La periodista cultural reflexiona sobre la mercantilització de l'art en un món que premia la immediatesa i la productivitat

Bet Molina: «L'art no pot córrer a la mateixa velocitat que un món sobreestimulat»

MÚSICA EXPRÉS A DOMICILI

Per Bet Molina
Text: Bet Molina. Fotos: Juan Miguel Morales.
Mòbil, cartera, claus… i els auriculars! D’un cop, tanco la porta de casa i baixo corrents cap al replà. Encara no m’he acabat de cordar l’últim botó de la jaqueta, que ja amb el mòbil a les mans, escullo la banda sonora d’avui per a les cinc parades de metro que separen casa meva de la feina. Dilluns i la son de bon matí funcionen a la perfecció com a escenari de fons d’una cançó de Pau Vallvé, que de seguida comença a sonar als meus auriculars en un intent fallit d’amenitzar el trajecte.



Soc incapaç d’imaginar-me la vida sense la meva cançó preferida, sense un concert on poder cridar i saltar, sense una tornada que s’enganxi... Sovint penso que l’art de fer música hauria de considerar-se patrimoni cultural de la humanitat, una medicina infal·lible per combatre la pressa i l’angoixa del nostre temps. El que avui és tendència, demà estarà caducat; el que avui triomfa, demà serà ridícul. Immersos en les pantalles, ens oblidem del reflex que hi apareix quan deixen d’il·luminar: nosaltres. Què ens agrada escoltar quan el nostre gust no alimenta un algoritme?

Aquesta tendència sovint premia la quantitat per sobre de la qualitat, perquè ni tan sols la música es salva d’un món esclau de la productivitat. Potser, si Beethoven hagués nascut ara, ningú no l’escoltaria sense un ball de tendència de la Cinquena simfonia o una story diària de la seva perruca despentinada de bon matí. I tot i que aquest discurs pugui servir d’escut als músics frustrats pel seu poc reconeixement, també vull pensar que, malgrat tot, hi hauria algú que es moriria de ganes d’escoltar el nou single de Beethoven, portés o no portés autotune.



La precarietat del sector cultural demana que siguis molt més que músic. Ja no s’hi val a tancar-se a l’habitació a compondre cançons, cal que les ballis, les autoprodueixis i busquis les millors estratègies de màrqueting per fer-les virals a TikTok. Recorda, els primers tres segons són crucials! Això sí, no t’oblidis d’ensenyar als teus seguidors la teva vida privada, això crea engagement i fidelitza l’audiència. Més val no saber tocar tan bé el piano, però sortir a crear contingut...

El problema arriba quan la música, així com l’art, passa a ser objecte de consum. Acostumades a demanar menjar per emportar, perdre’ns en l’scroll infinit i comprar-nos l’abric de tendència d’aquesta temporada, oblidem que l’art, la inspiració i la música no poden córrer a la mateixa velocitat que un món sobreestimulat. A la vegada que la seva capitalització hauria de permetre, almenys, que els artistes puguin aconseguir beneficis i treballar en bones condicions.

Incomptables èxits, discos i concerts omplen l’agenda de l’actualitat any rere any. Segons l’Anuari de la Música, el nombre de cançons en català publicades el 2023 multiplica per deu les que es van editar ara fa 25 anys. Indiscutiblement, cal celebrar aquest increment de música en la nostra llengua, sense oblidar les conseqüències d’una societat del rendiment que empeny a la publicació massiva; una roda que per a molts músics pot arribar a ser desgastant i contraproduent.

Però sort en tenim de les pauses. Encara que sigui dilluns i sembli que tot hagi d’arrencar a correcuita, em permeto no fer res més que escoltar com comença una cançó als meus auriculars: ‘I si paréssim un moment...?’.