La revista digital setmanal d'Enderrock
- 563
L’antropòloga social i cultural, a més de docent i investigadora de la Universitat d’Andorra, Ingrid Blanc reflexiona sobre els drets culturals de les persones amb discapacitat
L’artista imaginari com a artista ideal
Projecteu-vos a la zona d’espectadors del teatre municipal de la vostra localitat, esteu impacients i expectants per conèixer la nova companyia d'artistes locals. Puja el taló i la música comença a ressonar per tota la sala. I us pregunteu qui són aquests que toquen. Com imagineu l’equip artístic, els músics, el repartiment o el seu equip tècnic? Els podríeu descriure?
Text: Ingrid Blanc. Fotos: Gerard Mercadé.
Probablement, tots i totes compartim un imaginari de l’”artista” basat en l’experiència i les vivències pròpies relacionades amb els diferents modes de creació artística, producció, difusió, distribució i diversitat de les expressions culturals. És a dir, del resultat de la creativitat de persones, grups i societats, que posseeixen un contingut cultural i de la qual tothom, alguna vegada, ha participat o gaudit.
No obstant això, la vivència compartida amb referència al procés artístic està estretament relacionada amb la construcció cultural de valors i significats de què és ser artista i com han de ser les seves creacions. D’aquesta manera, podríem afirmar que s'estableix una estructura jerarquitzada que diferencia i legitima certes pràctiques, costums i creences creatives i els seus agents implicats. De manera que l’existència de cànons estètics i funcionals poden limitar i acotar el sorgiment de nous artistes i noves expressions culturals, com també la imatge de qui és l’artista.
En aquest sentit, en l’imaginari col·lectiu de l’artista, generalment no s’inclou les persones amb discapacitat i, per tant, les persones que se surten de la norma no acostumen a ser agents actius de la creació artística i musical i, en conseqüència, no s’espera que siguin els artistes, els creadors o els agents de la funció.
Si fem l’exercici de revisar el recorregut històric, les persones amb discapacitat han tingut un paper relegat en la vida pública a conseqüència de l’atribució de trets característics no-normatius i d’aptituds no-capaces per pertànyer a la vida social, comuna i ordinària. En altres paraules: hi ha una relació entre la definició de categories cognitives, estètiques i ètiques amb l’exclusió i la marginació social. Per aquest motiu, en l'imaginari col·lectiu del perfil d'artista, segurament, no ens plantegem que sigui una companyia formada per persones amb discapacitat física, sensorial o intel·lectual.
<iframe width="560" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/zAbdYmp2ACo?si=nvQz26-yjU_XEEGD" title="YouTube video player" frameborder="0" allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" referrerpolicy="strict-origin-when-cross-origin" allowfullscreen></iframe>
Però n'hi ha. És el cas dels Cracs de l'Andi, que l'any passat va fer una desena d'actuacions pel territori català versionant cançons com el "Coti x coti" de The Tyets. Aquest grup de música, format per persones amb la síndrome de Down i d’altres discapacitats intel·lectuals, va sorgir de la combinació de la passió d’uns incipients artistes i el suport de l’Associació Andi Sabadell.
Com a societat hauríem de reflexionar si els atorguem el mateix reconeixement i valor a la feina i a l’esforç com ho faríem a un grup d’artistes normatius i normalitzats. A on està el límit per validar els resultats de les creacions artístiques? Si l’art, la música i altres formes d’expressió cultural ens commouen i contribueixen al nostre creixement personal, no seria suficient per validar-les?
Pel que fa als artistes amb discapacitat visual, voldria presentar al multiinstrumentista andorrà Toni Fernàndez. Des del seu vessant més social, reivindica la necessitat de normalitzar en l’escena musical els artistes amb discapacitats, d’una banda, per superar les actituds paternalistes i condescendents i, de l’altra, per assumir i integrar en l’imaginari col·lectiu que les discapacitats són un tret més de les persones i no una limitació. Dit d'una altra manera, Fernàndez ens proposa tipificar allò que ens sembla extraordinari, com és que una persona cega toqui el piano, o com el Joel Bueno, un jove de 16 anys i amb paràlisi cerebral, pugui interpretar música amb els ulls. Són situacions que requereixen suport i adaptacions, però són igualment vàlides, valuoses i terrenals.
