El llibre Cançons en bell llemosí (Segona Perifèria, 2025) recull les lletres en català de Quimi Portet (Vic, 1957), un artista de 67 anys que des dels quinze fa concerts. Sovint, Portet ha fet el posat que les lletres no eren la seva prioritat, perquè per al cantautor, guitarrista i compositor d’El Último de la Fila la música era la que manava en les seves creacions. Ara bé, això no treu que és una persona viscuda i llegida

Text: Helena Morén Alegret. Fotos: Juan Miguel Morales

Després de tres dècades de fer cançons Quimi Portet ha desenvolupat un univers ‘en bell llemosí’ amb un segell propi irònic, l’empremta del qual té una munió de seguidors, com el prologuista, l'escriptor Quim Monzó (“Magne estudi introductori”) i el seu fidel amic Manolo García (“Colossal epíleg”).
 
De qui va ser la idea d’aplegar les teves lletres en català, teva o de l’editorial?
L'origen és meu. En topar amb elles, vaig pensar 'tinc 130 lletres i m’agradaria almenys tenir-les recopilades'. Avui amb internet, sempre les pots trobar, però ja feia temps que estava treballant amb anar-les recopilant. Quan les vaig veure totes juntes, vaig pensar, 'ostres, fa un cert goig, és un cançoner modern i simpàtic'. I vaig trucar en Miquel Adam, de l’editorial Segona Perifèria, i es va motivar de seguida.

De quina manera es va motivar el teu editor i tu mateix?
Al Miquel li feia il·lusió el projecte, i vam començar a recopilar fotos, lletres, textos, a revisar-ho... Ell va suggerir de seguida que hi escrivís unes introduccions a cada disc, i jo vaig proposar també una introducció general, i m'hi vaig posar. En 15 dies ho tenia tot, no sé què em va passar. I amablement, el Quim Monzó em va dir que  me n'escriuria un pròleg, el qual vaig agrair immediatament. I un dia estava parlant amb el Manolo [García]: 'Manolo, faig un llibre, per què no m'escrius alguna cosa sobre el llibre?'. L'endemà em va enviar ja “Colossal epíleg”. 
 
Amb Quim Monzó us coneixeu gaire?
No. Jo li vaig demanar perquè em feia molta il·lusió, però vaig pensar que en Quim deu estar fins al nassos que li demanin coses i no sabia si en tindria ganes. Però va dir que sí de seguida. Va fer una introducció molt curiosa, molt Quim Monzó, i molt literària. Li agraeixo moltíssim. Ens coneixem molt poc. De fet, ell ho diu en el text, i és veritat. Bé, no és veritat que no ens coneixem de res, perquè hi ha un punt d’això molt literari. Jo he estat al programa radiofònic d’Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico, i alhora jo era amic del Ramon Barnils, que era molt amic seu. I havíem coincidit algun cop amb el Manolo, per exemple al programa televisiu Persones humanes, amb el Mikimoto, i hi havia el Quim allà. Veure'ns, sí que ens hem vist, però realment no es pot dir que siguem unes persones que hàgim tingut una relació.
 
Al pròleg diu que ets “l'aclamada estrella de la música moderadament moderna” i sembla haver copsat el teu món. Sents que tens seguidors il·lustrats? 
Jo l'admiro molt. Jo soc músic de música popular que escriu les seves lletres amb el màxim d'il·lusió, però en Quim és una persona que es dedica a la literatura. L'admiro profundament. L'admiro, òbviament, com a escriptor, però també admiro la persona, el sentit de l'humor, la manera com s'enfronta a l'actualitat i en general a tot. Agraeixo molt que una persona així tingui la deferència d'escriure'm el pròleg i que digui alguna cosa amable de mi... em sento honorat.
 
Amb això que comentes, les clucades d'ull en els teus textos, fins i tot tenen més gràcia. Com quan parles del debat de si ets poeta o lletrista.
Per a mi és secundari el debat. Jo faig lletres per cançons, aquesta és la realitat. No soc un escriptor pur ni em considero un poeta. El cert és que puc ser humorista, puc resultar irònic o fins i tot sarcàstic en alguns moments, però quan escric lletres intento no ser frívol. Intento respectar la llengua, respectar els cànons mínims de la música popular de tots els temps, adaptat al rock. Faig molt més soroll que un músic popular del segle XVIII, perquè tinc molt més aparells que fan molt més soroll, però intento no ser frívol amb la llengua ni amb el text.

