Cesc Valverde ‘Xicu’ retorna amb 'Listen' (Delirics, 2025). El músic de Castellbisbal tanca etapes amb el seu disc més fosc i sorollós, fet per a sagnar als ‘pogos’. Un treball autoproduït, de canvi de cicle, on s’endinsa en gèneres com el ‘rage’ i el trap, sense deixar de banda les balades sensibles de pop d’autor dels seus darrers treballs. A 'Listen', Xicu abandona la incertesa del passat per centrar-se en un present ple de seguretat i confiança, posicionant-se com un artista que únicament mira cap al futur

Text: Ignasi Torroella. Fotos: Michal Novak.

En el teu darrer llarga durada, 'Sacrificis', el sacrifici i el dolor eren temes centrals. Et sents encara així o has canviat de cicle?
Publicar Sacrificis em va permetre tancar aquella etapa, i el 2025 ha estat un any en què he descobert un so propi més macabre i una mica més divertit. Sempre dic que vaig ‘fotre massa la xapa’ amb el disc anterior i ara em ve de gust passar-m’ho millor. No oblido d’on vinc, que és de fer cançons tristes, perquè és amb el que sempre he connectat i d’on no podré fugir mai. Però Listen és més atrevit, fosc i canyero, més pensat per a festivals i sobretot per gaudir mentre s’escolta.

El teu so ha evolucionat des del teu primer disc, 'Blau' (Satélite K, 2022), creus que el teu estil de vida també ha canviat?
Diria que a mesura que ha anat passant el temps he sigut més jo. He anat evolucionant i sempre he pensat que, quan escric, la música va un pas per davant meu. A Blau ja s’entreveia el Xicu que estava a punt d’aparèixer, el que després va acabar fent Sacrificis (Delirics, 2024). Un cop tancada aquella etapa, finalment he pogut ser la persona que ha creat Listen. Cada disc que publico acaba sent una manera de conèixer-me una mica més i d’anar descobrint qui soc realment.
 
Com s’engega el procés de creació de 'Listen' i quan decideixes deixar enrere l’etapa anterior per centrar-te en aquest nou disc?
Quan produeixo per a altres grups tinc molt clar què vull des del principi, però amb la meva música sempre intento fer el que em surt en cada moment. Mai no em freno pensant si al públic li agradarà, si farà números o si agradarà a la discogràfica. Al contrari, sento la urgència de fer el tema en aquell mateix instant. Vaig seguir aquest procés fins que vaig veure que tenia prou cançons amb una certa coherència per formar un àlbum. Realment, el disc és la fotografia d’una etapa concreta de la meva vida que s’estava acabant.
 


L’àlbum es titula 'Listen'. Té alguna cosa a veure amb el sample que es repeteix a diverses cançons del disc?
He convertit aquest sample en el meu tag de productor. Sempre n’havia volgut tenir un i, de cop, buscant entre carpetes de sons que em vaig baixar quan començava a produir fa molts anys. Un dels talls es deia “Listen”, em va encantar el so i el vaig començar a fer servir. Vaig pensar que, per a un àlbum una mica més irònic i sense tant de contingut, Listen era el títol perfecte.
 
A 'Listen' combines cançons amb sensibilitats pop amb d’altres de ‘rage’ o trap. Per què has apostat per aquesta convivència en lloc de fer un disc estilísticament més homogeni?
Aquest nou univers més enfadat ve de tota la música ‘canyera’ que he escoltat últimament. He estat inspirat per música molt diversa, com molt de metal, The Prodigy, i més electrònica. També m’ha inspirat molt l’últim àlbum de Playboi Carti –Music - Sorry 4 da Wait (Interscope, 2025)– i tota l’última onada d’artistes de rage com Che o OsamaSon. M’he mogut sobretot al voltant de sonoritats molt caòtiques i matxacones i he fet moltes cançons que em demanaven clipping i forçar el màster al màxim. No m’agrada el que està sobreproduït, m’interessa més el que sona fresc i cru. Però, al final, el disc és una combinació entre aquestes influències i el que soc jo realment: un noi que escriu cançons. Per molt que intenti ser un macarra, la cançó d’autor sempre acaba apareixent enmig de tot plegat. Ha quedat una barreja curiosa, però defineix molt bé qui he estat aquest any. 

Al disc hi toques sovint temàtiques com l’amor i el desamor. Què t’inspira més a l’hora de crear?
L’amor és el motor de tot. Em commou molt i és el que em genera les melodies, els sentiments i les lletres. Tot i això, sempre acabo escrivint més sobre el desamor. Quan estàs enamorat ja tens el propi amor i les ganes de fer coses, però crec que quan et deixen i et quedes amb temps lliure és quan realment et poses a escriure.



En algunes cançons també reconeixes comportaments tòxics.
Realment he estat tòxic aquest any i no he fet les coses bé en l’amor en absolut. La cançó “Tipic” parla de mi completament, de com mai en tinc prou i de com sempre m’ho vull quedar tot, una actitud que sé que no està bé. També hi ha la cançó “On stan?”, que tracta sobre una ruptura, o “tallsalesmans”, que descriu el sentiment de trobar molt a faltar una persona i no saber com actuar. L’amor m’ha colpejat amb força aquest any, tant per bé com per mal.

T’ajuda autocriticar-te i externalitzar aquests problemes a través de la música?
M’ajuda molt. No sé en què exactament, perquè no sé si em fa millor persona, però almenys a mi m’ajuda i em deixa tranquil perquè són cançons que si les faig és perquè m’agradaria que existissin.