Després de dos discos com a part del duet Bounce Twice, l’artista urbana sabadellenca Cristina Pujol ‘Lil Aiden’ ha encarat l’any amb el seu debut en solitari. El llarga durada Coco (Delirics, 2025) és rap actual amb quinze peces tenyides de clarobscurs i històries crues i personals

Text: Èlia Gea. Fotos: Martina Martininkk.

Lil Aiden s’estrena en solitari amb una proposta més ancorada al rap que al trap de Bounce Twice: “Va ser una etapa en què donava més importància a la meva part més esbojarrada per amagar el que sentia, darrere una màscara de persona festiva i alegre”. El seu primer disc és un pas “cap a la maduresa” i confessa que se sent més lliure i autèntica en el hip-hop perquè “permet una expressió més honesta”.



El títol de Coco és una referència al sobrenom afectuós que li va posar el seu pare de petita, i respon a la mateixa idea del disc: “Llenço pedres en forma de cançons per alliberar-me i tornar a ser aquella Cristina petita, ingènua i innocent, i ho faig per no enfonsar-me en l’obscuritat de la maduresa”. I, precisament, hi fa referència a la cançó de títol mèmic “No lo sé Rick” –amb NK Profeta– o a “15 de juny”, sobre el paradís perdut de la infantesa i el xoc, sovint dolorós, amb la vida adulta.



L’àlbum no està exempt de crítica, com per exemple amb la reivindicació feminista que entoma amb la Canchalera a “Labia y miel”. Una de les cançons més crues és “Perdonar”, on l’artista vallesana es despulla amb una història dura i personal sobre el perdó pòstum a la seva mare, amb qui tenia una relació especialment tortuosa: “Al final, perdonar és un gest egoista perquè, si no perdones, qui s’enduu la ràbia ets tu”.