També escrius que hi ha qui et “subministra combustible raonablement literari”. Per a tu la música és entreteniment o cultura?
A veure, per a mi l'entreteniment, tot l'entreteniment, és cultura. I finalment la cultura és entreteniment. L'espècie humana es va inventar la cultura un cop tenien ja menjar, estaven calentons i tenien una mica de temps lliure; no podem separar la cultura de l'entreteniment. I menys en un cas com aquest, de música popular, que és cultura pop, sense pretensions altament intel·lectuals. És un gènere menor i em costa molt de veure la diferència entre entreteniment i cultura.
 
Escoltes música actualment d'altra gent?
Últimament escolto molt poca música i tendeixo molt a revisitar clàssics, sobretot dels anys 70. I periòdicament hi torno. I ara els anys 90 ja són uns altres clàssics, com Soundgarden o Nirvana, i m'agrada revisitar-los també. Òbviament, de tant en tant, sents material nou. El que passa és que ara estem passant per un moment on la música de guitarres, que és la que a mi m'interessa, està passant per una època més aviat fluixeta. Però sé perfectament que tornarà.
 
De fet, sembla que ja està tornant ara el rock de guitarres, amb Dan Peralbo, La Ludwig Band, Sidonie, etcètera.
És una mica cíclic. Porto tants anys en aquest planeta que ja he sentit molts cops el 'ja no es toquen guitarres'. No patiu, ja tornaran. Jo sempre estic en el mateix lloc. Però sempre m'interessa el que fa la gent jove. Amb els anys perds una mica aquella empenta totalment entusiasta d'escoltar tot el nou que surt, i a més ara surt molta, molta música. No crec que hi hagi ningú que pugui estar al corrent de tot. A la nostra època es publicaven sis discos al mes i, d'internacionals, deu. Podies escoltar el material nou que hi havia. Ara és més difícil, però dins de les meves possibilitats sí que intento estar-ne al corrent.

I ara que has aplegat les teves 130 lletres, què ha canviat més de les primeres en català de 1987 fins a les que vas fer el 2020?
Quan era jovenet em costava molt poc escriure lletres. També tenia molta més audàcia i era molt més insensat o inconscient. De gran treballes més, i intentes no fer quedar malament els teus familiars. Costa una mica més fer lletres, però també és altament satisfactori aconseguir-les. Potser no pots tocar els temes de l'enamorament amb la mateixa frivolitat amb què els tocaves amb 30 anys. Pot existir el tema, però sempre existeix d'una altra manera. Ningú espera de tu que siguis un disbarat d'emocions ni de passió. Però en canvi apareixen altres coses, com l’enyor, la melanconia, el paisatge... Quan ets jove, el paisatge t'importa un colló, ni se t’acut mirar per la finestra. Amb l'edat apareixen temes nous i en treus partit de tots, i per a mi són altament evocadors. I suposo que per la gent que els llegeix també ho poden ser.

Quina és la cançó que, segons tu, perd més empenta sense música? I de quina n'estàs més orgullós, despullada com a poema?
En el primer disc, que està fet molt ràpid, potser hi ha alguna cançó que sense la música costa una mica. Però també les lletres expliquen el que ve després i tampoc podíem fer la trampa de treure-les. I en canvi, n'hi ha unes quantes que sense música funcionen molt bé. Podria dir: “Homes i dones del cap dret”, “Tinc una bèstia dintre meu”, “Vida interior d'un lluç”... N'hi ha moltes cançons que elles soles tenen vida literària humil, humilment literària.
 


Escrius al llibre: ‘Per algun cronista motivadíssim, 'Persones estranyes' (Quisso Records, 1987) és en part responsable del naixement del “rock català” dels noranta, però fa de mal dir’. Fer 'Cançons en bell llemosí' també és per deixar constància de la feina feta per a l'escena catalana?
No, en absolut. Jo no ho he fet per l'escena musical catalana, l'he fet per a mi aquest recull. Jo soc aquest i escric així, però mai he tingut una consciència de ser capdavanter de res ni de cap moviment. De fet, he tingut sempre una inclinació a no fer-ho, això.

