No és habitual que un arxiu encarregui una producció musical, i menys que la iniciativa esperoni la creació d’un conjunt estable. El Museu de Lleida i la Fundació Horitzons 2050 volien plasmar la imatge sonora del llibre 'Misses i magníficats' del compositor renaixentista andalús Cristóbal de Morales, que forma part del seu fons.

Text: Jordi Martí i Fabra. Fotos: Juan Miguel Morales.

La proposta s’ha concretat en Ave Maris Stella de l’Ensemble Cristóbal de Morales (Ficta, 2024), dirigit pel vilafranquí Pere Lluís Biosca, reconegut com a millor disc de clàssica per la crítica als Premis 440 de Clàssica.



Com va néixer l’Ensemble Cristóbal de Morales?
La primera iniciativa va ser del Museu de Lleida, a través de la seva conservadora, Esther Balasch. Al museu exposen el llibre Misses i magnificats de Cristóbal de Morales, imprès a Lió el 1552. La seva idea era fer sonar la música impresa en aquest volum, i això és el que em van proposar. D’entrada va ser sorprenent, perquè aquesta mena d’encàrrecs no són habituals. A més, en aquell moment, ni tan sols tenia un conjunt per gravar-ho. Tot i això, ens vam entendre de seguida, vaig trobar els cantaires que necessitava i vaig proposar d’afegir-hi Juan de la Rubia a l’orgue.

Com et vas enfrontar a un compositor poc conegut com Cristóbal de Morales (Sevilla, 1500-1512? – Màlaga, Marchena o Toledo, 1553)?
Va ser com si s’alineessin tots els astres. Morales sempre m’ha agradat molt i amb el Cor Francesc Valls de la Catedral de Barcelona ja fem molta polifonia i l’hem interpretat diverses vegades. Dels tres grans compositors espanyols del renaixement, Tomás Luis de Victoria, Francisco Guerrero i Cristóbal de Morales, tradicionalment s’ha considerat Victoria el més important i reconegut. Però, més enllà de qüestions de qualitat, jo tinc molta afinitat amb Morales i, per tant, va ser com un regal. D’entrada no sabia com muntar el grup, i vam començar de manera poc ortodoxa sota la meva direcció, perquè de vegades aquests conjunts funcionen sense director. La idea era un grup d’un cantant per veu, per això ens diem ensemble i no cor, i sempre o gairebé sempre doblats amb l’orgue.



Més enllà del primer disc, el projecte està plantejat perquè tingui continuïtat?
Sí, perquè volem publicar una col·lecció que comprengui gairebé tot el llibre del museu, que són vuit misses i vuit magnificats. El projecte és tot un luxe per a un grup que comença. El primer volum és Ave Maris Stella, i ja hem gravat el segon, que sortirà al maig.

Les dues misses del primer disc, 'Quem Dicunt Homines' i 'Ave Maris Stella', no s’havien gravat mai? No, i aquest era un dels aspectes més sorprenents. Quan vaig començar a mirar les misses del llibre, n’hi havia moltes d’inèdites, per bé que són conegudes i han estat estudiades pels musicòlegs. El més sorprenent és que hi hagi tanta obra sense gravar d’un compositor destacat del segon renaixement. De les seves peces més populars, Mille Regretz i el Requiem, n’hi ha tres o quatre versions, que tampoc són moltes. Estem contents del resultat, perquè està molt bé que les partitures s’hagin editat, però si no es poden escoltar és com si no existissin.

Què hi haurà al segon volum d’aquesta col·lecció, que també editarà Ficta?
Hem enregistrat una de les grans misses de Cristóbal de Morales, Mille Regretz, també pel que fa a efectius perquè està gravada a sis veus. I una altra que es titula Aspice Domine, que és a quatre veus i que no havia estat mai abans publicada. Voldríem que la col·lecció combinés peces ja enregistrades amb altres que siguin inèdites, per tal de donar-les a conèixer i que es puguin escoltar a tot arreu. Això fa que la col·lecció tingui un valor especial i, a més, m’agradaria destacar el fet que un arxiu, en aquest cas el Museu de Lleida i la Fundació Horitzons 2050, hagin impulsat un projecte d’aquest tipus, perquè no és gens habitual.

La participació d’un organista de renom, Juan de la Rubia, dona un valor afegit al projecte?
Sí, perquè treballem junts a la Sagrada Família amb el Cor Francesc Valls i tenim molta afinitat. De fet, quan em van proposar el projecte sobre Morales de seguida vaig pensar en ell. Ara amb l’ensemble també farem una producció de la Missa de Barcelona, que és molt més antiga, del període de l’Ars Nova, i en aquest cas no hi haurà orgue. Però la idea és que sempre que fem polifonia ho fem amb el Juan, I no només per la seva manera de tocar, sinó perquè tant amb ell com amb els cantants mantinc un intercanvi d’opinions molt interessant. I, com que som tan pocs, m’agrada tenir-los en compte.

