic fent obres per anar-hi a viure, perquè amb La Pegatina ens hem agafat un any sabàtic. Tots hem notat que necessitàvem tornar a arrelar. Tres membres del grup han estat pares i ens hem donat espai per a altres projectes.

Cada cop hi ha més artistes femenines a l’escena mestissa?
Les Maruja estan en un moment boníssim, han viatjat a Alemanya, Turquia i els Estats Units, igual que la Balkan Paradise Orchestra. Ja era hora que passés amb formacions femenines, perquè hi ha un públic que ho demana. Fa molts anys que ens coneixem, som pràcticament de la mateixa quinta, a més de tenir uns referents semblants, com Ojos de Brujo, i dominar el llenguatge de la rumba.

A “De la tierra donde vengo” hi col·laboren el trio de xilenes Laia i Nano Stern. Com us vau conèixer?
Hem anat molts cops a Xile i hi hem descobert molts artistes. Sempre m’ha al·lucinat la música d’arrel llatinoamericana i fa anys una amiga em va recomanar Nano Stern, que té arrels hongareses. Toca molts instruments i ha investigat el folk xilè, Víctor Jara, Silvio Rodríguez... El vaig veure al Tradicionàrius, perquè la seva dona viu a Catalunya. La cançó està inspirada en el llibre La mujer habitada, de Gioconda Belli, que parla de la implicació social. Cinc minuts després d’haver-lo llegit em va sortir la cançó. El Nano i les Laia ja es coneixien, i elles em van demanar de col·laborar.



“Over the Rainbow” inclou la proposta balcànica de Bohemian Betyers. Quina relació has tingut amb els països de l’Est?
Amb La Pegatina hem tocat a diferents països de l’Est, com Macedònia, hem actuat a festivals balcànics, hem tocat amb Dubioza Kolektiv i sempre ens ha agradat Goran Bregovic. Amb els hongaresos Bohemian Betyers vam tocar “Quatre grapes”, una cançó seva en català, castellà i hongarès, davant quinze mil persones. Som superamics i un dia comentàvem que els joves ja no parlen de si els agrada un noi o una noia sinó que estimen persones. I com que Hongria és un país molt homòfob hem volgut reivindicar ‘el orgullo para los de antes’, perquè fins ara només es podia reivindicar a les festes LGTBIQ+, però actualment la societat ha anat evolucionant i és molt més sana.

A la cançó “La luna no se va a caer”, amb la xilena Natàlia Pérez ‘Cancamusa’, canteu: ‘Miente para saber lo que se siente’...
A.s: En aquesta cançó parlo de les baixes passions. Sempre he sigut molt purità i em costa treure la mala llet. Per a la gent com jo a qui li sap greu fins i tot dir una mentida piadosa, aquesta lletra és per cantar sense vergonya. Natalia Pérez és bateria de Los Bunkers i vaig pensar en ella perquè és una cançó del seu estil indie-pop.



“Cantos de sirena” és una cançó d’amor sobre ‘los que se juegan todo por vivir’. És una lletra a favor del coratge?
“Gorgonia” havia de ser la introducció de “Cantos de sirena” per la relació amb el mar, però he vist que també està molt relacionada amb la cançó “A los que” de La Pegatina. Aleshores era el meu jo del present que parlava al del futur, i ara és el present parlant al meu jo del passat. S’han invertit les posicions. La cançó és un agraïment al meu jo del passat per haver-se decidit a dedicar-se a la música. Al principi la música no era en el meu horitzó, perquè vaig estudiar periodisme, però em vaig llançar a tirar endavant un projecte musical, tot i que va ser una aposta arriscada.

I “Bélica” la fas amb el càntabre Pablo Gómez ‘Jaguayano’.
En els meus discos en solitari faig de prescriptor dels artistes que m’agraden. Al primer va sortir Lia Kali, en altres Ramon Mirabet o Rosalia. Penso que Jaguayano ho petarà, perquè té un rotllo Crystal Fighters a l’estil càntabre. La lletra va de com la indústria ven que dedicar-se a la música és bonic i màgic, i aquesta energia també fereix i es pot tornar “Bélica”. Tot el que ens fa vibrar als músics també ens pot generar patiment i angoixa per si venem entrades o tenim més likes.

Finalment, “A santo de qué”, amb la madrilenya María de la Flor, és una altra cançó d’amor. Quina és la relació?
Ella ja havia col·laborat amb Faneka i també són amigues amb Clara Fiol de Marala. La seva veu sona actual i alhora ancestral, com passa amb Valeria Castro o Sílvia Pérez Cruz. A la cançó hi ha referències que van de les ‘jacarandas’ al gessamí, la planta que tenia la meva iaia perquè no ens piquessin els mosquits. És una flor que em porta a casa. La lletra parla de l’amor arreu del món i cita l’apapachar, que és abraçar l’ànima d’algú.