Amb 'Fluttering Wings' (Fresh Sound New Talent, 2024), Jaume Llombart (Igualada, 1980) ha rebut el Premi Enderrock-440 2025 de la crítica al millor disc de jazz. És un reconeixement merescut a un dels millors guitarristes de la seva generació, un músic que ha fet de la recerca, la versatilitat i la curiositat el seu segell personal, amb una trajectòria lluïda i plena de col·laboracions il·lustres

Text: Marti Farré. Fotos: Pablo Bustos.

Entre altres projectes, Llombart encapçala un sextet amb quasi tres lustres de vida on desplega en bona companyia tota la seva personalitat polièdrica i dinàmica. Com el zumzeig de les ales batent.



Per què has triat la imatge de les ales batent per titular el disc?
Amb el sextet cada any, més o menys, ens trobem per fer concerts, però no necessàriament per gravar un disc. Aquest cop, però, tenia nova música escrita i ganes de gravar-la. “Fluttering Wings” és un tema del baterista Joe Smith, que també és escriptor, i com a músic és un poeta. El títol és un concepte poètic que té una connexió amb el grup i la nostra manera de fer música.

A quina connexió et refereixes?
Amb les ales batents m’imagino l’aire i el moviment, i el grup té molt d’aire i de moviment en la nostra manera d’interactuar i de fer música. Em va agradar molt el símil i vaig demanar al Joe que fes un escrit amb aquesta idea per a la carpeta del disc. Abans d’enviar-me’l, me’l va recitar en un missatge d’àudio i vaig pensar que l’havíem de conservar amb la seva veu tan profunda.

Forma part de la idiosincràsia del grup fer un disc amb un ventall tan ampli d’autors i estils?
Ha estat així des del principi. M’agrada escriure música, i també m’inspira la dels altres. Vaig muntar el grup perquè durant uns mesos, el 2011, havia fet bolos amb Bill McHenry, acompanyat de Dee Jay Foster, Joe Smith i Enrique Oliver, tocant música seva inspirada en Ornette Coleman. I allò em va animar molt a escriure. Al primer disc del sextet, com a tribut al Bill, hi vaig incloure un tema seu. Sempre em passa que quan escolto alguna cosa que m’agrada, penso que m’encantaria tocar-la, ni que sigui, com en aquest cas, un tema d’Hermeto Pascoal, una coral de Bach, una composició de Guillermo Klein, o de Messiaen... Tot i que potser el proper disc serà de temes propis.



Vau gravar el primer disc el 2011, en directe, a la sala Robadors 23 de Barcelona...
Va ser el primer concert. El va gravar un amic i, tot i que va ser una primera presa de contacte, el vam penjar a les xarxes perquè sentíem que era el naixement de quelcom especial.

Amb això fa quasi tres lustres que toqueu plegats dient que feu ‘recerca i exploració’ i també ‘avantguarda’. En quin sentit?
Tant a l’hora d’escriure música meva com d’arranjar la d’altres autors, la recerca i exploració ve a través de la forma musical, de les diverses textures instrumentals i tímbriques que la banda em brinda. La formació de sextet és peculiar per si mateixa i també ofereix moltes possibilitats d’exploració. En el procés de creació afloren totes les influències que al llarg de tots aquests anys he anat recollint, influències que van des del bebop fins al jazz més contemporani, passant per la música clàssica, així com per recerques compositives més agosarades i més abstractes.

En el teu cas, contravenint certs tòpics, combines la recerca i la investigació compositiva amb la reivindicació de grans clàssics del jazz.
No és gens estrany, perquè de música només n’hi ha una. Si escolto ara Duke Ellington, encara m’emociona i el trobo nou, no em sembla una música antiga ni antiquada. Sempre m’han agradat molts estils, des que era petit. Les línies temporals sempre les he vist bastant difuses. Amb avantguarda o sense, heu estat els mateixos des de l’inici amb Pau Domènech (clarinet i baix), Miguel ‘Pintxo’ Villar (saxo), Alfred Artigas (guitarra), Marc Cuevas (contrabaix) i Joe Smith (bateria).
I continuarem sent els mateixos, tot i que un ara viu a Cuba i un altre a Berlín. En algun bolo hi ha hagut alguna col·laboració puntual, però el grup és aquest i no cap altre. El sextet va sorgir inspirat, com deia, en els concerts amb Bill McHenry i la música que fèiem. No era que la guitarra acompanyava i els ‘pitos’ feien la melodia, sinó que tots fèiem melodia i, a partir d’aquí, es creaven les harmonies. Aquell teixit harmònic em va inspirar molt i em va fer venir ganes de provar- ho amb una banda pròpia i compondre música original. Llavors tenia 30 anys i vaig sentir que era el moment d’emprendre el meu projecte com a líder. Havia tingut alguns grups de música original –com el projecte Happy House, amb Albert Cirera, Dani Domínguez i David González–, però aquella gira em va dur a llançar-me. Em va venir al cap, per exemple, la idea de posar-hi dues guitarres, que no és el més habitual en un grup de jazz, oi?

No, no ho és. En què et vas basar per trobar un altre guitarrista com Alfred Artigas?
Amb ell ja ens coneixem de fa molts anys, perquè vam estudiar junts. Un dia, en una classe col·lectiva, vam haver de tocar Béla Bartók a dues guitarres i vam pensar que havíem de fer alguna cosa junts. Ho vaig visualitzar i em va agradar molt la idea de les dues guitarres. Me les imaginava a una banda i a l’altra del sextet, com dues columnes aguantant una estructura, explorant les possibilitats tímbriques per poder eixamplar les harmonies, creant una textura conjunta… Em va venir al cap la formació instrumental que buscava i, amb aquesta, ja tenia en ment els músics. Escrivia la música pensant en qui tocaria.

