La setmana passada, en una Assemblea Extraordinària Electoral, els membres de l’Acadèmia Catalana de la Música van elegir la música, pedagoga i directora coral Ester Bonal com a nova presidenta de l’entitat, substituint així Gerard Quintana (Sopa de Cabra), qui ha estat president de l’Acadèmia des de la seva fundació. Acompanyada de Guillem Arnedo i Eva Faustino en la vicepresidència, la nova etapa que encapçala Bonal, i que està previst que s’allargui fins al 2029, se centrarà a impulsar la igualtat i la diversitat en el sector. Conversem amb ella sobre els reptes que encara, les seves propostes i la seva visió del sector

Text: Jordi Novell. Fotos: Marta Garcia Cardellach i Miquel Taverna.

Quin és el gran repte amb el qual encareu aquest nou mandat?
Un dels objectius que ens plantegem és fer créixer l'Acadèmia i tenir més associats. Ara en tenim 212, però encara hi ha infrarepresentació de molts àmbits de la música. Per això he volgut incloure més pluralitat a la Junta Directiva i al Consell Acadèmic. Hem de fer un exercici comunicatiu perquè es conegui millor què fem des de l’Acadèmia
 
Aquesta nova presidència que s’enceta, es pot dir que és continuista respecte al treball de l’anterior equip d’en Gerard Quintana?
Quan em van proposar assumir el relleu d’en Gerard, el cert és que em va agafar vertigen. A ell no el coneixia d’abans de formar part de l’anterior Junta i és una persona que m'ha ensenyat moltes coses, m'ha inspirat molt i té un discurs molt coherent amb qui és, amb què fa i des d'on ho fa. Per mi, la coherència és un valor altíssim. Però no només era cosa d’ell, sinó tot l’equip: era una junta on érem capaços d'escoltar-nos. Ara bé, soc conscient que tinc una mica de síndrome de la impostora, perquè molts dels àmbits en què treballa l'Acadèmia els desconec. Desconec el món empresarial, les discogràfiques, els macrofestivals… jo vinc del món de l'educació i del desenvolupament cultural comunitari. És veritat que he treballat, sense adonar-me'n, en la producció, perquè des d’un espai com Xamfrà hem produït moltes coses.
 
Com interactuaràs amb les diferents associacions que formen també part de l’Acadèmia?
Un dels reptes que tenim és tenir converses amb les diferents entitats i determinats perfils artístics que formen part de l’Acadèmia. Volem saber quines són les inquietuds i les queixes, i també quines són les propostes. Perquè un repte important per a nosaltres és que el col·lectiu d'acadèmics entengui l’entitat com un espai de construcció comuna. L'Acadèmia és una associació i la idea és que treballem els nostres deures i les nostres responsabilitats compartides cap a la societat de manera conjunta.
 
En una època en què hi ha més assistència a concerts que mai i concerts que esgoten totes les entrades, la major part de músics denuncien una precarietat cada cop més acusada. Com penseu treballar-ho?
En som molt conscients, i hi ha persones de l'Acadèmia que que fa anys que es barallen amb l'Estatut de l'Artista i amb la quota d'autònomes reduïda. És una batalla política que ha dut a terme en Guillem Arnedo i que em va admirar moltíssim. Té a veure amb la dignitat laboral, amb la justícia social i amb quin ecosistema laboral hem de construir si realment no volem ser uns bocamolls. Jo crec que hi ha el desig; hem de buscar l'estratègia —i n’estem pensant diverses—, però de moment encara estem en fase desig. Els que gaudim del privilegi, estem disposats a compartir, a guanyar una mica menys? Cal buscar fórmules públiques o privades i d'implicació de la comunitat. Hi ha projectes i experiències de filantropies comunitàries que fugen de la idea del mecenes.
 
Què hi pot fer l’Acadèmia, doncs?
A la Junta tenim il·lusió, tenim ganes de canviar coses. Arran d’una trobada amb diferents entitats de l'Acadèmia, hem elaborat un esborrany de pla estratègic que tenim molt clar que serà adaptatiu, perquè passen moltes coses. Però sí que hi ha diverses línies que tenen a veure amb el tema de la precarietat laboral, que tenen a veure amb la idea que realment els espais, tant educatius com d'exhibició de la música, siguin reflexos de la societat real. En algunes coses s'haurà de posar més energia perquè venim d'un desequilibri molt gran.
 