En el cas del primer disc, l’orgue pren molt de protagonisme a l’himne gregorià que funciona com a 'cantus firmus' de la missa 'Ave Maris Stella'.
Les dues misses del primer disc són una paròdia basada en materials previs. I en el cas de l’Ave Maris Stella vam gravar el cant gregorià, però entremig hi vam afegir uns versos d’orgue amb música d’Antonio de Cabezón, que és contemporani de Cristóbal de Morales. Aquesta mena de combinacions ja eren una pràctica habitual a l’època. Es tracta d’un disc i d’una formació de música vocal, però sempre que podem ens agrada donar cert protagonisme a l’orgue i a altres instruments. Al segon disc, per exemple, Juan de la Rubia toca dues composicions per a orgue sol de Morales que vaig trobar, “Sacris Solemniis” i “Josep Vir”. A més, a la cançó “Mille Regretz” del francès Josquin des Prez, sobre la qual està basada la seva missa homònima, toquem un claviorgue conservat al Museu de la Música i hi participa el contratenor Leandro Marziotte. I també hi hem inclòs la “Canción del emperador”, de Luis de Narváez, amb Josep Maria Martí que hi fa sonar una viola de mà.

Tu ets director, però fins a quin punt t’interessa la recerca musicològica?
Prefereixo que a la recerca s’hi dediquin uns altres, perquè ho faran molt millor. Per descomptat, si hagués de transcriure una missa de Morales de l’original, ho podria fer, perquè ho he estudiat, però em duria molta feina. En el meu cas puc triar quina missa va millor, amb quina formació, que totes les peces escollides tinguin certa relació i dibuixar una línia conceptual o històrica. Com a director puc abordar aquest vessant més musicològic, però per a la recerca d’anar a buscar als arxius ja hi ha especialistes molt més preparats... I, per tant, ho deixo a les seves mans.

A banda de la col·lecció vinculada al Museu de Lleida i a Cristóbal de Morales, amb l’ensemble treballareu altres produccions?
Sí, per descomptat. Estem en contacte amb el museu per a aquest projecte gros, amb un vincle i un agraïment especials perquè s’ha engegat gràcies a ells, però som independents. Tenim un management i fem concerts amb programes diferents, això sí, de moment gairebé tot centrat en polifonia del renaixement hispànic.

Què demanes a les veus integrants de l’Ensemble?
El més important és que siguin cantants que tinguin, al meu parer, la qualitat per poder cantar sols, que és molt difícil en aquesta música, i també que puguin fer-ho amb l’acompanyament de l’orgue. Al cor no hi pot entrar qualsevol veu.

I en un futur, t’imagines fent altres repertoris o participant en muntatges interdisciplinaris?
Sí, és clar, el que no farem de cop i volta és passar a ser un grup de quinze cantants, amb quatre per corda. Si féssim una producció relacionada amb el Barroc, necessitaria un baix continu i m’hi veig perfectament dirigint-ho, sempre que sigui un per corda. I també altres repertoris. Per exemple música romàntica per a quartet amb piano. I, evidentment, també l’enllaç que es fa ara entre la música del renaixement i la música contemporània, com la d’Arvo Pärt o Bernat Vivancos. Són projectes que segur que acabarem fent.

Quina és la base o la idea original des d’on t’agradaria treballar?
La idea de l’ensemble és fer música hispànica del renaixement, o propera a aquest món. No tindria sentit que gravéssim un disc sobre Thomas Tallis, perquè els anglesos ja ho fan molt bé i és la seva música. En canvi, en l’àmbit de la música hispànica, o fins i tot italiana amb autors com Palestrina, no hi ha tants grups que ho facin amb la mateixa qualitat que a Anglaterra, França o Alemanya. Volem anar per aquí i centrar-nos en aquest repertori. Evidentment, hi ha músics extraordinaris, com Jordi Savall, que fa una feina increïble i s’ha inventat un gènere diferent dels anglesos, anomenat so continental, amb una formació molt més gran.

El Cor Francesc Valls, que vas dirigir fins a la temporada passada, et va permetre fer una feina sostinguda i estable amb aquests repertoris?
Sí, també és un cor particular, com l’Ensemble Cristóbal de Morales, perquè és un cor creat a la Catedral de Barcelona, que també treballa per a la Sagrada Família. La seva finalitat principal és cantar les misses, tal com es feia antigament. Cada dia es canta menys en la interpretació dels motets, tot i que hi ha altres grups que ho fan. Fins fa relativament poc, a Europa, almenys en el món de l’Església catòlica, es feia a la Catedral de Notre-Dame de París i poca cosa més. En canvi, tant a la Catedral com a la Sagrada Família cada setmana es fan tres o quatre motets diferents. Si es tracta del repertori per a un concert només seran deu o dotze cada any, però de misses ja se’n fan entre cinquanta i setanta, més d’una per setmana Aquest ritme d’activitat ens ha donat un coneixement de l’estil i de la literatura de l’època que resulta impagable.



Un dels projectes de major rellevància del Cor Francesc Valls és el “Cant de la Sibil·la”, que no només s’ha recuperat a la Catedral de Barcelona sinó que s’enriqueix cada any amb noves aportacions contemporànies de compositors.
Sí, ja és tota una tradició. El Cor Francesc Valls va recuperar el “Cant de la Sibil·la” a la Catedral de Barcelona el 2009 [s’havia deixat d’interpretar el 1575], i dos anys després ja es va decidir que l’última estrofa consistiria en un encàrrec perquè algun compositor destacat pogués fer-ne la seva lectura. Durant la pandèmia vam publicar un llibre amb les peces de tots dels compositors que hi havien participat fins aleshores. La interpretació del “Cant de la Sibil·la” abans de la Missa del Gall a la Catedral no és que sigui exactament un concert, i tampoc és un acte litúrgic, queda una mica entremig. Però segurament és l’acte que ha donat més popularitat i reconeixement al cor.