<iframe width="560" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/73T5xWkPieA?si=nvQz26-yjU_XEEGD" title="YouTube video player" frameborder="0" allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" referrerpolicy="strict-origin-when-cross-origin" allowfullscreen></iframe>
Tot i semblar una comparació grotesca, aquesta necessitat d’exhibir persones atípiques o anormals en un videoclip, al damunt d’un escenari o en una performance on l’artista o els protagonistes són personatges culturalment acceptats, em recorda a la tendència occidental dels relats eurocèntrics i colonialistes dels segles XIX i XX. Aquests es caracteritzaven per exposar, catalogar i institucionalitzar cultures, costums i cossos no europees en museus etnogràfics (avui en dia segueixen dempeus: el Tervuren de Bélgica, el Musée de l'Homme y Quai Branly-Jacques Chirac de París, el British de Londres o el Museu Etnològic i del Museu de Cultures del Món de Barcelona —inaugurat el febrer de 1949 sota el nom de Museo Etnológico y Colonial—, entre d’altres) o les exposicions de persones —els zoos humans— a l’Exposició Universal de París de 1878 o l'Internacional Colonial d’Amsterdam de 1889.
Tot i estar en un altre temps, ens trobem davant de la mateixa problemàtica: quin ús i quins significats atribuïm a les persones amb discapacitat a la indústria musical? Les Nacions Unides signaven el 2005 la Convenció sobre la protecció i la promoció de la diversitat de les expressions culturals per subratllar l’existència heterogènia dels processos de creació, participació i transmissió de les expressions culturals com a element essencial de la humanitat. No obstant això, el document emfatitza la necessitat de la interculturalitat o la multiculturalitat, la presència, la interacció equitativa i el diàleg entre les diverses cultures o realitats ètniques en un mateix context.
Però, i si la diversitat també està en allò que anomenem capacitat i funcionalitat? Les capacitats i habilitats ens descriuen? Hauríem de definir-nos per les nostres habilitats? Quin és el límit entre el reconeixement i la posada en escena de persones amb discapacitat per atraure l’atenció del públic? L'ús de la imatge de persones amb discapacitat pot arribar a ser un ús comercial o és realment representatiu? O bé, els actors amb discapacitat actuen com els demanem que actuïn perquè és com creiem que haurien d’actuar les persones amb discapacitats? Hi ha paternalisme en el moment que demanem que els actors siguin persones amb discapacitat perquè els volem representar i donar visibilitat? No seria millor, simplement, legitimar les seves creacions i expressions culturals sense intervenció? En definitiva, ens falten referents reals?
No sempre quan s’utilitzen termes com “diversitat”, “igualtat” i “accessibilitat” van acompanyats d’accions genuïnes. De tant en tant, la lògica mercantil, l’explotació i l’abús de poder es troben subtilment en expressions i creacions culturals.
Les noves agendes mundials, com l’Agenda 2030 i Pla de drets culturals de Barcelona (2021), situen la perspectiva de gènere i l’òptica interseccional al centre per garantir un sector cultural i creatiu més divers, inclusiu i equitatiu. Es pot exemplificar amb l’objectiu 5 del primer dret a assolir per la Ciutat Comtal: vetllar que tothom tingui accés i pugui participar en la creació artística comunitària, amb l’objectiu de cohesionar els barris, transmetre, generar i aportar coneixements de manera col·lectiva.
Anhelar els drets humans i culturals (ONU, 1948 i ONU, 1966) de totes les persones hauria de ser inherent als programes i projectes de les polítiques públiques en matèria de cultura. Comprendre que l’accés, el consum, la representació, la participació i el gaudi de les expressions i creacions culturals és fonamental, d’una banda, per al desenvolupament integral de la persona, i de l’altra, per l’enfortiment de la vida democràtica i per trencar vells estigmes basats en els discursos de la normalitat, la capacitat i la funcionalitat –cosa que perpetua la desigualtat i els obstacles en els sectors culturals i creatius–.
De manera que és un deure moral i una responsabilitat compartida entre tots i totes no solament respectar-nos i reconèixer els nostres valors artístics, sinó garantir el dret a l’accés a l’educació artística, musical i cultural per un exercici artístic digne i reconegut. Així, segurament, en el nostre imaginari col·lectiu del perfil ideal d'artista integrarà altres realitats creatives i de producció cultural.
