Sis anys després de donar-se a conèixer amb la seva versió de “Superfashion” de Macedònia, el vigatà Oriol Palomeque 'Uri' debuta amb 'Blindat' (Satélite K, 2026), deu cançons de pop urbà descarades i honestes on conviuen l’amor, la por i tota mena de referències.

Text: Èlia Gea. Fotos: Arxiu de l

Vas irrompre a l’escena el 2020, amb versions com “Superfashion” (de Macedònia), amb un clip amb Juliana Canet i, poc després, “Milionària” (de Rosalia) i els teus primers senzills. Com van ser aquells inicis?
Molt divertits! Va ser durant la quarantena, i teníem molt temps lliure. Macedònia és un grup que sempre m’ha encantat i que he seguit escoltant. I amb el meu germà, que sempre ha estat molt posat en el món de la producció, vam pensar d’agafar aquelles cançons que escoltàvem de petits i reinterpretar-les, fer-les nostres amb l’estil musical que escoltem ara. Va començar com un joc, que de cop va funcionar prou bé, i vam decidir tirar endavant. No estava res gaire meditat; si hagués passat ara, que soc molt més conscient del que vull fer amb el projecte, potser hauria pres altres decisions, però vam partir d’aquell punt d’innocència i de la diversió absoluta, que també em sembla molt guai, i que em va obrir moltes portes i em va portar a conèixer gent amb qui després he seguit treballant.
 



Poc temps després, ja descobries el que acabaria sent el primer senzill d’aquest disc de debut, “Cant de gentil (deixa’m plorar)”. Fa molts anys que treballes en l’àlbum?
Quan vaig treure aquest senzill en realitat no estava pensant en fer un àlbum. Era just després de treure l’EP Tonta, trista, contenta (autoeditat, 2022), mentre estudiava i treballava d’arquitecte. Entre una cosa i l’altra, vaig deixar una mica parat el tema de la música fins que vaig arribar a un punt de preguntar-me on volia dedicar temps i energies, i plantejar-me ‘o paro, o faig una cosa més grossa’. I vaig veure que realment volia tirar endavant aquest projecte.
 



Et defineixes dins de l’etiqueta ‘urbana’, però la teva proposta és àmplia: hi cap des d’intimisme i poesia a pop electrònic i reggaeton.
Sí, és un mix de moltes coses. Estic content perquè a nivell sonor sempre he estat molt coherent amb qui soc. Ja a la meva segona cançó, “Xtu”, deia que a les meves playlist s’hi barregen coses molt estranyes, i sento que també passa al disc: hi ha una referència a un poema de Jacint Verdaguer, amb Svetlana faig una versió de Miley Cyrus, i després incloc un vers de Macedònia, “La marca” té ritme de reggaeton... Són coses superdiferents, però totes tenen un sentit i una coherència amb la meva persona i les coses que han marcat un moment de la meva vida o la de les meves amigues. Són estils o sons que m’han acompanyat molt o que tinc molt presents. Amb això estic content, perquè no m’he forçat a fer res perquè ‘toqués’.
 



També adaptes “Lay All Your Love On Me” d'ABBA i referencies Lluís Llach.
Sí. Són artistes de la meva infància, que sonaven als viatges en cotxe. Em fa il·lusió que la gent reconegui les referències perquè corroboro un marc generacional comú.
 
A l’àlbum, especialment a temes com “Interludi” o “La marca”, carregues contra la ‘indústria’ i el ‘moderneig’?
Sí i no. Les meves amigues són les més modernes de Barcelona, en realitat. Però quan estàs fent un projecte artístic és molt fàcil comparar-te tota l’estona amb què fan els altres. I en cert moment m’hi vaig perdre, entre modes i tendències, fins que vaig decidir aturar-me i pensar realment què volia fer amb la meva música... Perquè quan pujo a l’escenari, ho faig sol, i no puc fer-ho amb un personatge que no em representi, perquè no ho sabré sostenir. I aquest disc parteix també d’aquesta meditació de no tenir més la síndrome de l’impostor. Tot i que és un disc més enfadat i descarat, que no pas profund diria. Però alhora també hi parlo molt de les amigues i la importància que hi siguin.
 



A “Blindat pt 1” parles de tancar-te al dolor?
Sí. És la primera que vaig escriure plenament conscient que la feia per a un àlbum. La vaig fer en un moment en què estava molt ofuscat amb la indústria —tot i que tampoc tinc clar què vol dir “la indústria” o en què ho personificaria—, i en què escoltava més els consells externs que a mi mateix. I aquesta cançó surt de voler prendre les regnes: el projecte és meu i això és el que tinc a dir. És la cançó més rabiosa, però també la que més em va empoderar.
 
