Text: Marta Salicrú. Fotos: Juan Miguel Morales.

FEM-HO VEURE FINS QUE ENS SURTI

L’encàrrec d’escriure a la secció Acords i Desacords de la revista Enderrock durant el període 2025-26 va arribar-me com a directora de Ràdio Primavera Sound, gestionant un projecte de contingut digital i esgarrapant moments per exercir el periodisme musical, el meu ofici durant vint anys. El tercer, però, ara el signo com a primera comissionada d’Ús Social del Català de Barcelona. I entomo el repte amb un impuls doble. Per l’emergència del retrocés del català que indiquen les dades, i per l’oportunitat de l’efervescència en la creació en català.

Sobre l’emergència, a Barcelona –la meva ciutat i ara també la meva competència– només el 35% tenim el català com a llengua habitual, segons l’Enquesta de Serveis Municipals del 2025, la xifra més baixa des que es va començar a fer la pregunta el 1989, quan representàvem el 49%. Una caiguda de 14 punts que hem esperat 36 anys a abordar, i que no corregirem d’un dia per l’altre. Segons l’Anuari de la Música 2025, publicat al juliol –coincidint amb la meva arribada al càrrec–, malgrat les xifres rècord de la indústria musical catalana, amb una facturació global del directe de 242 milions –un 21% més respecte als 200 milions del 2023– i un creixement del 31% per a la música enregistrada –el millor any des del 2008 per als segells catalans–, el català cau un 5% als concerts i perd prop de 100.000 persones de públic, i l’escolta de música enregistrada en català perd dos punts (43%), mentre el castellà (74,4%) i l’anglès (68,5%) continuen creixent.
 

Però m’interessa més escriure sobre l’oportunitat, perquè els arbres de les dades no ens deixen veure el bosc d’un paisatge musical en català esplèndid, i no respongueu que és molt més bonic l’Empordà.

El descens del català conviu amb l’enorme capacitat de convocatòria juvenil d’artistes que fan música urbana com Figa Flawas, Mushka i The Tyets, que van liderar els rànquings de discos i cançons més escoltades a les plataformes d’estríming. Conviuen amb l’embranzida d’una escena queer excitant que va exhibir talent, múscul, llengua, pit i cuixa en la jornada del MMVV que va reunir Ouineta, Svetlana, Fades, LaFrancesssa i Llum davant d’un públic tan jove com les dives que la lideren. Conviuen amb la cançó autoral exquisida de Ferran Palau, Anna Andreu, Mar Pujol, amb l’avantguarda de l’arrel folk de Tarta Relena, amb Remei de Ca la Fresca nascuts descarats i amb carisma, amb OKDW emulant Bruno Mars en la llengua de Mercè Rodoreda. I també amb l’enlluernadora metamorfosi de cantautores en popstars de Maria Hein i Maria Jaume, coguanyadora amb Fades del Premi Cerverí 2025 a la millor lletra de cançó en català per “Mon Cherie Go Home”, un himne de club que fa activisme lingüístic contra la massificació turística. I tot en produccions brillants de Sr. Chen, Peter Party, Pep Saula, Grabu, Jordi Matas i tants altres, en què la música en català sona més contemporània que mai. Ho sé perquè, com cantaven LCD Soundsystem fa precisament vint anys, jo hi era.

Traiem pit –i cuixa– i abandonem les retòriques de derrota, tan pròpies de la identitat catalana. Ningú no vol ser de l’equip perdedor, i tenim el talent i la indústria per ser del que guanya. Fake it till you make it –com diuen Rosalia i Mar Vallverdú–, fem-ho veure fins que ens surti, perquè podem i perquè ens cal.