No obstant això, la vivència compartida amb referència al procés artístic està estretament relacionada amb la construcció cultural de valors i significats de què és ser artista i com han de ser les seves creacions. D’aquesta manera, podríem afirmar que s'estableix una estructura jerarquitzada que diferencia i legitima certes pràctiques, costums i creences creatives i els seus agents implicats. De manera que l’existència de cànons estètics i funcionals poden limitar i acotar el sorgiment de nous artistes i noves expressions culturals, com també la imatge de qui és l’artista.
QUI ÉS L'ARTISTA ESPERAT?
La nostra societat —tradicionalment heteropatriarcal, normalitzadora i capacitista— ens defineix i ens classifica, normalment, de manera binària per construir els relats identitaris. Aquestes categories i etiquetes d'adjectius oposats es basen segons les nostres habilitats, capacitats, orígens, identitats de gènere, i sexe biològic, entre d’altres: les dones i els homes; les persones amb capacitats i les persones amb discapacitats; els d’aquí i els d’allà; les persones sanes i les malaltes; nosaltres i vosaltres... Aquest conjunt d’idees i de valors per definir a les persones s’assumeixen com la veritat universal, però, són el resultat del context històric i cultural.«No s'espera que les persones amb discapacitat siguin els artistes»
En aquest sentit, en l’imaginari col·lectiu de l’artista, generalment no s’inclou les persones amb discapacitat i, per tant, les persones que se surten de la norma no acostumen a ser agents actius de la creació artística i musical i, en conseqüència, no s’espera que siguin els artistes, els creadors o els agents de la funció.
L’ARTISTA ÉS L'ALTRE
Parlem del concepte d'alteritat –jo em defineixo per contraposició a qui ets tu – i com aquest influeix en l’elecció i definició de l’artista modèlic. Si atribuïm a l’altre trets característics contraris als normatius (és a dir, un cos normatiu i sa, intel·ligent i d’aquí), l’estem excloent de la vida social, pública i jurídica. Per consegüent, les seves possibilitats per desenvolupar-se i participar en la vida cultural en totes les seves dimensions estan restringides. D’aquesta manera, podem afirmar que hi ha una relació amb els sistemes d’opressió, els discursos de deslegitimació amb les limitacions i constrenyiment a esdevenir una persona amb tots els drets de la ciutadania.«Hi ha una relació entre la definició de categories cognitives amb l'exclusió i la marginació social»
Si fem l’exercici de revisar el recorregut històric, les persones amb discapacitat han tingut un paper relegat en la vida pública a conseqüència de l’atribució de trets característics no-normatius i d’aptituds no-capaces per pertànyer a la vida social, comuna i ordinària. En altres paraules: hi ha una relació entre la definició de categories cognitives, estètiques i ètiques amb l’exclusió i la marginació social. Per aquest motiu, en l'imaginari col·lectiu del perfil d'artista, segurament, no ens plantegem que sigui una companyia formada per persones amb discapacitat física, sensorial o intel·lectual.
<iframe width="560" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/zAbdYmp2ACo?si=nvQz26-yjU_XEEGD" title="YouTube video player" frameborder="0" allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" referrerpolicy="strict-origin-when-cross-origin" allowfullscreen></iframe>
Però n'hi ha. És el cas dels Cracs de l'Andi, que l'any passat va fer una desena d'actuacions pel territori català versionant cançons com el "Coti x coti" de The Tyets. Aquest grup de música, format per persones amb la síndrome de Down i d’altres discapacitats intel·lectuals, va sorgir de la combinació de la passió d’uns incipients artistes i el suport de l’Associació Andi Sabadell.
Com a societat hauríem de reflexionar si els atorguem el mateix reconeixement i valor a la feina i a l’esforç com ho faríem a un grup d’artistes normatius i normalitzats. A on està el límit per validar els resultats de les creacions artístiques? Si l’art, la música i altres formes d’expressió cultural ens commouen i contribueixen al nostre creixement personal, no seria suficient per validar-les?
