Després del seu pas fugaç pel Grup de Folk, el cantautor, poeta i actor galàctic Oriol Tramvia (Barcelona, 1951) va irrompre fa cinquanta anys a l’escena catalana a mitjan dels setanta amb un directe impactant que va quedar reflectit a l’àlbum 'Bèstia!' (Edigsa/Zeleste, 1977)

Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Juan Miguel Morales.

Cridava l’atenció per la seva actitud iconoclasta i rebel, un posat punk avant la lettre, quan el moviment just es considerava a les beceroles. Tot i la seva presència intermitent, aquest llegendari artista barceloní, que ara confirma el seu comiat dels escenaris, ha forjat una carrera musical per la qual ha rebut el Premi Enderrock d’Honor.



Com et defineixes?
Soc un home lliure i ja està. Més aviat em considero un artista de la classe mitjana. No soc músic ni soc actor. Per a mi, un músic és algú que sap llegir una partitura i fer arranjaments. I un actor és un personatge que té un mètode amb el qual és capaç de fer-te riure o plorar. Cap d’aquestes dues característiques es donen en mi...

I et definiries com a poeta?
Poeta, sí que m’agrada. Els poetes ens inventem milers d’històries per poder-nos guanyar la vida. Què són Leonard Cohen o Bob Dylan? El problema és que no conec ningú que es guanyi la vida només fent poesia. Els grans poetes, que n’hi ha molts, han conreat tots altres gèneres, per exemple la novel·la.

Avui ets capaç de distingir l’Oriol Pons de l’Oriol Tramvia o el personatge s’ha menjat la persona?
No, ja no els distingeixo. He pensat molts cops en el que em preguntes i crec que porto bé el personatge. De fet, quasi et diria que em sento més còmode amb el Tramvia, perquè em dona més possibilitats de bellugar-me. Sempre he intentat ser jo i no imitar ningú. La primera vegada que vaig agafar una guitarra va ser als 12 o 13 anys. Vaig agafar-ne una de l’armari de la meva germana gran, i vaig començar a cantar a l’aire, perquè no sabia com posar la mà: ‘No vull anar al cole, no vull anar al cole, no vull anar al cole!’. M’hauria pogut passar pel cap intentar tocar una cançó que conegués, però no, m’ho vaig inventar tot! A partir d’aquí va venir tot un procés del qual jo no era conscient fins que vaig decidir posar-me el nom d’Oriol Tramvia, no sé gaire bé per què. I aquest personatge m’ha anat bé perquè no m’ha dut tant enllà que no el pogués controlar.



Quan va néixer el personatge d’Oriol Tramvia?
Va ser amb el disc Bèstia! Ara tinc 74 anys i als 17 ja formava part del Grup de Folk, però allà encara era l’Oriol Pons. És a dir, que ara fa 50 anys que soc Oriol Tramvia. Quan vaig entrar al Grup de Folk em vaig quedar molt flipat amb Pau Riba i Sisa. Vaig pensar que tots tres podríem fer un trio. Però no va sortir...

Els ho vas proposar?
No, que potser m’haurien dit que sí! Ser Oriol Tramvia m’ha permès saltar del teatre a la música. Entre els cantautors soc actor, i entre els actors faig cançons. El fet de fer cançons m’ha dotat de tota una personalitat, i m’ha anat molt bé perquè m’he estalviat molta pasta en psicòlegs i psiquiatres.

Musicalment has fet coses molt diferents. Quins són els teus artistes referents?
No són gaires, però els meus artistes referents són sobretot músics del país. M’agrada escoltar Sisa i Pau Riba, però també Roger Mas, La Ludwig Band…. Cito gent d’aquí perquè de fora tinc clar que prefereixo els Beatles, Rolling Stones, Who, Crosby, Stills & Nash, la Incredible String Band… Tots els hippys! Sempre m’he posat amb la vida per davant i he volat sense paracaigudes. No he tingut gaire temps per mirar i escoltar altres propostes. Soc fill de la primera generació de després de la Segona Guerra Mundial, que no va patir ni la guerra ni la postguerra més dura. Els Beatles van ser clau. Van aixecar una catifa i llavors hi havia milers i milers de joves amb capacitat per comprar un disc.