I com vas elegir a la resta de músics del sextet?
En aquell temps tocava habitualment amb Miguel Villar i m’agradava molt el color del seu saxo tenor. I també la sonoritat del clarinet baix de Pau Domènech, amb qui tocava en altres projectes. De la mateixa manera, van arribar Marc Cuevas i Joe Smith. Tots els músics del sextet tenen una sensibilitat molt especial com a músics i com a persones. Són grans amics i bellíssimes persones. Des del primer moment hi ha hagut una energia amb
molt d’amor, molta dedicació i molt de feeling. Sempre és un plaer treballar amb ells.



Com vas arribar al jazz i vas decidir dedicar-te a la música com a professional?
El primer disc que vaig comprar amb els meus diners, als 9 o 10 anyets, va ser el Surfin’ USA (Capitol, 1963), dels Beach Boys. També vaig passar pel hip-hop espanyol i altres músiques populars. Vaig arribar al jazz a través d’un seminari de l’Escola de Música d’Igualada, on hi havia Joan Monné, Jordi Ruiz, Joan Marcet, Benet Palet, Matthew Simon... Aquell va ser el primer contacte. Jo ja tocava la guitarra, però no escoltava discos de jazz, més enllà d’algun de l’Enciclopèdia del Jazz. Allà vaig descobrir la improvisació en el llenguatge jazzístic de primera mà. Abans només tocava algun solo de temes com “Hotel California”, seguint les passes del meu germà gran, que també tocava la guitarra i feia solos de Gary Moore i Joe Satriani. Tot i això, quan era adolescent vaig aparcar la música durant uns anys. Va ser quan cursava el Batxillerat artístic, perquè pensava que volia ser pintor.

 

I quan t’hi vas reenganxar?
Va ser als 17 o 18 anys, perquè em van trucar per tocar en una orquestra de ball. Vaig tornar a agafar la guitarra i vaig reconnectar amb la música. Era una època en què no tenia gaire clar què fer amb la meva vida. Gràcies a l’oportunitat de l’orquestra de patxanga, recordo el primer bolo que vaig fer. Quan em van pagar, vaig pensar: ‘Hosti, crec que podria treballar fent això!’ Va ser la meva entrada professional a la música. Que em paguessin fent jazz ja va ser més tard. Devia ser quan vas estudiar a l’Esmuc. Què recordes d’aquella etapa?
Va ser meravellosa! La recordo amb moltíssim amor, amb molta energia. Va ser una època molt intensa i especial. Vaig conèixer gent que ara són dels meus millors amics, músics increïbles, que admiro moltíssim, professors que es van convertir en grans amics i que em van ajudar molt, com Eladio Reinón. Vaig començar a tocar amb ell i de sobte ja estava gravant un disc on hi havia també el Jordi i el Mario Rossy. És a dir, va ser com un somni fet realitat. A Igualada érem quatre o cinc que tocàvem jazz i la meva arribada a Barcelona va ser un canvi substancial en tots els sentis.
 

EL LLEGAT DEL HOT BLUES

Però a Igualada hi havia locals com el Hot Blues on tocaven grans músics de jazz.
Van crear una programació trepidant, però després van haver de parar. No es pot dir que la ciutat hagi estat mai un santuari del jazz, però el Hot Blues va ser un oasi de bona música gràcies a l’amor i a la dedicació del Gès i la Marien, conjuntament amb els seus fills.

Has esmentat Jordi Rossy, amb qui toques sovint, per exemple amb el trio amb Carme Canela.
Ha estat un dels meus mentors. Gràcies a ell he pogut tocar amb figures com Al Foster, Chris Cheek, Steve Cardenas, Joey Baron, Doug Weiss, Joshua Redman i Mark Turner, entre d’altres; músics que són els meus ídols. No m’ho podia acabar de creure. Ell em va donar confiança, perquè anima tothom a ser un mateix i té una actitud increïble. No puc estar-li més agraït per totes les oportunitats que he tingut gràcies a ell.

Quins altres músics catalans t’han influenciat?
Si miro enrere, també em va inspirar moltíssim Jordi Matas. Recordo el primer cop que el vaig veure tocar. Jo devia tenir 17 anys i ell 22. Escoltar-lo em va canviar la vida, va ser el meu primer ídol de carn i ossos amb la guitarra. I penso també en el pianista Roger Mas, amb qui estudiàvem junts i tenia una sofisticació que no era normal. Era un gust quedar amb ell i el seu grup per tocar els seus temes. Va ser com un altre professor. I molts altres que també han estat molt importants com Ernesto Aurignac o Enrique Oliver.



Més enllà dels músics amb qui has treballat, un dels projectes més rellevants de la teva trajectòria va ser un disc només de guitarra titulat SOLO (Underpool, 2015). Com vas plantejar aquest format?
Em fa gràcia que m’ho preguntis perquè ara mateix estic treballant en el pròxim disc, que serà un altre solo. Jo era molt fan dels discos de Thelonious Monk a piano sol i m’apassiona la tècnica de l’stride piano, en què la mà esquerra va saltant pel teclat, que ell tant utilitzava. Amb la guitarra no hi ha tants referents que ho facin, i amb SOLO vaig provar de portar la tècnica pianística a la guitarra. Em vaig inspirar en l’estil monkià, tocant els temes que feia amb la tècnica de l’stride. No volia copiar ni transcriure literalment, sinó tocar els temes que feia Monk i portar-los a la guitarra fent-hi petits arranjaments. Quan ja en tenia quatre o cinc, vaig anar a veure Sergi Felipe, que just començava a donar forma a la discogràfica Underpool, i li vaig proposar d’enregistrar-ho per veure com ho sentia des de fora.