On focalitzareu aquestes energies?
Treballarem segur en els fronts de la comunitat racialitzada i de gènere. I l'altre tema que per mi és molt important és aquesta interdependència, aquesta cadena de valor dels diferents agents del sector de la música. En el minidiscurs que vaig fer a l’Assemblea a l’hora d’acceptar el càrrec vaig voler deixar clar que necessitem que la música estigui present a l'educació si volem algun futur en la música. Necessitem que les discogràfiques i els artistes siguin còmplices, necessitem també als promotors; necessitem un pacte per crear ecosistema. I aquest pacte ha de tenir un paraigua ètic que tingui a veure amb el bé comú.
 
La presència de la llengua catalana en diferents àmbits de la cultura i l’oci és complicada. Aquest és un tema que l’Acadèmia vol afrontar?
No ho hem plantejat d'entrada com a línia, però sempre ha estat present. El tema de la llengua és una carrera de fons. Segons en Juli Palou, l'única manera que funcionem amb el tema de la llengua és la socioafectiva. La socioafectiva vol dir que, o t'estimes una llengua, o no la parlaràs ni la faràs servir. Per tant, si des de la música i des dels espais musicals som capaços de pensar idees imaginatives que connectin mons i llengües, ho aconseguirem. Per què no amb determinats col·lectius o comunitats? Penso en els col·lectius de joves de rap, de trap, de reggaeton… Començar a fer propostes que venen des del bilingüisme, que venen des de llengües germanes. Quan tu comences a generar aquests espais es comença a generar un espai de trobada, perquè pots barrejar determinats grups i alhora barrejaràs determinats públics. Sempre dic que la música i les arts són eines de construcció massiva.
 
Quins espais de trobada cal generar?
Hem de generar espais, i segurament ho hem de fer en paral·lel amb els actuals. En l'àmbit educatiu, però també en l'àmbit sociocomunitari i en el de l'exhibició, de la música com a espai, a festivals. I ja no per dir que necessitem una quota de català o una quota de persones racialitzades... Si la presència d'això està aquí, doncs anem-la a interseccionar. El que hem fet és anar tallant i fent bombolles estanques. Com es relaciona el sector de la música amb la societat? Perquè cada bombolla estanca del sector es relaciona amb un tipus de societat, sense qui hi hagi barreja, intersecció, ni espais de trobada. Ni entre el sector artístic, ni naturalment amb el públic. M’agradaria veure el perfil del públic que omple els quatre concerts d'Oques Grasses. Tu, com a persona blanca, catalana, que reivindiques la teva llengua i la teva cultura —i només faltaria!–, ho fas des d'una posició d'opressió des d’algunes mirades, però al capdavall molt situada en un espai de privilegi. Per tant, com el gestionem aquest privilegi? No hi pots renunciar perquè és el teu, perquè és veritat que hi és i negar-lo seria absurd.
 
I què s’hi ha de fer?
De vegades n’hi ha prou amb un pas al costat. Segurament, per molta gent del món professional de la música, el meu discurs o la meva mirada és molt naïf. Però tinc 61 anys i en porto 40 a la trinxera treballant-hi. I m’ho crec i he vist resultats; els veig cada dia. Veig que acompanyar les coses i crear-ne determinades acaba canviant el que passa allà. No cal que tu ho canviïs, sinó que això genera les condicions perquè les coses comencin a canviar. Aquest és el gran repte que tenim. Ja el tenim des del punt de vista socioeconòmic, des del punt de vista de la llengua, des del punt de vista de la racialitat, i des de tots els eixos d'opressió i de privilegi.
 
