El músic i productor Raül Fernàndez Miró (Barcelona, 1976) conegut com a Refree defensa la sortida del seu llibre 'Cuando todo encaja. Apuntes sobre creatividad' (Debate, 2025), i  dijous 5 de febrer serà dins la programació del BarnaSants actuant amb la formació Gala i Ovidio que integra amb la cantant de Tanxugueiras, Aida Tarrío. Cal agrair en Refree que, entre viatge i viatge, projecte i projecte, davant la sortida del llibre 'Cuando todo encaja' finalment ens ofereixi aquesta entrevista, tenint present allò que escriu al llibre: "He dejado de hacer caso de las críticas de mis discos y concedo cada vez menos entrevistas"

Text: Helena Morén Alegret. Fotos: Juan Miguel Morales.

Al pròleg de 'Cuando todo encaja. Apuntes sobre creatividad' expliques que el llibre va ser un encàrrec; i es nota en que potser no hi ha molta història de cada disc teu.
En cap cas em vaig plantejar parlar d'històries intrínseques als discos, sinó més aviat parlar d'una sensació i d'una visió global en el moment de crear, i no d’historietes o xafarderies dels discos... I curiosament, fa uns dies, el meu editor, en Sergi de Random House, em va trucar i em va dir, "escolta'm, quedem per plantejar-nos ja el nou?". Crec que en faré algun altre, però a poc a poc. Primer he de saber de què vull parlar. Fer aquests apunts de creativitat em va agafar a contrapeu, però entenia que en podria parlar, però si m'he de posar amb un altre... 
 
Començar un llibre dient “No sé tocar” té la humilitat de dir allò de ‘només sé que no sé res’ del filòsof Sòcrates. Ho fa l'experiència?
Saber tocar o no saber tocar m'és absolutament igual. M'he trobat en molts moments, quan he tingut algunes confrontacions amb els puristes, de dir-me: “Això no és flamenc, o és que no sap tocar aquest gènere”. M'és completament igual. Per mi la música no va sobre saber tocar o sobre saber-ne més o haver estudiat molt, sinó sobre intentar arribar a una emoció concreta, i l'emoció s'arriba a partir d'una manera molt inexplicable, en realitat. 

Escrius: 'Podemos serlo todo y por eso debemos ser capaces de ser nada' (pàg. 53). Hi ha molt d’autoconeixement en aquest llibre, com quan dius que la impaciència és un dels teus defectes. Com vius amb les teves virtuts i defectes?
R: Jo crec que quan soc menys jo, quan aconsegueixo oblidar-me més de qui soc, quan estic a l'escenari, per exemple, i soc capaç d'oblidar-me de mi mateix—de fet, ha estat un aprenentatge, i cada vegada aconsegueixo fer-ho més ràpid i deixar que flueixi d'una manera molt més natural la música—, és llavors, quan estic més orgullós del que faig, quan tinc menys consciència del meu cos i del mi mateix. 

I l’objectiu final del llibre era que no quedés un llibre amb molt d’ego pel mig? Aquest “no res”, vol apaivagar l’ego com dius que et provoca el disc de Sabicas amb Morente, 'Nueva York- Granada' (‘el ego està calmado, el arte lo es todo’)?
R: Sí, quan em van trucar per fer aquest llibre, a mi em feia patir molt quin seria el to, des d'on escriure'l. Mai he volgut ser professor, mai he volgut ensenyar res, i soc bastant incapaç d'explicar el meu mètode, com també he deixat clar al llibre. I al mateix temps no volia ser un músic que de cop va d'escriptor, cosa que em feia molta ràbia. Per tant havia de trobar molt la sinceritat, que no volgués ser una persona que no soc. I això m'ha preocupat molt des del principi. Em va costar molt començar, vaig patir molt el començament del llibre. De fet, hi havia dies que acabava d'escriure i pensava no pot ser que sigui tan lent això i que estigui patint tant. Però va arribar un moment en què vaig trobar el to i el tipus de frases que volia fer, des d'on estava explicant, que podia ser sincer i alhora no estava buscant que ningú admirés la meva sinceritat, sinó que simplement era així, era natural.  

Tinc la impressió que has aconseguit professionalitzar l'hora de ‘materialitzar una intuïció’. Potser a fer un llibre no t'hi havies enfrontat mai i t'ha estat més complicat, però, en tot cas, dones més importància a la personalitat que a les destreses?
R: Sí, sens dubte. He vist molta gent que sap cantar o que sap tocar bé, però n'hi ha molt pocs que aconsegueixen trobar la personalitat. Al final quan parlo amb gent jove que em pregunta coses, sempre els dic que el més important al final és ser capaç de trobar el que un pot fer diferent a la resta. M'interessa molt més algú que sigui molt imperfecte, però sigui personal, que no algú que canti molt bé, toqui molt bé, però que al final no tingui una personalitat marcada. 