Però alhora hi ha l’efecte baula de música en català que es crea, per exemple, quan vau fundar el Col·lectiu Eternity (2014-2015), amb Sisa i Oliver...
Sí, jo soc el del mig sempre. Perquè jo vaig començar a funcionar en català en una època que no hi funcionava ningú. Abans hi havia hagut el Pau Riba i el Sisa, el Toti Soler..., gent increïble amb cançons molt boniques. I durant els anys 80 hi va haver una baixada. I sí, hi va haver els Duble Buble i algun més, però eren coses molt underground. Aleshores, potser amb aquesta mica de visibilitat que em va donar ser de l'Último i tenir accés a bastanta gent, als mitjans, i a un estudi de gravació durant 15 dies ­—ho explico molt bé al llibre—, vam pensar 'vinga, doncs a l’atac'. I no s’ha d’oblidar que el Manolo va ser part d'això: va ser coproductor d'aquell disc meu en català. I ho vam passar bomba fent-lo. Persones estranyes està fet molt de pressa en aquell moment que el Manolo estava malament, però no se li pot negar la participació.

A 'Hoquei sobre pedres' (Quisso Records, 1997) busques ja l’equilibri entre humor i introspecció? Escrius una frase que fa pensar-hi: “Soc perfectament conscient que de vegades això que els meridionals consideren alegria no és altra cosa que una forma sorollosa de la tristesa”.
Això sempre ho he pensat. Quan entres en un bar i sents tota aquella cridòria i sembla que estiguin tan contents, si te'ls mires bé veus que estan molt tristos en el fons. Això ho fem molt bé els italians, els catalans i els castellans. Ho fem i és una forma histèrica de superar la tristesa. I no puc negar que formo part d'aquesta comèdia. A l'Hoquei sobre pedres hi ha una exploració de l'humor, ja tinc 39 o 40 anys; a Persones estranyes en tenia 27, i és molt diferent. A 40 anys tens més consciència. Ve igual de gust dir les humorades i les xorrades de sempre, però les tamises una mica i les contraposes a algun pensament mínimament seriós. A mi sempre m'agrada l'humor, però també hi ha alguna part seriosa i emocional. D’una mena de filosofia de via estreta; vaja... filosofia de bar.



Contraposes el disc 'Cançoner electromagnètic' (Quisso Records, 1999) amb el següent, 'Acadèmia dels somnis' (Quisso Records, 2001): un el fas completament sol a l'estudi i a l'altre hi convides un munt de músics. 
Sempre m'ha agradat molt l'estudi. Jo vaig començar amb uns estudis plens de magnetòfons, tallant i enganxant cintes. L'ofici era molt més complex que ara que hi ha molt la informàtica i no és tan divertit. Abans era tot molt molt manual, i la cinta pesava, havies de rebobinar, i mentrestant podies explicar acudits. Tot ha evolucionat, però m'hi he adaptat perfectament. M'ho vaig passar molt bé quan començava amb els magnetòfons i m'ho he passat bomba amb els ordinadors. Finalment, jo el que vull és gravar una cançó en el format que sigui. Si al principi es gravava amb vinils, bé, i si d'aquí uns quants anys es graven amb paelles d'alumini, les gravarem amb paelles d'alumini. El fet de compondre una cançó i escriure una lletra és el mateix ara que al segle XV. Un tio que s'exposava amb un llaüt i que estava enamorat, feia el mateix que faig jo, actualment, per més ordinadors que hi posi. S'ha d'inventar un text, unes harmonies i una estructura. Aquest joc és el mateix. La resta és tot accessori.
  El següent disc és precisament, ara que hi ha tant de terraplanista, 'La terra és plana' (Música Global, 2004). Un recull que inclou “Francesc Pujols” o “Macarrons” i del qual al llibre destaques “Remotes revifalles” amb un text de Lluís Massana.
Vaig fer La Terra és plana com un acudit, i vaig pensar que era una troballa espectacular. Amb 'La terra és plana ho sap tothom' vaig pensar que tothom es partiria el cul de riure. I realment es van partir el cul, tot va anar molt bé. I vaig entrar a internet, i vaig trobar una web —el 2004 no n'hi havia moltes— que es deia The Earth is Flat i era un disbarat amb tot de colorins. I vaig pensar, 'hòstia, aquests són dels meus, uns catxondos, com jo; he de conèixer aquesta gent'. I vaig començar a mirar i vaig veure que no, que ho deien seriosament i vaig flipar! Després s’ha sabut que hi ha terraplanistes i fan congressos, però llavors encara no se sabia.

