Cunty és l’adjectiu que es posa quan algú és sexi, icònic, èpic o mai vist, en definitiva, que serveix cony. La paraula del diccionari urbà l’han adoptat girls and gays per definir una cosa que els agrada molt, especialment en la cultura pop del món queer

Text: Ofèlia Drags. Fotos: Juan Miguel Morales

A l’escena catalana el terme ha evolucionat fins a ser ‘Cuntalunya’, que defineix alguns dels artistes que serveixen més figa com Svetlana, Fades, Ouineta, Llum, LaFrancesssa, Alvert o Ruïnosa y Las Strippers de Rahola. Ara bé, en aquest món cada cop més mainstream tambe hi ha lloc per a altres projectes que potser no mostren tant aquesta faceta performativa, però que igualment serveixen com a referents per al col·lectiu i que també formen part del mateix panorama com ara Mushka, Juls, Scorpio o Neisha, a més de les dives del pop, com ara Julieta. 

 

SVETLANA

Després de fer girar Marrana (Coopula, 2024) per les festes majors de Catalunya l’estiu passat, el duet format per Júlia Díaz i Roc Bernadí (Barcelona, 1997) ha presentat Sarnalona (Propaganda pel Fet!, 2025), un EP amb quatre temes que, a més de la reivindicació queer, sempre present a la seva música, aborda la crisi de l’habitatge, la saturació turística i les polítiques que s’han dut a terme a Barcelona els darrers anys. Per a Svetlana, “la música és un espai per parlar de les coses que ens travessen, perquè quan ets una persona no normativa o diferent, t’afecten moltes més violències o situacions vulnerables, i tenim la necessitat de fer-les públiques”. Les cançons són una eina per comunicar-se, però també per “intentar canviar el que no ens agrada, un instrument de transformació social sense caure en els pamflets”. 



El duet del Poblenou afirma que l’escena queer catalana és conseqüència “d’una necessitat imperiosa de posar els drets LGTBIQ+ sobre la taula” per acabar amb “la dictadura del patriarcat” i dels grups d’homes amb trompetes que han monopolitzat les festes majors els últims anys. Tot i això, també admeten que l’etiqueta ‘música queer’ pot ser un dard enverinat que de vegades encasella. A més, són conscients que ser presents als circuits mainstream no ha de voler dir obligatòriament perdre la seva essència, “del lloc d’on venim i de qui ens ha fet suport des del principi”. “Totes les propostes neixen d’uns marges i nosaltres el que pretenem és eixamplar-los”, de manera que cada cop hi hagi més propostes que surtin de la norma. Perquè està molt bé arribar ser caps de cartell però “a vegades fora de la norma també s’hi està molt bé, perquè allò normatiu ens oprimeix, per això és una norma”.
 

 

FADES

El trio de filòlogues catalanomallorquines defensa tenir un país normalitzat de cultura, llengua i música queer.

El seu disc ampliat, Metallix: Afterparty (Satélite K, 2025), representa un perfeccionament del llarga durada Metallix (Satélite K, 2024). És un tancament d’etapa amb remixos i col·laboracions pensades “perquè llueixi molt més el directe”, un dels punts forts de la seva posada a escena. Però com que no en té prou de tenir una representació queer a l’escena musical, Fades és un trio de filòlogues catalanes que lluita també “perquè es parli i es canti en català als espais queer”, tant urbans com en l’àmbit rural en què actuaran al llarg d’aquest estiu. Tot i la xarxa d’orgulls i festes majors, el conjunt catalanomallorquí es lamenta que no existeix encara “una infraestructura de país”, perquè hi ha “molt poc pastís per repartir” i això fa que sovint tota la indústria de festivals i circuits estigui centralitzada a l’àrea de Barcelona. Fades, però, ho tenen ben clar: “Mallorca és el nostre punt d’origen, però el nostre objectiu és moure’ns i actuar per tota la comunitat lingüística dels Països Catalans”. 



Com a part de la seva ‘gay revenge’, afirmen que “el mercat s’ha vist obligat a acollir-nos perquè som un projecte artístic interessant, no només per ser queer. No podran fugir de nosaltres”. Amb Metallix: Afterparty, Fades estan molt contents de col·laborar amb Papa Topo, Svsto (exintegrant de Las Bistecs) i Samantha Hudson: “Tots ells ja van ser referents queer molt abans que nosaltres, i van ser els primers a lluitar per les mateixes causes”. A més, consideren un orgull haver estat “una porta d’entrada per a Hudson a cantar per primera vegada en català”. Per bé que tot sovint es troben artistes que es passen esporàdicament al català quan convé, Fades defensen: “El català és una llengua vàlida i de prestigi, i no volem que només s’utilitzi com una anècdota o com un estereotip”.