Això passa molt a les escoles de música?
R: Penso que és cert, però també que és molt complicat trobar un mètode d'ensenyament. Jo no vull criticar com s'ensenya la música, és molt més complicat intentar trobar la personalitat en cada músic que no pas ensenyar un mètode basat en fer-ho bé, de manera ortodoxa i virtuosa. 

Treballant com a productor dius que el teu fort és ‘entendre la profunditat del talent d’un artista’. Què hi has trobat, des de Sílvia Pérez Cruz fins al projecte a quatre mans amb l’Aida de Gala i Ovidio, passant per Rosalia, Lina o Rodrigo Cuevas i Lee Ranaldo?
R: Si miro enrere i penso què he fet bé en tot aquest temps... Una cosa de la qual em sento orgullós és que mai m'he ofert a treballar: sempre he cregut que era molt important que, en el cas de la producció, fos l'altra persona que em vingués a buscar i que tingués moltes ganes de treballar amb mi, perquè això significava la confiança total que era necessària en el trajecte que havíem de fer junts. Però també, després, estic content d'haver pres les decisions a partir de provar-ho i de veure que jo era la persona adequada i que m'inspirava l'altre. És a dir, que jo havia de veure que hi havia una admiració mútua, que a mi em traspassava el que feia l'altra persona i que jo podia aportar alguna cosa. Perquè hi ha hagut casos en què m'ha vingut a buscar gent que m'agrada molt i que he pensat que jo no era la persona per fer aquest disc. Si he fet una cosa bé, ha estat escollint molt bé projectes.



Què distingeix l'Aida a Gala i Ovidio, el teu treball més recent i arran de la residència artística que vau fer a Galícia?
R: Jo entenc que hi ha molts tipus de productors, però tal com ho he enfocat per decidir i involucrar-me en un projecte sempre per mi ha estat un viatge conjunt amb algú. Molt a quatre mans. Ja va passar amb el disc Los Ángeles (Universal, 2017) amb Rosalía o amb el duo amb la Sílvia a Granada (Sony, 2014), també. O quan vaig treballar amb el Josele Santiago, quan he treballat amb el Lee Renaldo de productor: no és que jo decideixi, sinó que sempre acaba sent bidireccional. I m'agrada molt entrar en un moment molt embrionari, i entrar en la composició. I és cert que al final amb l'Aida tenim un projecte junts, Gala i Ovidio, que hem volgut que fos un projecte que no portés els nostres noms, sinó que portés un nom de grup, perquè esperem que duri molt temps.
 
Com sorgeix el nom de Gala i Ovidio?
Em van convidar a aprendre sobre la música tradicional gallega a la casa natal de Rosalia de Castro, que és la gran poeta gallega i una dona importantíssima en el desenvolupament de la literatura espanyola i una gran feminista, també. I un dia pensant vaig voler buscar quins fills tenia, perquè d'alguna manera tots som fills de Rosalia Gastro, com d'alguna manera ho som de Lorca i de les grans figures de la literatura, de gent que han marcat tant. I vaig trobar que tenia dos bessons: Gala i Ovidio, molt involucrats en la cultura i en la música gallegues; Ovidio, a més, tocava el piano.



Al llibre parles de ‘l’aversió al silenci’ que penso si no és una mica com l’horror vacui o la síndrome de diògenes... Sembla que necessitem aquest ‘soroll de fons’ i s'agraeix música com la que fas, que deslloriga les emocions més embolicades (‘valorar la emoción global por encima de los detalles y rellenos') 
R: No cal que aprofundeixi molt, però vivim en una societat en què el silenci és incòmode. Tendim més a omplir que a buidar. I en els últims anys, almenys en l'àmbit musical, intento aprendre a buidar. M'interessa molt més allò essencial. Trobo que l'emoció viu molt més en l'essència que en aquesta cosa d'omplir tots els forats. I això, sense voler-ho, entronca amb la filosofia i la religió oriental que la figura de Déu la troben en el silenci, en el buit i no pas en aquesta idea de Déu que ho omple tot. Sembla que haguem deixat de conviure amb el silenci i amb nosaltres mateixos.
 