El disc 'Matem els dimarts i els divendres' (Música Global, 2007) pren el títol d’una carnisseria i dius que el disc és boníssim. Ets molt sibarita en el menjar i en la música tu?
Sí, m'agrada menjar bé i sa. No soc ni vegà, ni vegetarià, ni macrobiòtic, ni res, però m'agraden les coses bones, tirant a tradicional, equilibrat: m'agrada menjar carn, m'agrada menjar verdura... I m'agrada que el menjar sigui molt bo, perquè he estat molts anys a la carretera, amb el meu amic Manolo i amb el meu amic Antonio [Fidel], i hem menjat molt malament, molts anys. I des que me n'he cuidat jo, he intentat que tot fos molt bo. No soc un gran cuiner, ni un pijo del menjar, però sí procuro que tot sigui molt bo i molt agradable, i que sigui un plaer seure a la taula i menjar-s'ho. I aquesta carnisseria del disc va desaparèixer i era molt bona. Era a l'Esquirol, Can Careda.



El disc 'Viatge a Montserrat' (Música Global, 2009) té 'hits' com “Homes i dones del cap dret”, “Si plou, ho farem al pavelló” i “Sabadell”, però al llibre tu et fixes en com un videoclip casolà assoleix l’emissió al final d’un TN. Aquestes coses realment et fan gràcia?
Em fan gràcia i no llàstima perquè em dedico a la música popular, i quan treiem un disc el que volem és que la gent se n'assabentin i volem riure i passar-ho bé, també. No m'agafo tan seriosament a mi. Mai he pensat que soc un poeta incomprès, tot i que en algun moment no m'han entès gaire bé. Jo he estat una persona molt afortunada, tant amb la carrera amb el Manolo com amb la meva posterior. Perquè he fet coses bastant estrambòtiques i sempre he tingut a un mínim de gent, com per seguir funcionant, fer concerts. I em va fer molt riure que en el telenotícies posessin aquell vídeo tan delirant. Estàvem amb l'Albert Pla i amb el Joan Miquel Oliver aquells dies, i vam riure molt amb el vídeo: és un disbarat absolut. Però bé, la lletra és maca, i era una manera que aquesta cançó arribés. S'ha fet molt popular i quan la toquem directe, la considerem un humil hit.
 


Cantes ‘potser sí que soc fràgil, però la meva fragilitat no és comercial’ (a “Cançó ingràvida”). És així?
Efectivament, hi ha molta gent que juga a ser fràgil per fer pena. Quan era petit, algun cop havia fet veure que anava coix perquè em miressin les nenes. Deien ‘ai pobrissó, què li passa?’. I hi ha artistes que encara ho fan, això: es presenta superfràgil davant de l’audiència, i totes les senyores i senyors el troben fràgil. Jo no soc fràgil, ho sento. M'encantaria fer pena a la gent, però com que no ho soc, no puc simular-ho. En algun moment, amb alguna lletra, ho dic, per si algú pica, però no soc fràgil. Tampoc no soc un valent ni un forçut, però no soc fràgil.
 
Amb 'Oh My Love' (Música Global, 2012) assenyales un canvi d’etapa evident: a “l’infantilisme crònic” o “immaduresa tardana”, ara s’hi afegeix certa “melanconia” i “tristor” de fer-se vell. Però sempre hi ha bromes noves com cantar sobre el Kevin i la Sharon socarrimats al sol. Aquest llibre ajudarà a anar més enllà de la broma?
“Sunny Day" encara la toquem en directe i té els seus moments. Sempre hi ha gent disposada a riure d'aquest humor que finalment és tradicional d'aquesta cultura. Que això no serà mai mainstream també és una obvietat. Però clar, jo vinc d'una època que ja hem estat mainstream. No he intentat mai ser d'art i assaig, ni una cosa superrefinada per a unes minories. Em surt això. És molt difícil que amb aquesta carrera en solitari arribem al mainstream, perquè hi ha alguna cosa una mica pertorbant en la meva manera d'escriure i de tocar que em fa molt atractiu per a una sèrie de gent, però totalment irrellevant per a una altra. Canto unes enormitats tan grosses, amb unes guitarres tan distorsionades, un baix que està tan alt i una bateria que fa cops tan violents que és molt difícil que algú estigui cuinant macarrons i escoltant un disc de Quimi Portet, i escoltar-ho al 50%. El meu disc l'escoltes o no l'escoltes: no està pensat per ser música lleugera. No ho puc evitar. Vam gravar “Rius de Babylon”, aviam si trobàvem el nostre nínxol en el món de la música més comercial, però se'ns van veure al plumero de seguida.



