“M’exalta el nou i m’enamora el vell.” Aquest famós vers de J.V. Foix pot servir per descriure amb precisió l’obra de Benet Casablancas (Sabadell, 1956), un compositor de llarga trajectòria que acumula tota mena de guardons internacionals, i que ha estat objecte de retrospectives i revisions diverses de la seva obra en els principals escenaris internacionals

Text: Enric Ros. Fotos: Juan Miguel Morales.

Coincidint amb el Premi al Millor Compositor atorgat per la revista 440, tenim el plaer de conversar-hi, repassant el bo i millor d’una carrera que fusiona amb saviesa l’esperit de l’avantguarda amb l’assimilació fecunda de la tradició. En definitiva, allò nou i allò vell aplegats.



En quin moment vas decidir dedicar-te a la composició?
No tinc consciència d’haver-ho decidit, pròpiament. Crec que l’impacte de totes les grans obres que vaig anar descobrint em va generar una mena de desig de donar-hi una resposta personal. La necessitat expressiva em va portar a prendre la temerària decisió de mirar de dir alguna cosa pròpia amb un instrument com el piano o el quartet.

Quina importància creus que té l’educació a l’hora d’apreciar obres contemporànies, o fins i tot de gaudir de la tradició de la música clàssica?
De vegades la música clàssica ha estat vinculada, de manera reduccionista, a un cert elitisme. Tot i això, crec que entre el pretès elitisme i el populisme que busca arribar a com més gent millor, sense mirar prim en la qualitat, tenim l’escala de l’educació. I això és fonamental, perquè estic convençut que quan la persona és educada, en tots els àmbits, és quan es torna veritablement lliure, per tal d’escollir, per exemple, la música que vol escoltar. Vull que cada cop hi hagi més gent que s’emocioni escoltant una simfonia de Brahms o una obra de Stravinski, independentment que també pugui gaudir d’altres manifestacions expressives més populars. I per a això només hi ha una via, que és l’accés a l’educació.

Quina importància té la tradició en la teva obra?
Per expressar-se en qualsevol llenguatge artístic cal conèixer a fons les eines de l’ofici. La meva generació va tenir més difícil accedir a certs coneixements del que ho pot ser ara mateix. De jove, comprava els llibres a Londres, els discos a Andorra i les partitures a Nova York, i això m’alimentava culturalment i artísticament. Després vaig tenir la sort d’estudiar composició a Viena amb Friedrich Cerha. Allà vaig poder analitzar a fons Stravinski, Britten o Ligeti, a qui posteriorment vaig conèixer i tractar. Recordo que Cerha em va donar un bon consell per escrit, que em va marcar molt: “En el nostre ofici sempre estem aprenent, però hi ha dues dificultats fonamentals per encarar. Una és mirar de fer coses noves, i l’altra és avançar per poder trobar-se un mateix, i aprofundir en el propi coneixement”. Però això és sobretot un anhel. L’única cosa que es pot fer quan treballes és no escatimar esforços i mirar d’assolir el màxim nivell. Després, el ressò que pot trobar l’obra ja no depèn d’un mateix. Per tant, podríem dir que el passat és essencial per mirar endavant?
Efectivament, crec que l’obsessió pel presentisme és un error. Quan un comença, pot sentir la temptació de pensar que tot s’inicia amb ell, però el més important no és buscar la novetat per la novetat, sinó cercar l’originalitat. Per això has de conèixer el que han fet els altres, però sobretot escoltar-te a tu mateix. Certament, els grans mestres, que han vingut abans que nosaltres, poden arribar a ser dissuasius, atesa la seva gran qualitat. Però si es mira bé, el llegat del passat es troba també en alguns dels grans ‘edificis artístics’, com la música de Bach. Quan escoltes una de les últimes cantates de Dietrich Buxtehude, per exemple, ja s’hi pot identificar Bach. I tampoc podem entendre la música instrumental de Bach sense Vivaldi. Per això és molt important assimilar tota aquesta tradició, i després mirar d’escriure la música que escoltes dins teu, que lògicament estarà alimentada per tot el que s’ha fet abans. Sempre ha estat així. Creus que actualment hi ha una certa obsessió per la ‘modernitat’ a l’hora de crear música?
La idea del progrés lineal ja va quedar refutada, des del vessant filosòfic i ideològic, als anys vuitanta. De fet, diria que, quan veiem el món actual, més aviat tenim motius per pensar que estem fent una regressió. En el terreny artístic és especialment greu aplicar aquest criteri evolutiu i historicista, de manera ingènua. En això, em pregunto, en què és més gran el Rèquiem de Ligeti, que estimo amb veneració, que el Rèquiem d’Ockeghem o de Fauré? La característica comuna pot ser que cap d’ells substitueix els altres. Segurament, no trobaríem acceptable viure en les condicions materials de l’època de Haydn, però en canvi els seus quartets de corda són tan moderns com en el moment en què es van compondre. Resulta més ‘moderna’ una de les obres de Haydn que acabo d’esmentar, quan es toca veritablement bé, que molta de la música escrita la setmana passada.

Penses en el públic o els intèrprets quan estàs creant una obra?
Reconec que no em resulta més fàcil escriure música ara que abans. És evident que, amb els anys, he assolit uns recursos, però sempre és una recerca permanent. No busco afalagar un públic imaginari, però tampoc escric només per a mi. La comunicació, tant amb el públic com amb els intèrprets, és molt important. De fet, els músics són essencials a l’hora de fer créixer la pròpia obra. Jo he tingut la sort de treballar amb excel·lents directors i instrumentistes, gràcies als quals he après molt i he avançat com a creador. Sempre és un gran enriquiment veure com responen audiències diferents a una mateixa música, o com intèrprets d’alt nivell fan seva la teva obra. Recordo, per exemple, quan el Diotima Quartet, un ensemble que em fascina, va interpretar els meus epigrames inspirats en Fernando Pessoa o el Quartet núm. 3. Alguns crítics van pensar que era també una obra nova, malgrat que no hi havia canviat ni una nota en quinze anys. Per acabar, ens pots fer cinc cèntims d’algun dels teus darrers projectes?
Per sort, tinc més feina que mai, començant per enllestir dos llibres. A més, he rebut l’encàrrec per fer obra amb Michala Petri, virtuosa de la flauta dolça barroca i contemporània, així com una gravació de L’Auditori de Barcelona, que em fa molta il·lusió. Tinc també converses estimulants amb el Liceu, el Palau, Peralada... i més endavant vindrà una segona òpera. Aquest estiu presentaré el Jardí de Haikus al Festival de Santander, a principi de la temporada vinent l’OBC reposarà els Tres epigrames, i finalitzaré la Residència com a compositor a Sabadell amb la integral de l’obra per a piano amb dos concerts a càrrec de David Casanova. Tal com veus, no em deixen jubilar!