Quins són els silencis a l’escenari que recordes amb més emoció? 
Quan es trenca el silenci —sigui musical o el que sigui—, el que ve després és més emocionant. Els contrastos són els que generen les emocions, també a la música. I tinc records de diverses vegades, però les últimes vegades ha estat amb aquests concerts de Gala i Ovidio. El concert està tot entrelligat, no hi ha pauses, i de cop, hi ha un moment de silenci, de buit, al mig d'una cançó, la gent es posa aplaudir i no para d'aplaudir durant cinc minuts. Això és molt emocionant, perquè de cop es converteix un silenci en una altra cosa. El silenci és molt moldejable, et permet convertir-lo en moltes coses. 

Hi ha altres contrasentits o contradiccions que abordes, com la teva timidesa inicial i com la pulsió de pujar a un escenari la combats a base de repetició (sobretot amb Josh Rouse)... On t’has sentit més lliure, en els teus discos en grup (com Corn Flakes), en solitari o acompanyant solistes?
R: És complicat. La llibertat la trobes a dies. Però potser vaig descobrir que fer duets amb veus molt potents —també amb una emoció molt forta—, cosa que jo no tinc, a mi em permetia explorar d'una forma molt més lliure l'experimentació. Sempre parlo de quan vam fer el disc amb la Rosalia o quan toquem amb el Paco (el Niño de Elche): ells són tan coneixedors del flamenc, tenen un background tan potent i són capaços de cantar-lo tan bé, que a mi em permet explorar i ser el que vulgui, que sempre hi haurà aquell pòsit, sempre hi ha aquella solidesa, aquella emoció. 

I hi ha una cosa que dius, sobre el fet d'anar amb bicicleta, que em recorda en Joan Miquel Oliver, que també deia que l'anar amb bicicleta era com un temps molt artístic per compondre i per pensar cançons.
R: Hi ha alguna cosa en el fet de moure's amb bicicleta... Primer, que hi ha una cosa del moviment circular que és important. Jo crec que caminar també ho té. La bici té un temps suficient com per moure't i com per entrar en trance, si vols, però al mateix temps no vas tan ràpid com per perdre el món de vista. En realitat ets molt conscient del paisatge. Deia el filòsof Ivan Illich, que l'animal que més optimitza la seva energia és el gos, només superat per l'home amb bicicleta. És la manera més òptima d'energia i moviment. I és veritat, pots viatjar molts quilòmetres i no perds la consciència. Però això canvia avui dia amb els trens, amb els avions, etc.

A tu t'ha agradat molt sortir molt de Catalunya. Trobes fora tradicions musicals diferents encara?
R: Vivim en un món on viatges a un lloc que hauria de ser molt diferent, com podria ser Istanbul, i trobes les mateixes botigues que trobes aquí. Aleshores crec que la gent, i molta gent jove especialment, està trobant en la tradició i en allò local, en la música que cantaven les seves besàvies i els nostres avantpassats, alguna cosa que li ressona. Perquè ho portem d'alguna manera a la nostra genètica, et fa sentir que estàs escoltant alguna que forma part de la teva història. Pots ser gallec i viure a Galícia i sentir-te així amb la tradició, però també pots ser català o parisenc i escoltar la música gallega i sentir el mateix. Hi ha alguna cosa en la música tradicional que està unit, com estan unides les arrels per sota dels arbres, es comuniquen entre elles. Alhora, jo crec que hem entrat en unes dinàmiques musicals, en els últims 30 o 20 anys, en què tot es difumina molt més, perquè tot està més globalitzat si vols. Però en la tradició jo crec que escoltes música occitana, està connectada amb la gallega o l'asturiana, del sud de la península o, fins i tot, amb la romana. Però hi ha alguna cosa que ens fa sentir que estem escoltant una cosa única. I això és molt complicat avui en dia. Jo crec que per això aquesta visió, més enllà de localismes, és una visió emocional.

Per acabar, quins projectes presents i futurs tens en ment?  
R: Gala i Ovidio és un projecte que m'agrada molt. Ens vam conèixer fa 4 o 5 anys, i ha trigat molt en cristal·litzar. És un projecte fet sense cap pressa i que em fa il·lusió, però no tinc cap aspiració més enllà de fer-lo. Amb el Paco, el Niño de Elche, tenim un duet que ens agrada molt. Hem fet el disc Cru+es (Sony Music, 2025) i tenim un altre de gravat. Vam entrar a l'estudi i en vam fer dos de cop, sense voler... Encara l'hem de mesclar però crec que cap a l'octubre que ve el traurem. Amb el Paco ens ho passem i ens entenem molt bé tocant en directe. Tenim una connexió molt de directe, crec que ens entenem superbé.