I arriben els dos últims LPs, 'Ós bipolar' (Música Global, 2016), on participa Núria Graham i Joan Miquel Oliver, i 'Festa major d’hivern' (Fina Estampa, 2018), on dius que ets un ‘poeta menestral’ (“Centre de biomassa”).
Jo tinc una gran confusió sobre la meva procedència. Vinc d'una família desestructurada i molt caòtica, i no tinc cap consciència de res ni de venir de cap lloc. Jo vaig aparèixer en aquest planeta i he fet el que he pogut, però no estic molt connotat. Realment, per exigències del guió, m'he hagut d'espavilar. Ni soc menestral, perquè no he sortit d'una botigueta, ni soc totalment working class, ni soc un pijo. Soc un cas rar, com molts altres casos rars, d'una època de confusió, que eren els anys 50-60.

També hi reflexiones sobre el “Pànic escènic”.
Sí, tothom té pànic escènic. Els que no en tenen són uns que ho dissimulen molt bé. Jo en tinc, però també tinc els meus sistemes per enfrontar-m’hi: explicar acudits amb l'Ángel Celada (bateria), un culet de whisky —si hem de ser honestos—, treballar o afinar una mica amb la guitarra, els amplis o parlar amb el Gerardo (mànager). Hi ha de tot, però el pànic escènic el tenim tots perquè és una bestiesa: sortir amb els teus amics davant d'unes persones molt contentes que han pagat una entrada i els has d'entretenir la pròxima hora i mitja, i fer-ho molt bé, perquè diguin “són boníssims, ja veuràs com sona”.
 
'Si plou ho farem al pavelló (Live in Cincinatti)' (Fina Estampa, 2020) és un disc en directe que vas publicar durant la pandèmia. Per a molts, aquell moment va suposar un abans i un després; per a tu també?
Ens vam passar un any sense tocar en directe, i en el nostre cas fa molta pena, perquè som grandets i cada bolo que fem és divertidíssim. Gaudim molt dels bolos ara, perquè també sabem que algun dia ens avisaran que parem: o un metge, o un psicòleg, un psiquiatre o un familiar, diran, 's'ha acabat fer gires'. Per tant, passar tot un any sense fer bolos va ser un punt trist. Jo em vaig distreure molt amb el disc en directe, vaig muntar un pollastre terrorífic, però esclar no és el mateix que anar de concert, que és molt divertit. Tocar en directe és una benedicció per a nosaltres —el Jordi Busquets (guitarra), l’Ángel Celada (bateria) i la Txell Rovira (baix)—. I per al públic espero que també. Tots els concerts que vinguin benvinguts són.
 


En pròleg, Manolo García escriu: “en Portet treballa com un escarràs, talment com un antic poeta noucentista (per) obrir bretxa amb la seva catapulta d’emocions en l’alt mur mental tancat a priori de l’oient o el lector”. Quins oients o lectors t’has trobat?
En Massana, que és un amic meu i surt a la cançó “Francesc Pujols” entre totes les celebritats. Ell és també el responsable del ‘T’estimo truita’. He trobat gent amb qui m'entenc moltíssim. I també n'he trobat que no m'entén gens, que és normal, no passa absolutament res. Entenc perfectament que jo resulti estrambòtic a algú per a qui la música és una simple distracció i una simple manera de passar el temps. Però sempre hi ha aficionats a la música a qui els agrada que hi hagi tantes guitarres i bateries, i també n'hi ha amb un sentit d'humor especial, que els agrada que això sigui així.
 
Com serà el proper disc —o projecte literarimusical— de Quimi Portet?
Ho ignoro, però serà boníssim [RIU]. Jo soc incapaç de treballar en dues coses en paral·lel. Hi ha un disc que s'està fent, però m'hi he de posar... Quan tingui temps. Si hi ha salut, sortirà el disc, i estic segur que serà boníssim. Però aquest any 2025 em sembla que farem altres coses.