«Les discapacitats són un tret més de les persones i no una limitació»
Pel que fa als artistes amb discapacitat visual, voldria presentar al multiinstrumentista andorrà Toni Fernàndez. Des del seu vessant més social, reivindica la necessitat de normalitzar en l’escena musical els artistes amb discapacitats, d’una banda, per superar les actituds paternalistes i condescendents i, de l’altra, per assumir i integrar en l’imaginari col·lectiu que les discapacitats són un tret més de les persones i no una limitació. Dit d'una altra manera, Fernàndez ens proposa tipificar allò que ens sembla extraordinari, com és que una persona cega toqui el piano, o com el Joel Bueno, un jove de 16 anys i amb paràlisi cerebral, pugui interpretar música amb els ulls. Són situacions que requereixen suport i adaptacions, però són igualment vàlides, valuoses i terrenals.
<iframe width="560" height="315" src="https://www.youtube.com/embed/73T5xWkPieA?si=nvQz26-yjU_XEEGD" title="YouTube video player" frameborder="0" allow="accelerometer; autoplay; clipboard-write; encrypted-media; gyroscope; picture-in-picture; web-share" referrerpolicy="strict-origin-when-cross-origin" allowfullscreen></iframe>
ENTRE EL RECONEIXEMENT I L'EXOTISME MUSICAL
Tots i totes podem decidir quina actitud adoptem davant de la pluralitat d’experiències i realitats personals, socials i culturals. Una mostra de les diverses posicions que es poden adoptar cap als altres és, en primer lloc, presumir, explotar i exposar el ventall de formes de vida.Tot i semblar una comparació grotesca, aquesta necessitat d’exhibir persones atípiques o anormals en un videoclip, al damunt d’un escenari o en una performance on l’artista o els protagonistes són personatges culturalment acceptats, em recorda a la tendència occidental dels relats eurocèntrics i colonialistes dels segles XIX i XX. Aquests es caracteritzaven per exposar, catalogar i institucionalitzar cultures, costums i cossos no europees en museus etnogràfics (avui en dia segueixen dempeus: el Tervuren de Bélgica, el Musée de l'Homme y Quai Branly-Jacques Chirac de París, el British de Londres o el Museu Etnològic i del Museu de Cultures del Món de Barcelona —inaugurat el febrer de 1949 sota el nom de Museo Etnológico y Colonial—, entre d’altres) o les exposicions de persones —els zoos humans— a l’Exposició Universal de París de 1878 o l'Internacional Colonial d’Amsterdam de 1889.
Tot i estar en un altre temps, ens trobem davant de la mateixa problemàtica: quin ús i quins significats atribuïm a les persones amb discapacitat a la indústria musical? Les Nacions Unides signaven el 2005 la Convenció sobre la protecció i la promoció de la diversitat de les expressions culturals per subratllar l’existència heterogènia dels processos de creació, participació i transmissió de les expressions culturals com a element essencial de la humanitat. No obstant això, el document emfatitza la necessitat de la interculturalitat o la multiculturalitat, la presència, la interacció equitativa i el diàleg entre les diverses cultures o realitats ètniques en un mateix context.
«Hi ha paternalisme en el moment que demanem que els actors siguin persones amb discapacitat perquè els volem representar i donar visibilitat?»
Però, i si la diversitat també està en allò que anomenem capacitat i funcionalitat? Les capacitats i habilitats ens descriuen? Hauríem de definir-nos per les nostres habilitats? Quin és el límit entre el reconeixement i la posada en escena de persones amb discapacitat per atraure l’atenció del públic? L'ús de la imatge de persones amb discapacitat pot arribar a ser un ús comercial o és realment representatiu? O bé, els actors amb discapacitat actuen com els demanem que actuïn perquè és com creiem que haurien d’actuar les persones amb discapacitats? Hi ha paternalisme en el moment que demanem que els actors siguin persones amb discapacitat perquè els volem representar i donar visibilitat? No seria millor, simplement, legitimar les seves creacions i expressions culturals sense intervenció? En definitiva, ens falten referents reals?
No sempre quan s’utilitzen termes com “diversitat”, “igualtat” i “accessibilitat” van acompanyats d’accions genuïnes. De tant en tant, la lògica mercantil, l’explotació i l’abús de poder es troben subtilment en expressions i creacions culturals.