 

OUINETA

L’autora dels himnes “Gorg” i “Bikini Kill” s’ha convertit en una ‘vintage Polly Pocket’ gràcies a la declaració d’amor de “Gorgeous”.

Marta Ros ‘Ouineta’ (La Roca del Vallès, 1996) és cantant, però també ballarina i coreògrafa d’artistes com Amaia o Rigoberta Bandini. L’artista vallesana va guanyar el Premi Joventut com a segona classificada de la darrera edició del concurs Sona9, organitzat per Enderrock i 3Cat, i té la previsió de publicar el primer àlbum a final del 2025 o principi del 2026. A Cuntalunya, totes les que tenen TikTok han ballat al ritme del seu “Bikini Kill” –amb la tornada ‘les tetes aguanten’– o més recentment amb “Gorgeous”, però també l’estiu passat va ser el moment de “Casual Remix”, la seva col·laboració amb Fades i Svetlana. Per a Ouineta és important que s’ajuntin amb un sol discurs els diversos artistes que formen l’escena: “La unitat d’acció multiplica l’impacte i ens dona major visibilitat. En aquest sentit, ‘Casual Remix’ ja va representar una abraçada col·lectiva de tres projectes que ens agradàvem”. 

L’artista –que comparteix relació i interessos musicals amb Mushka– creu que cal cuidar l’escena musical catalana per fer-la créixer, valorar-la i projectar-la arreu: “És genial que hi hagi una indústria potent i diversa a Catalunya, perquè les coses no sempre són fàcils”. Aixecar nous projectes costa molt, i de vegades els artistes es troben amb un sostre que és difícil de sobrepassar, no tant pel fet de cantar en català sinó pels “diners i la precarietat de la indústria”. Ouineta recalca que tot i que “la misogínia, l’homofòbia i les desigualtats de gènere continuen sent molt presents a tot arreu, el públic cuntalà ja hi és i encara n’hi haurà molt més”. Perquè “està clar que ara mateix la gent queer som la rauxa i l’avantguarda de l’escena musical catalana, i també som moltes coses més”.

 

 

LLUM

La mataronina que es va donar a conèixer a la primera temporada d’Eufòria serveix xona a l’escena queer catalana amb “Boing Boom Tschak”.

La cantant urbana maresmenca Llum Aymerich (Mataró, 2003) té plena confiança que, tot i els prejudicis que sovint es tenen sobre la Catalunya assenyada, la majoria de Cuntalunya està ben preparada per al seus projectes: “I si no ho està, tranquil, que farem unes quantes classes”. Llum és una artista pop amb unes cançons farcides de referències que tenen molt de pes: “Em baso en gèneres musicals que potser surten del que s’ha fet habitualment a l’escena catalana, però que sempre tenen un component pop que pot funcionar com a mainstream”, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. Tot i això, admet que al mercat espanyol “no es pot jugar amb anglicismes xulos de RuPaul’s Drag Race igual que a Cuntalunya, així que potser no val la pena esforçar-s’hi massa”. Dels platós d’Eufòria a l’escenari del Primavera Sound aquest passat mes de juny, l’escena queer ha conquerit tots els escenaris però encara hi ha molta feina a fer: “El camí estarà acabat quan no se’ns consideri una escena sinó els artistes principals dels cartells a Catalunya”. 



Amb tot, Llum creu que el paraigua queer permet als artistes compartir experiències i treballar en les millors condicions possibles: “Perquè crec que ens les mereixem molt més que altres artistes de la indústria musical, sorry not sorry”. A més, afirma que cal treballar per convèncer els programadors, que haurien de pensar amb perspectiva de gènere i revisar un masclisme generalitzat: “Si no s’ho volen replantejar i no s’obren a l’escena queer, són ells els que acabaran perdent diners”. Tot i que està molt bé ocupar els espais de persones privilegiades, també cal que les artistes queer creïn una escena pròpia, “perquè potser hi ha llocs en què no ens voldran mai, ja que la seva ignorància ve de fa molts anys, i demostrant que fent-ho nosaltres podem tenir èxit també haurem guanyat”.
 

 

LAFRANCESSSA

L’artista barcelonina crea alter egos i critica els ‘putos expats’ a l’EP de pop electrònic 'Electro-bici-diousi' (autoeditat, 2025).

