Per a un infant, pocs instruments són tan exigents i durs com la bandúrria, però pocs el poden preparar tan bé per a una futura vida de músic. Als 9 anys, Javier Mas (Saragossa, 1952) era més aviat baixet i massa petit per agafar la guitarra. Així que va entomar la bandúrria, amb les seves dobles cordes dures i els trasts estrets, i va començar a aprendre amb el mestre Francisco Peirona.

Text: Jordi Martí i Fabra. Fotos: Juan Miguel Morales.

Poc després actuava amb la rondalla al Teatre Principal de la seva ciutat. Com tants altres adolescents dels seixanta, va quedar enlluernat amb els Beatles i els Kinks. La bandúrria va donar pas a la bateria, i aquesta a la guitarra de dotze cordes. A mesura que es feia jove, anava descobrint més i més músiques populars, lluny del Conservatori i a prop del carrer.

Amb més oïda que papers, va instal·lar-se amb Neil Geoffrey a Londres, i allà versionaven Bob Dylan, Simon & Garfunkel... i Leonard Cohen. Les ciutats, els gèneres i els companys es van acumular a la dècada dels setanta, a Saragossa acompanyant amb la bandúrria les jotes progres de La Bullonera, a Madrid fent costat a Julia León, o coneixent la Sevilla més salvatge amb Raimundo Amador i Kiko Veneno. Però va ser a Catalunya on va plantar la tenda, al costat de Toti Soler, Feliu Gasull, Ovidi Montllor, Jorge Sarraute... i on la seva aliança amb Maria del Mar Bonet va acabar definint un so ‘mediterrani’, que en si no vol dir res, però que vol dir moltes coses. Una fantàstica amalgama de jota i flamenc, música tradicional mallorquina, grega, àrab... I el disc Anells d’aigua (Sony, 1985) representa un punt culminant en la creació d’aquest so. Allà, a més, va ser on va abraçar per primer cop un instrument més gran i suau que havia de donar-li moltes alegries: l’arxillaüt.



Però no només de tripa i doble corda viu el músic de carrer. També del blues elèctric, de manera que un dels projectes amb què Mas s’anava desdoblant mentre acompanyava Bonet era ni més ni menys que Big Chief, superbanda barcelonina amb Geoffrey –l’antic amic dels anys a Londres–, Steve de Swardt i Julian Vaughn. La versatilitat i la capacitat per tocar amb tota mena de col·legues han definit tota la carrera de Javier Mas, així que no és estrany que pensessin en ell per dirigir i arranjar l’homenatge col·lectiu a Leonard Cohen que, l’any 2006, va fer-se al festival de la Porta Ferrada. El disc resultant va arribar a l’oïda del poeta i cantautor de Montreal, que quan va decidir-se a tornar als escenaris no va dubtar a fitxar-lo al seu grup i donar-li tota la llibertat. I a partir d’aquí la simbiosi que van establir ja és llegendària. La veu cavernosa de Cohen replicada per les frases sedoses de l’arxillaüt de Javier Mas. Hallelujah!