DIVERSITAT O DIFERÈNCIA
Aquests dos conceptes tenen connotacions antagòniques: si bé, quan parlem de la diversitat, ens referim a les oportunitats i les fortaleses que presenta construir ponts de col·laboració i de respecte davant de l’heterogeneïtat d’identitats preestablertes (cultures, ètnies, confessions); en canvi, la diferència es concep com un problema a resoldre, una debilitat de la societat o una amenaça pel bon funcionament de la quotidianitat perquè partim de la comparació amb allò que anomenem “normal” o estàndard i, per tant, establim un judici o estigmatitzem les persones que es troben fora dels cànons culturalment acceptats. Convé recalcar que la Convenció de l’Unesco de 2005 menciona la diversitat d’identitats però no la diferència individual, i en aquest punt, insisteixo que les persones amb discapacitat són capaces de produir i crear expressions culturals legítimes i significatives, així com esdevenir agents partícips.
N'és un bon exemple de talent, prestigi i notorietat de Víctor Uris, un dels pioners del gènere blues a l’estat Espanyol. Uris va tenir una extensa trajectòria musical, va fundar grups com l'Harmònica Coixa Blues Band (1982 -1991) i va formar part de les bandes de Big Mama o Amadeu Cases. A més, va tenir una brillant carrera en solitari, col·laborant amb artistes de renom com Pau Donés i Daniel Higiénico, entre d’altres. En Víctor era cantant i virtuós de l’harmònica; en Víctor tenia una discapacitat física a causa d’un accident als 17 anys.
En aquest sentit, hem de remarcar que és el context sociopolític que fa que les persones siguin “discapacitades” segons el grau d’impediment a accedir i realitzar-se en societat a causa de les seves condicions físiques i psíquiques. En altres termes, és la relació amb l’entorn qui posa barreres a la nostra participació i desenvolupament. Aquest podria ser un dels motius de la manca de referents i de representació legítima de les persones amb discapacitat en la indústria musical l’existència de bretxes i biaixos.
N'és un bon exemple de talent, prestigi i notorietat de Víctor Uris, un dels pioners del gènere blues a l’estat Espanyol. Uris va tenir una extensa trajectòria musical, va fundar grups com l'Harmònica Coixa Blues Band (1982 -1991) i va formar part de les bandes de Big Mama o Amadeu Cases. A més, va tenir una brillant carrera en solitari, col·laborant amb artistes de renom com Pau Donés i Daniel Higiénico, entre d’altres. En Víctor era cantant i virtuós de l’harmònica; en Víctor tenia una discapacitat física a causa d’un accident als 17 anys.
En aquest sentit, hem de remarcar que és el context sociopolític que fa que les persones siguin “discapacitades” segons el grau d’impediment a accedir i realitzar-se en societat a causa de les seves condicions físiques i psíquiques. En altres termes, és la relació amb l’entorn qui posa barreres a la nostra participació i desenvolupament. Aquest podria ser un dels motius de la manca de referents i de representació legítima de les persones amb discapacitat en la indústria musical l’existència de bretxes i biaixos.
«És el context sociopolític que fa que les persones siguin “discapacitades” segons el grau d’impediment a accedir i realitzar-se en societat»
Les noves agendes mundials, com l’Agenda 2030 i Pla de drets culturals de Barcelona (2021), situen la perspectiva de gènere i l’òptica interseccional al centre per garantir un sector cultural i creatiu més divers, inclusiu i equitatiu. Es pot exemplificar amb l’objectiu 5 del primer dret a assolir per la Ciutat Comtal: vetllar que tothom tingui accés i pugui participar en la creació artística comunitària, amb l’objectiu de cohesionar els barris, transmetre, generar i aportar coneixements de manera col·lectiva.
Anhelar els drets humans i culturals (ONU, 1948 i ONU, 1966) de totes les persones hauria de ser inherent als programes i projectes de les polítiques públiques en matèria de cultura. Comprendre que l’accés, el consum, la representació, la participació i el gaudi de les expressions i creacions culturals és fonamental, d’una banda, per al desenvolupament integral de la persona, i de l’altra, per l’enfortiment de la vida democràtica i per trencar vells estigmes basats en els discursos de la normalitat, la capacitat i la funcionalitat –cosa que perpetua la desigualtat i els obstacles en els sectors culturals i creatius–.
De manera que és un deure moral i una responsabilitat compartida entre tots i totes no solament respectar-nos i reconèixer els nostres valors artístics, sinó garantir el dret a l’accés a l’educació artística, musical i cultural per un exercici artístic digne i reconegut. Així, segurament, en el nostre imaginari col·lectiu del perfil ideal d'artista integrarà altres realitats creatives i de producció cultural.