Un dels projectes més visibles de l’Acadèmia són els Premis Alícia. De cara a aquesta nova etapa que s'obre, seguireu la línia iniciada ja fa uns anys?
Encara no ho hem pensat gaire. Aquest proper any segur que seguiran la línia iniciada i intentarem millorar coses. Són uns premis dels quals, des del punt de vista de l'acte que fem, tothom surt molt content. Aquest darrer any vam tenir una feinada de producció i com a repte voldríem fer créixer l'oficina i fer créixer una mica el pressupost dels Alícia, perquè així no patiríem tant a nivell de producció. Una de les coses que també s'ha posat molt en valor dels Premis Alícia és el seu eclecticisme. Uns guardons que convoca l’Acadèmia Catalana a la Música han de ser representatius de tot el que hi ha. Volem donar continuïtat a aquest eclecticisme, fer-los créixer en la mesura que puguem, i donar-los una dimensió reivindicativa, un segell que ha volgut imprimir en Gerard Quintana.
 
L'any que ve és el quinzè aniversari de l'Acadèmia. Teniu previst alguna acció?
Alguna cosa farem, tot i que ara mateix el pressupost encara és incert. Ho reflectirem als Premis Alícia, farem alguna cosa amb els membres que van fundar l’Acadèmia, alguna acció conjunta amb la Fundació Pau Casals, coincidint amb els 150 anys del naixement del músic, una nova imatge gràfica de l’Acadèmia…
 
Un dels conflictes que va afrontar l’anterior equip de l’Acadèmia va ser la presència de la música als mitjans públics de comunicació; especialment arran de programes de talent com 'Eufòria' o 'Zenit'. Com treballareu la relació amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA)?
És un tema en què en Gerard s’ha implicat molt, sovint amb un resultat molt minso. Tot això de l’Eufòria i el Zenit, va molt lligat també a la llengua i a mobilitzar gent jove. Segurament ho aconsegueixen i té èxit, igual que en té Operación Triunfo, però és un tipus d'aposta que poc té a veure amb la presència de la música en els mitjans amb una determinada escala de valors, per dir-ho d’alguna manera. Jo, que soc molt de la conjunció “i”, i no de la conjunció “o”, opino que potser no es tracta de dir o això o allò. Hi ha una part d’això que té a veure amb el món de la cultura, i una altra amb el món de l'entreteniment o la cultura de l’entreteniment. L'altre dia en parlava amb un director general, que em deia que això és el que demana la població. I jo li vaig dir que a la població també se l’educa. Aleshores, com a ens públic, part de la teva feina és educar. I pensar en com pots educar aquest país i quines fórmules imaginatives pots fer servir perquè hi hagi més presència de la música.
 
Interpreto, pel que dius, que us sentiu maltractats per la CCMA?
Sí. Fins i tot durant aquests anys, que hem tingut com a president una persona mediàtica i que coneix el sector des d'una mirada molt àmplia, no ens n’hem sortit. Però el mateix sector tampoc ajuda. En aquest món professional de la música exhibida i dels circuits professionals hi ha molt cop de colze.
 
I creus que l'Acadèmia pot canviar això?
Treballarem per canviar-ho. Però canviar-ho depèn de les persones, i això és complicat. Jo sempre parlo d'aquesta mirada educativa i pedagògica, i sobre el fet que ningú aprèn si no vol aprendre. Hem de tenir la capacitat de preguntar-nos: ‘Soc racista?’ ‘La meva actitud és individualista?’ ‘Fent això li dono un cop de colze a un altre?’ No sé si l’Acadèmia ho pot fer, però pot predicar aquests valors, els pot exercir. Una de les funcions de l’Acadèmia és tenir aquesta consciència del comú. Jo soc molt pro-Pepe Mujica, que deia: “para qué quieren esos viejos chochos tanto dinero, si no se lo van a gastar ni en cien vidas”. Què volem? Més aplaudiments? La gent a qui li va molt bé, què més vol, què més necessita? Això portat a l’extrem són les més de 1.500 persones sense llar que tenim a la ciutat de Barcelona. Una manera de no tenir-ho en compte és no mirar-ho. En Josep Maria Esquirol diu: “l'infern és la indiferència”. L’oposat a ser indiferent és ser naïf o ingenu? Doncs si ser ingenu vol dir ser genuí, doncs sí… intentarem anar per aquí. I sinó, d'aquí quatre anys ja votaran un altre artista com a president.