A la cançó, cantes: ‘un discurs amb poca lluita és més fàcil de comprar’. En quin sentit ho dius?
Per exemple, el so de l’hyperpop m’agrada moltíssim. Però en general són cançons molt planes, que parlen de sortir de festa, la vida és perfecta, etc. I jo sentia que cantava coses que sortien una mica de la norma, per exemple quant a sexualitat. Si et mantens ‘pur’ tota l’estona, serà molt fàcil que puguis agradar a tothom. I jo em creia la idea aquesta de no embrutar-me les mans, mantenir-me com un angelet, net, i maco, que tothom em comprés... Però això no em representava, i sentia que traïa la meva persona. D’aquí ve “La marca” i d’aquí ve “Blindat pt 2”. O fins i tot “Només a mi”, que parla d’amor, però també sento que parla molt de la meva relació amb la música, des d’aquesta toxicitat de ‘per què parleu d’altres, i no parleu de mi?’. Són coses políticament incorrectes, però que sento.
 



A “Penso en tu” amb Svetlana, també presentes un amor una mica obsessiu.
Sí, té un punt paròdic i un punt sincer. Fent el disc, em vaig proposar dir totes les coses que sempre he pensat que no era correcte cantar en una cançó. I amants tòxics, ho som tots; que no vol dir que siguem persones tòxiques, sinó que tenim episodis de toxicitat. I va ser superdivertit fer-la, i a més, Svetlana són dues màquines i són estupends.




Com va sorgir la col·laboració?
Fa bastant que ens coneixem. Vam començar a seguir-nos a través d’Instagram i vam quedar un dia i des d’aleshores sempre dèiem de fer una col·labo. Teníem un grup de whatsapp els tres i de tant en tant ens hi anàvem passant idees. Però quan vaig començar el disc, vaig pensar que “Penso en tu” quedaria molt bé amb Svetlana i els vaig enviar la proposta i els va agradar moltíssim. Va quedar xulíssima i va ser divertidíssim gravar-la amb ells.



 
La cançó d’amor, en majúscules, del disc és “Entre la plana i el mar”.
Sí. És una cançó molt sincera. Està escrita d’un punt de vista d’amor romàntic, però alhora també hi veig molt les meves amigues i la meva família. De fet, hi ha la picada d’ullet a l’“Amor particular” de Llach, que és la cançó per excel·lència de ma mare... Són tot de petites coses, que m’estimo i vull cuidar, posades en una cançó.
 



“Blindat pt 2” és una mica la cirereta del pastís per deixar el disc ben tancat, des de l’acceptació d’un mateix?
És la que més em va costar d’escriure i l'última que vam tancar. Sentia que em faltava una resposta a “Blindat pt 1”, on explicar que m’he tancat perquè he viscut les coses de certa forma, però també he assumit que puc tenir les actituds de totes les cançons que he ensenyat al disc, i si em deixeu, ho faré millor. Era la conclusió que crec que feia falta, és una resposta a “Blindat part 1”, però també a tot l’àlbum. A més, amb el Xicu, que és el meu productor, també vam treballar-ho per tancar el disc a nivell sonor amb aquest tema. Va ser bonic tenir consciència que escrivíem l’última cançó.
 
Has produït tot el disc amb en Xicu ?
Sí, excepte “Los últimos años” amb Isatofu, que la va produir Caldo. Amb el Xicu hi treballo des de l’Ep, i és molt fàcil. Ens tenim molt catats l’un a l’altre: ell sap entendre’m molt bé, i això que és difícil, perquè em falta vocabulari tècnic musical. Jo vaig fer violí i música clàssica: sé llegir partitures, però els instruments amb què s’acostuma a compondre, que és piano o guitarra, no els he tocat mai, així que funciono per àudios que em gravo amb el mòbil.
 
Heu encaixat molt bé, doncs?
Sí, és molt guai haver-lo trobat. A vegades penso que el discurs aquest que la indústria és una merda no me’l vull acabar de creure perquè durant tot el procés he conegut gent molt guai, amb carreres més exitoses, però molt disposada a ajudar-me: en Xicu, però també Svetlana, Isatofu, Caldo, o Fades, amb qui hem quedat per poder-los preguntar coses. Tothom ha sigut absolutament obert i preciós. Sento que hi ha una comunitat i això és xulo.
 
Com planteges el directe?
Fins ara sento que havia fet una cosa més espontània i que anàvem veient bolo a bolo. Ara és la primera vegada que ens estem plantejant les coses amb un concepte darrere, assumint quines són les meves capacitats. He buscat que el directe pugui oferir, per una banda, la sinceritat i proximitat de cançons més íntimes com “Cant de gentil (deixa’m plorar)”, però també un altre costat més festiu i ballable. Hem intentat buscar aquesta dualitat. També vull ajuntar-ho amb la meva disciplina professional d’arquitectura i currar-nos l’escenografia com a element de suport, que m’ajudi a omplir l’escenari i sentir-m’hi còmode.