L’artista musical, DJ, performer i productora LaFrancesssa, nom artístic de Pere Francesc (Sabadell, 2002), ha compost la banda sonora d’un videojoc, la música electrònica d’una obra de teatre i una versió de l’himne del Barça (“C*nt del Barça”) que va interpretar Llum al Camp Nou. Amb una estètica propera a l’art del drag, amb el qual comparteix el plaer per “crear alter egos”, i col·laborant sovint amb el poeta Jun Komura, quan LaFrancesssa fa música “és imperativa la convergència amb altres disciplines”. El component queer no és només en les lletres, sinó també en la forma: “Crear des d’un referent líquid ja és molt queer”. En aquest sentit, proposa “nous paradigmes, formes i qüestions”, lluny del que estem acostumats a escoltar a l’escena catalana: “La meva música és molt hiperactiva, perquè sempre busco sorprendre’m a mi mateixa”. Això no vol dir, però, que treballi per copiar músiques que es fan en altres punts del planeta: “A Catalunya tenim un patrimoni cultural riquíssim, només és qüestió de posar-nos a remenar els arxius i segur que trobem algú que feia el mateix cinquanta anys enrere”. 




Per a LaFrancesssa “ser artista és tenir el diví do de viure una vida caòtica”, i això es combina amb la voluntat de ser “impecable amb mi mateixa, la meva millor versió, sense saber quin grau d’autoexigència ve des d’una imposició social i quin des del meu criteri propi”. Perquè, efectivament, quan els artistes surten de la norma se’ls exigeix molt més que als que tenen els privilegis: “Si venen a demanar-me excel·lència, en mostraré una que no la sabran ni identificar”. Això és el que li cal a Cuntalunya, que li donin el que no sabia que necessitava.


 

ALVERT

El cantautor pop mataroní es presta a fer el “Gamberru” al seu últim senzill, dirigit a Figalunya.

“Estem vivint un moment clau que canviarà l’ordre natural de la indústria musical”, afirma Albert Marcos ‘Alvert’ (Mataró, 2002) sobre l’escena queer catalana. Hi ha molta gent que fa anys que treballa en aquest àmbit, però el públic no ha descobert el panorama fins que uns quants grups han entrat al mainstream: “I no només són artistes pop i urbans, sinó també els que canten amb peu de micro i la guitarra en mà, que sempre se’ns obliden”. Alvert considera: “A Catalunya fem tard, perquè les artistes més figoses encara quedem relegades als escenaris més petits dels festivals a les quatre de la tarda”. Reclama que se’ls escolti, que se’ls cedeixin espais i que se’ls donin les mateixes oportunitats que als homes cisheterosexuals per crear referents que ara s’han d’anar a buscar a altres llocs. “M’està costant detectar artistes catalans gais que ballin i portin ballarines als seus xous. Encara em toca emmirallar-me en artistes estrangers com Troye Sivan o Lil Nas X”. Però permeteu-nos afirmar que ell és el Troy Sivan de Cuntalunya: “A mi m’agrada dir-ne Figalunya, perquè sona més catalanot!”. 



I encara que l’etiqueta d’artista queer encaselli, en el cas d’algú que fa carrera en solitari “és important crear una xarxa de suport, tenir algú al costat contra l’enemic comú que representa aquesta indústria tan ferotge”. El seu últim senzill, “Gamberru” (Delirics, 2025), cuinat sense pressa, parla de la seva “sexualitat, de l’amor i del món de la nit, però sempre amb un to burleta i subversiu”. De cara a l’any vinent espera poder oferir molts més concerts per mostrar la seva feina, “enfocada sobretot al xou en directe”, perquè ‘ciutadans, ciutadanes i ciutadanis de Figalunya, si a Catalunya hi ha una escena jo soc la pel·lícula sencera’.

 

RUÏNOSA Y LAS STRIPPERS DE RAHOLA

Les rebels preferides de Cuntalunya passen pel seu filtre del drag queen i el punk-rock himnes com “Soy catalana”. 

Tot i que les Ruïnoses canten majoritàriament en castellà, durant els concerts hi ha moltes interaccions i part de l’espectacle en català, tant quan toquen a Catalunya com a la resta de la península. Per exemple el seu himne bilingüe “Soy catalana” (2023), que critica els nacionalismes, a més d’actituds del col·lectiu LGTBIQ+ amb sentit de l’humor. A més, al final de gira de l’àlbum Dictadura travesti (Rebel Sound Music, 2024), celebrat el maig passat i on va assistir la Ruïnosa original, Anna Casas, referent del queer cuntalà per excel·lència, van estrenar la seva primera cançó en català –encara sense títol–, que asseguren que també tocaran als seus pròxims concerts: “Tenim moltes ganes de publicar nous temes en català però encara ens farem esperar, perquè ens agrada fer-nos les interessants”. 
 

Reportatge inclòs en el número 381 de la revista Enderrock.