Gigi Ros presenta el seu àlbum de debut, 'Kamikaze' (Música Global, 2025), una fusió de pop alternatiu i electrònica experimental que explora les contradiccions emocionals a través d’un viatge fosc i alhora lluminós. Després de cinc anys de trajectòria, aquest disc marca el naixement d’una nova etapa en la carrera de l’artista barcelonina

Text: Glòria Romero. Fotos: Arxiu.

'Kamikaze' és un títol potent. Quina és la idea o actitud que hi ha al darrere? Va aparèixer juntament amb la cançó?
Representa viure amb intensitat, arriscant-se i donant-ho tot sense pensar en les conseqüències. El títol prové del japonès, on vol dir ‘vent diví’, però es va associar als pilots suïcides de la Segona Guerra Mundial. Aquesta dualitat entre allò sagrat i temerari ressona amb les cançons del disc, que són com missions suïcides emocionals: moments en què em llanço a les meves emocions, sabent que em poden ferir, però sentint que val la pena. La cançó va aparèixer primer, i va ser l’última que vaig compondre. Fins llavors no sabia quin seria el títol, però quan vam fer aquesta cançó, va ser com una revelació, vaig entendre que resumia perfectament el concepte de l’àlbum.

Com definiries el so de 'Kamikaze'?
És pop en català, però sempre buscant els límits del gènere, jugant amb l’electrònica, amb textures noves. No vull quedar-me només en el que s’espera de mi o en el que ja funciona. Vull explorar, jugar, crear el meu propi univers sonor. Hi ha una actitud molt clara de “què passa si provo això?”, “i si barrejo allò?”. És un disc molt honest en aquest sentit.



Depèn de qui l’escolti, pot sonar molt pop o molt electrònic, i m’agrada que se situï al mig. El simbolisme visual i conceptual té un pes important en les teves cançons. Què t’aporta?
M’interessa molt el concepte de collage pop, una tendència actual, perquè em permet combinar diferents elements i referents de manera lliure, sense complexos, tot connectant el passat amb el present. Em permet incorporar influències d’altres arts i enriquir el missatge. No vull inventar res de nou, sinó expressar la meva veritat amb honestedat. Això fa que la música connecti millor amb l’oient. 

El disc combina força i fragilitat. Creus que aquestes emocions són contradictòries, o reflecteixen la complexitat humana?
M’identifico molt amb la contradicció, entre ser vulnerable i sentir que aquesta vulnerabilitat em dona força i energia. Per a mi, és un equilibri entre extrems. M’interessa explorar els grisos i la complexitat, no les coses simples. Al disc es poden trobar lletres molt crues i esquinçadores, però també moments de llum i esperança. Volia sortir de la zona còmoda i expressar-me tal com soc, sense preocupar-me per encaixar en gèneres o complaure. Aquest disc ha sigut un procés alliberador, on he pogut deixar sortir la meva veritat. Al final, la vida és un caos que, d’alguna manera, funciona.



A la cançó “Màrtir” hi sona un fragment d’“Ojos verdes” cantat per la teva tieta àvia, la Tia Paca. A més, a “Cremen” hi ha un fragment d’“Azúcar, canela y clavo” i aquest també és el títol de l’última cançó del disc. Què t’ha portat a incorporar-hi aquestes referències?
La història de la Tia Paca, que volia ser cantant, però no va poder per les limitacions de l’època, m’ha marcat profundament. Volia fer-li un homenatge recuperant el seu llegat. El fragment d’“Ojos verdes” que se sent a “Màrtir” és una gravació antiga on ella canta, i aquest fragment és el que vaig incloure a la cançó. D’altra banda, la introducció d’“Azúcar, canela y clavo” a “Cremen” i el títol de l’última cançó del disc, també “Azúcar, canela y clavo”, formen un cercle tancat, que l’arrodoneix. A l’última cançó, li parlo directament, com si pogués dir-li tot el que no vaig poder.



Com vas decidir incloure una cançó com “Copi”, amb un estil més lleuger i energètic, dins un disc que té molts moments foscos?
La veritat és que vaig tenir molts dubtes perquè estèticament es diferenciava força de la resta del disc. Però quan la vaig començar a interpretar en directe, m’hi vaig reconciliar. Va ser com una entrada d’aire fresc.

Per què?
Perquè mostra una part divertida que també em representa. El disc parla de polaritats, i no volia que fos només fosc, perquè no soc només això. “Copi” explica un moment de plenitud, una eufòria que es viu a fons, com un viatge accelerat en cotxe, en aquell instant perfecte. 



“Turuturutu”, amb la col·laboració de Mama Dousha, és l’altre punt fresc de l’LP, on celebreu l’amistat. Amb aquesta cançó volies fugir del relat habitual de l’amor romàntic? 
Més aviat volia parlar d’un altre tipus d’amor, perquè sovint sembla que només es destaqui l’amor romàntic. De fet, “Turuturutu” celebra l’amistat, una connexió profunda on ens entenem i acceptem tal com som, cosa que no sempre passa en les relacions romàntiques. Pel que fa a la col·laboració amb Mama Dousha, ha estat molt especial. 

I com ha estat incloure aquesta col·laboració després de tants anys compartint camins?
Amb Mama Dousha hem compartit camins des de l’inici. I ha estat el fet d’haver-nos anat ajudant mútuament el que ens ha portat a fer aquesta col·laboració plegats, ha estat com un petit regal que ens hem fet l’un a l’altre. En definitiva, tot el disc està fet amb gent que estimo, i això és un luxe enorme.