En els inicis, el pianista i compositor Albert Guinovart (Barcelona, 1962) no tenia gaire clar que la seva manera d’entendre la composició pogués tenir un públic. Però, coses de la vida, la seva música ha acabat tenint un poder comunicatiu incomparable. El Premi 440 a la Trajectòria 2025 reconeix la seva qualitat, a partir de fites tan importants en el camí com les cançons de l’espectacle 'Mar i cel'

Text: Jordi Martí i Fabra. Fotos: Juan Miguel Morales.

Quan Dagoll Dagom et va encarregar les cançons de 'Mar i cel', l’any 1988, tenies previst establir-te a Londres com a pianista?
Sempre havia volgut ser compositor, però en entrar al Conservatori de Música de Barcelona vaig veure el pa que s’hi donava. L’entorn acadèmic era molt especulatiu i experimental. I en bona part encara és així. Allò no m’interessava i, com que tenia facilitat pel piano, vaig tirar cap a la interpretació, que també em satisfeia molt. Quan vaig acabar els estudis a Barcelona, vaig anar a Londres per continuar formant-me amb Maria Curcio. I al cinquè any que era allà, ja buscant-me la vida com a pianista, vaig rebre un avís...

Un avís?
Una amiga del conservatori que estava a Dagoll Dagom i havia fet cors de l’espectacle del Mikado, Isabel Soriano, em va avisar que la companyia preparava un gran musical i buscava compositor. Ella sabia que m’agradava fer cançons, em va proposar de presentar-m’hi i vaig fer les proves...

En què consistien?
Havia de compondre una cançó amb un cor i gravar-la amb un quartet vocal. Ho vaig fer i me’n vaig tornar a Londres. La sorpresa va ser quan al cap d’un parell de mesos em van dir que m’havien triat. I llavors vaig haver de decidir... Ho vaig consultar amb la professora, i em va recomanar que aprofités l’oportunitat. Jo no coneixia el món dels musicals i sort que era a Londres, perquè em vaig passar una setmana veient tot el que podia, matins i tardes. I vaig tornar a Barcelona.



Vas entrar al món dels musicals per la porta gran?
Sí, però no vaig deixar mai d’estudiar piano ni tampoc de tocar. Feia els meus concerts al cicle de Joventuts Musicals i tenia els meus contactes. Apostar per fer les dues carreres va ser un esforç doble, però m’ha satisfet molt perquè he pogut fer el que realment m’agradava, que és compondre i trepitjar els escenaris. Mar i cel em va servir per veure que la meva música podia tenir un públic. Fins aleshores no sabia si podia interessar res del que feia. Tot i això, fins a Flor de nit van passar quatre anys en els quals no vaig tenir ni un sol encàrrec de res. És a dir, que vaig tenir molt d’èxit amb Mar i cel, però tampoc em va suposar una allau de feina. I amb Flor de nit vaig haver de tornar a fer proves, i no em van agafar a la primera. Ha estat un camí llarg, però estic content de com ha anat.

Respecte als teus interessos musicals i el públic, has explicat que de petit el que t’atrapava eren les bandes sonores de Hollywood, un so que en bona part van fer compositors que havien fugit dels nazis a Europa.
Exacte! La música simfònica que escoltava era amb les pel·lícules. L’obra de músics europeus com Erich Korngold, i de nord-americans que van continuar en aquesta línia.

És una música clara, de melodia i tonalitat, que arriba a molta gent.
Sí, però això no vol dir que sigui una música fàcil. És molt rica. Per exemple, es notava que Korngold havia estrenat òperes a Viena. Feia una música basada en les melodies, i això és el que m’ha atret sempre. Els discos que em comprava de petit també eren tots ‘de melodia’, com ara Chopin, Rakhmàninov... No tinc un tarannà gaire rebuscat. El que em motiva és l’aspecte comunicatiu de la música, més que no pas l’especulatiu.
  Això no ho vaig escriure jo, és una mica de màrqueting [Riu]. Però bé, el text es refereix als meus interessos per Frederic Mompou i Xavier Montsalvatge. Crec que soc un producte artístic bastant lògic del que és ser intèrpret i compositor alhora. És a dir, hi ha molta gent que només es dedica a la composició i té altres perspectives. Els que som compositors i pianistes, si més no tots els que conec, el que volem és agradar al públic, fer una música que ens entusiasmi a nosaltres i que també entusiasmi el públic. En canvi, des del món de la creació de vegades sembla que pensar en el públic estigui mal vist. Però jo soc intèrpret i vull agradar.

És el mateix que representarien als Estats Units músics com George Gershwin o Leonard Bernstein?
Ja m’agradaria! Però una mica sí. M’agrada tocar el piano, sentir els sons no com una cosa només intel·lectual, sinó també física. Abans de les avantguardes del segle XX, tots els compositors eren intèrprets en major o menor grau, i fins i tot els primers de les avantguardes també trepitjaven els escenaris. Actualment, hi ha una separació més gran entre una creació més filosòfica i la pràctica de tocar. La composició cerca uns altres aspectes, que són molt respectables, per descomptat, però que en el meu cas no em semblen tan atraients.

En aquest sentit, hi ha una correspondència clara amb alguns referents literaris que has treballat, com Charles Dickens, Jules Verne o Àngel Guimerà, que són escriptors boníssims i alhora tremendament populars.
La veritat és que no ho havia pensat, però segurament seria això. El projecte al voltant de Jules Verne va partir d’un encàrrec del grup Spanish Brass, que em van demanar quaranta minuts de música. Vaig agafar les seves novel·les com a font d’inspiració, com una qüestió dramatúrgica que em facilités com a mínim el començament. I ha estat una obra que m’ha donat moltes satisfaccions, l’hem interpretat a molts escenaris i ens han donat premis. A vegades hi ha projectes que tenen més recorregut del que es podria esperar.



Al llarg de la teva trajectòria has rebut força encàrrecs per part de grups musicals, i també d’entitats de la societat civil.
I tant! La gent encara té iniciativa i és una sort poder escriure per a cors, per a cobles... o per a una empresa privada com la Franz Schubert Filharmonia. També he rebut encàrrecs d’institucions públiques, però en el cas d’empreses privades hi ha una aposta clara perquè sigui un projecte que agradi al públic i tingui èxit. Aquests aspectes pesen molt i de manera molt especial, per això el fet que confiïn en mi i creguin en la meva feina és una gran satisfacció.

Sempre has mantingut un equilibri entre els teus vessants de pianista i de compositor?
He tingut la sort de rebre encàrrecs com a pianista i compositor i m’agrada combinar les dues facetes. Hi ha temporades que no sé per què tinc menys feina de composició, i llavors m’aboco molt a estudiar repertori. I també viceversa, èpoques de més compromisos de composició que em deixen menys hores d’estudi. També he de dir que tinc facilitat per l’instrument, i això m’ha ajudat. El més complicat és quan tinc encàrrecs més comercials, per a la televisió i el cinema, amb terminis molt estrictes que fan que dormi poc i que segurament no arribi als concerts amb la frescor necessària. Però, en general, crec que ho he pogut combinar molt bé.
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Enderrock (@grupenderrock)