"Els títols de crèdit": "Primer de tot hem de confessar que el xiulet dels primers compassos és en Xavi, el contrabaixista. La cançó parla d'un moment vitalista i molt concret, en forma de flaixos inconnexos. Si normalment les trames narratives tenen plantejament, nus i desenllaç, aquí només enfoquem el nucli. La metàfora dels crèdits ajuda a confondre el principi amb el final. Ja se sap, el tòpic que un final pot ser un nou principi".

 

"La faula del llop": "És una de les darreres cançons que vam compondre. Mentre l'anàvem fent, l'actualitat del moment li donava més sentit encara: hi ha bandades de llops salvatges i altres que tenen segones residències a Queralbs. Musicalment, en Ken Stringfellow ens va ajudar a donar-li un to més èpic, sobretot a la part final... entre Sufjan Stevens i Dagoll Dagom".

 

"Mireia": "En principi no havia d'entrar al disc. Però un matí en Ken, que s'havia escoltat tot el material de la banda, va aparèixer a l'estudi xiulant-la. Ens va dir que si s'havia llevat amb la melodia al cap era per alguna raó. I la vam gravar. De fet no coneixem gaires Mireies, però un dia vam veure una llista de les millors cançons amb nom de noia i Mireia no hi sortia".

 

"No ens coneixem prou bé": "El títol ja és prou explícit, però la cantem amb bon humor. Aquí hem volgut jugar molt amb les harmonies vocals. La coda final és infinita i tenia tots els números d'acabar amb fade out".

 

 

"Esquimals al desert": "Per nosaltres és la cançó que obre la segona meitat de l'àlbum. És un dels temes més diferents del disc, teníem ganes d'experimentar. La lletra està basada en fragments de cançons populars infantils, que barrejades amb l'atmosfera sonora li donen un punt transcendental i fins i tot psicotròpic. Ens encanta tocar-la en directe!".

 

"La mestra": "Fins unes hores abans de gravar les veus no teníem la lletra. Hi ha un contrast important entre la música i el missatge, i és un efecte que ens agrada. És el nostre petit homenatge als educadors i educadores que encara han de sentir a dir que tenen massa vacances. Per un ensenyament públic de qualitat!".

"La mort de Sardanàpal": "Aquesta la canta en Vidal. Un tant per cent molt elevat de la banda som un pèl hipocondríacs i patidors. Parlem d'això. Està basat en la depressió universal dels diumenges a la tarda, síndrome estrella al primer món. Com podeu veure som molt profunds".

"Pares Noels als balcons": "No sé si a les vostres ciutats passa, però a Vilanova quan arriba el bon temps hi ha qui encara no ha despenjat el Pare Noel de decoració del balcó. És un símptoma de deixadesa massa evident. Espòiler: als primers compassos hi podeu sentir la melodia d'Encontres a la tercera fase”.

"Tornem en 3 mintus": "Aquí se'ns veu el llautó. Molta gent ens veu com una banda d'americana, però nosaltres som molt de l'escola del pop. Ens fotem una mica de com ens compliquem la vida per projectar una bona imatge i com idolatrem desconeguts. Som víctimes de la mediatització de cartró pedra i la hipocresia en prime time".

"Pobles de costa": "És la que més ens va costar de fer. Volíem anar més enllà dels recursos amb els quals normalment componem i ens va sortir això. No podem amagar la influència de Sky Blue Sky (Nonesuch, 2007) de Wilco. Els pobles de costa turístics són molt decadents quan arriba el setembre. D'aquí ve aquesta mena de haiku mediterrani".