Com t’has relacionat amb els músics?
He escoltat molta música i he treballat amb músics. Quan faig una cançó, l’ensenyo i l’explico als músics. I com menys acadèmics siguin, millor m’hi entenc. Fa molts anys que toco amb els mateixos i m’hi trobo molt còmode. Avui dia els músics en saben molt i no cal que els digui res, ja saben què han de fer.

Després del Grup de Folk i del 'Bèstia!' vas desaparèixer dues dècades i no vas tornar a gravar fins després dels 50 anys, en que has publicat mitja dotzena de discos com a cantautor. Què va passar?
Vaig començar fent folk i rock, però després vaig fer teatre i m’hi vaig passar molts anys. Com a cantautor tenia massa responsabilitats, muntar una empresa, pagar autònoms i havia de competir amb altres. I no ho vaig voler fer. Mentrestant, el teatre m’ha anat de collons. Fent obres en català he actuat de Nova York a Mèxic, Bogotà, Amsterdam, Múnic, Berlín o Hamburg. He pogut treballar pel Centre de Dramàtic i pel Teatre Nacional. Durant dos anys vaig fer el musical Dancing, i amb La Cubana vaig fer una gira per l’Estat espanyol. Tot i això, continuava sent cantautor perquè m’emportava la guitarra, continuava escrivint, però després aquí no tenia continuïtat perquè no estava al mercat.



Tens moltes cançons escrites que no s’hagin arribat a gravar mai?
Potser sí, no ho sé. No tinc cap queixa de com m’ha anat perquè no he aconseguit consolidar un públic fidel i addicte. Si ara posés Oriol Tramvia al cartell d’una sala vindria molt poca gent. A mi se’m coneix pel Bèstia! i poca cosa més. Però ja em sembla molt bé, estic molt d’acord amb tot el que m’ha passat.

Com a mínim la gent sap qui és Oriol Tramvia.
És un nom que sona, però no saben qui soc. Quan vaig anar a viure a Sant Feliu de Llobregat em va passar una cosa divertida. Anava a comprar el diari i demanava que me’l guardessin cada diumenge. La senyora em va preguntar a quin nom i li vaig contestar ‘Oriol’. Immediatament va contestar ‘Oriol Tramvia’, però no em coneixia de res. Li vaig preguntar com ho sabia i em va dir que era un nom que deia la seva mare. O sigui, Oriol Tramvia és un nom que sona, però res més!



Això també és triomfar en certa mesura!
Tot depèn del que entenguis per triomfar. Si per triomfar s’entén que he guanyat molts calés, que visc en una casa amb piscina i que tinc una agenda de collons, no he triomfat. Però no considero que això sigui triomfar. Per mi, és una cosa molt diferent. Puc dir que sempre he estat conseqüent amb mi mateix. He passat estones econòmiques boniques i estones que no ho han sigut tan, però malgrat això i de tots els errors que hagi pogut cometre, al final he fet la pau amb mi mateix. Per mi, això sí que ha estat triomfar. Ara, si em preguntes per la fama, no. Soc conegut, però no soc famós. I em sembla molt bé.

Has rebut el Premi Enderrock d’Honor i el teu germà t’ha escrit una biografia. Què en penses?
Que ja soc gran. Fins i tot ja hi ha gent que em cedeix el seient al tren! Estic profundament agraït amb el premi, i com que no m’ho esperava només puc donar les gràcies. Si heu decidit donar-me’l, per alguna cosa deu ser. L’únic que voldria és que tota la gent de la meva edat, tots els meus companys de quinta i també els que són una mica més grans, també el rebessin. Ja està. No tinc cap desig ni tinc cap enyor.

Abans de l’entrevista, has confessat que no ho has anunciat però que has decidit plegar. Per què?
Ningú m’ho havia preguntat encara, però la meva etapa justiciera i de profeta ja s’ha acabat. No som immortals i dono les gràcies que m’he de morir. A Europa l’esperança de vida és cada vegada més gran i no cal que ens aferrem tant a la vida. Ja estic retirat, tot i que si hi ha una bona oferta comercial, potser m’ho repenso. No puc ser més clar. Considero que la meva veu ja no és la que era perquè tinc 74 anys. I si la gent ha passat 50 anys que li sonava el nom d’Oriol Tramvia, però no sabia què cantava ni què feia, em sembla collonut que segueixi sent així. No em cal més, me n’aniré per la porta de servei, que deia Joan Salvat-Papasseit.